Antena Perica

Els punts s'han de guanyar

2012-02-13T15:39:00.002+01:00

Espanyol 0 - Saragossa 2

Previsions periodístiques, i no pas fetes per bruixots, situaven ja l'Espanyol a la Champions. I no hauria estat mala cosa, ja que l'oportunitat arribava que ni pintada, amb la possibilitat de posar-se en quarta posició i avantatjar de tres punts, i més, als seus immediats seguidors. Però és costum de l'equip, haver de superar i cicatritzar els tòpics que el superen. Parlar d'Europa continua donant mal astruc, i l'equip tampoc supera el seu habitual paper de samarità. El Saragossa, ja s'excita somniant en nosaltres...

La incorporació de Kalu Uche a l'equip titular, era la novetat d'un equip que davant l'afició presentava una estrena encara més prometedora. Coutinho il·lusiona, i vol convertir-se aviat en el nou ídol.

En el seu debut va ser el millor de l'equip, en comanyia d'un Casilla, que amb el marcador en contra va haver d'aturar tot solet, un Saragossa que es va aprofitar d'un Espanyol desordenat que es va abocar a remuntar el partit, prescindint d'organització defensiva.

Avorrit

El partit començava amb una fase d'estudi, que es resumia amb un equip que només buscava l'avorriment del contrari. El Saragossa apilonava homes al mig de camp, i aconseguia neutralitzar l'aparell organitzatiu dels locals. L'Espanyol, no aconseguia superar l'obstacle, i només alguna genialitat de Coutinho possibilitava l'entrada a l'àrea amb cert sentit.

El Saragossa no mostrava cap intenció ofensiva. L'Espanyol arribava en comptades ocasions, suficient però per haver arribat al descans amb algun gol. En especial al minut 37 quan Coutinho estavellava un xut al pal esquerre i Uche relliscava abans de rematar. Finament el xut innocent era rebutjat per un excel·lent Roberto.

Al llindar del descans el mateix Uche era abraçat per Àlvarez, en una jugada que suposava un penal escandalós, que l'àrbitre va obviar. Al llarg de la primera part el mateix Àlvarez i sobretot Lanzaro, havien fet mèrits per haver estat expulsats, o si no, haver rebut targeta.

Millora fictícia

Els primers compassos del segon temps van ser mol més fluïts. El gol es veia venir. Romàric i Coutinho, eren ben a punt de marcar. Però va ser da Silva en un corner llançat per Luís Garcia, qui es desfeia de la marca de Forlin per rematar de cap al fons de la xarxa. 0 a 1.

Els bons minuts que estaven oferint Weiss i Coutinho, feien ser un pèl optimista. Però la llum es va anar apagant, i tot tornava a ser com en els minuts més avorrits del primer temps. Abans encara hi va haver dues noves clares ocasions amb Coutinho de protagonista i assistent. Uche, es va comportar com si no fos un davanter centre (com quan és un defensa qui es troba amb l'ocasió i no sap definir...Aquest noi és davanter?) Encara que Pochettino va fer canvis arriscats i atrevits, només aconseguia posar-ho més fàcil als aragonesos, que van ser els que van tenir més oportunitats. Un excel·lent Casilla, ho evitava en un parell d'ocasions, abans d'encaixar el 0 a 2, ja en el descompte.

Sacsejada

Cal una nova sacsejada que posi els jugadors al seu lloc i deixi en segon terme els somnis europeus. Les progressives incorporacions de Sergio, Màrquez, Vàzquez, Àlvaro, Pandiani i Mattioni, han d'acabar de configurar la plantilla més complerta de l'Espanyol dels darrers anys. En el camí, cal sumar punts. Molts punts i consolidar el somni.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

3 gols, 1 punt

2012-02-05T10:24:00.002+01:00

Ath Bilbao 3 – Espanyol 3

No perdre un partit a camp contrari havent rebut tres gols, dona prou informació d'alguns vessants del joc de l'equip. Si a més hi afegim que de gols legals n'hem fet quatre i que els gols dels contrari no han estat en accions gens afortunades, les pistes són molt clares. L'Espanyol mereixia guanyar.

Les incorporacions a l'equip inicial de Javi López i Coutinho, semblaven d'antuvi molt més noticiables, que no pas la versió de “Pere i el llop” de setmana, que ha vingut protagonitzada per una invasió de neu i fred siberià, que no passa de incident hivernal “amariconat”.

I és que, a banda que Galan necessités un relleu, l'enfrontament a un atacant del nivell d'Iker Muniain, necessitava de solucions. O posaves a Raul al lateral, com contra els hispano-suïsos, o et decidies pel retorn de Javi López, ja que el retorn de Chica no és possible, i encara menys el de Zabaleta (i si féssim una acció per recuperar Zabaleta?).

López, sense fer-se notar en excés, va anul·lar el perill més gran dels lleons, si exceptuem el joc estàtic de Llorente.

Coutinho

Coutinho, ja va demostrar en quatre tocs, en els primers compassos del partit, que és un jugador especial (acaronat pels estels, com diria aquella). Un jugador, que si bé per acoblament o desconfiança no van seguir entrant tant en joc, en els primers tocs del matx, va deixar un empremta. I els lleons van defensar tot el partit amb certa desconfiança i excés d'atenció en el jove Philippe.

Tot i ser a punt marcar, per obra i gràcia del joc aeri de Llorente, el Bilbao va tenir molt clar des d'un principi que li seria difícil entrar a l'àrea amb pilota controlada. Aquest domini defensiu del periquitos, no tenia però tot l'efecte desitjat, ja que els blanc i blaus sortien amb moltes imprecisions en el control de la pilota.

I quan no eren imprecisos, s'acostaven amb perill. Els bascos però, molt bascos ells, seguien jugant amb aquella actitud prepotent que sempre els acaba afavorint en el els rebots. I d'aquesta manera, ja al minut 25, una mala acció defensiva de Dídac amb el cap afavoria la posició de De Marcos que rematava, amb la sort afegida d'un Kiko Casilla, que sense massa confiança veia esmunyir-se el cuir entre les mans. 1 a 0.

L'equip no jugava malament i dos minut després Hèctor era apunt d'empatar en rematar una centrada en què els lleons van pensar erròniament que era orsai.

Weiss

I no era casualitat, perquè en la jugada següent, una combinació entre Weiss i Coutinho a l'interior esquerra, arribava encara fora l'àrea a un Romaric cada dia més integrat al futbol associatiu, que en un xut de “mig-pixarrí” superava un Gorka un pèl “encar-querat”. 1 a 1.

I si diferenciem l'equip, amb el d'ara fa una temporada a San Mamés, cal destacar-ne que no es conforma amb poca cosa. I si pot, insisteix fins sumar els tres punts.

I en aquest camí buscava el segon gol a abans del descans. Un defensor, que jo diria quec era Iturraspe (tots tenen el mateix “caretu” i un nom difícil) rebia una groga, perquè tots estaven un pèl ansiosos davant la presència de Coutinho i especialment Bladko Weiss, que va completar la seva millor actuació de blanc i blau (que ja és dir). Dins d'aquest panorama Hèctor rematava de cap dins la xarxa una centrada, que de manera incomprensible, i del tot delictiva, era anul·lat.

Mitja part, i cert mal regust de boca. El gol d'Héctor era legal.

L'Espanyol de l'any passat, si en alguna cos va ser decepcionat a San Mamés, a ser en el segon temps. Llavors, li fa donar a un Athlètic molt més fluix, la pilota. Va ser horrorós.

L'equip d'ara va sortir al segon temps exposant aquell “morro” que mostra davant de qui sigui, amb increïbles ganes de pilota. I ja al minut dos, Weiss engaltava un sabatot a fora l'àrea, que l' “encar-querat” Gorka, s'empassava com la millor de les porno-stars.

1 a 2, i una fe indiscutible en un equip extremadament valent.

Els bascos només podrien fer por en els córners, i tot sigui dit de pas, quina diferència amb Kiko a la porteria. Les condicions físiques de Kameni, eren encara superiors al d'Alcober, però mai havia donat l'autoritària impressió d'en Kiko en els córners.

De tota manera, la remuntada basca arribava per alt. No en córners directes, però si en centrades. La primera després d'un falta inexistent, i una empenta de Llorente a Dídac, abans de rematar a gol. 2 a 2.

Quin mal regust! I això no era tot. Poc després i també de cap Martínez rematava una centrada a gol que posava el 3 a 2. Rui havia estat a punt de marcar, si no fos que Susaeta salvés una pilota sobra la ratlla de gol. Iturraspe o no sé qui dels seus germans (Dalton) rebia la groga, perquè ningú era expulsat.

En un minuts groguis dels de Pochettino, el mateix Susaeta estavellava una pilota a la creueta, després d'una imprecisió defensiva de Verdú. Albin tornava a l'equip, per Rui.

L'equip superava el mal tràngol, i en el tram final de partit Romaric i Thievy (que havia substituït un Coutinho lesionat – que non sigui res-), erraven sengles oportunitats de gol davant Gorka.

Uche i Albín

Finalment, i ja en els darrers sospirs, arribaria la jugada definitiva. Jo no me'n havia ni adonat. Uche havia entrat per Forlín. En un contra-atac per banda esquerra la pilota arribava a Uche, que com si tota la vida s'hagués entès amb els companys cedia a Albín, que resolia amb potència, foradant gairebé la xarxa. 3a3, ja definitiu, tot i que els bascos van disposar encara d'un córner.

Quina llàstima de no haver guanyat, jugant tant bé. El consol és que a Mestalla es va perdre, jugant també bé. Cal seguir sumant, i començar a desempallegar-se de veïns de classificació. El Llevant comença a fer llufa i cal que tots plegats ens donem la raó, i sapiguem diferenciar entre la penosa actuació de la directiva ara fa un any -debilitant l'equip- i la d'ara, jugant-se-la amb fitxatges, que cal completar amb els “super-fitxatges” vinents, Màrquez, Sergio i Àlvaro.

Que el mal regust, ara ja anecdòtic, de la meva mala previsió. Creia que si superàvem a la Mirandés, els lleons se'ns berenarien. Ves per on....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La sort dels eliminats

2012-01-29T11:31:00.002+01:00

Espanyol 1 – Mallorca 0

Com podríem dir en un mallorquí salat: S'Espanyol va rompre es malefici de sa Copa. I posats a trencar, aquest inici d'any, els blancs i blaus han deixat enrere aquell mal astruc i pèssima profecia d'alguns vidents que ja s'han pres per costum d'advertir que l'Espanyol no suma un punt passat reis. Sis partits sense perdre són una bona resposta dels de Pochettino, que d'alguna manera o altra ho han d'estar passant malament després de la desfeta de Miranda i les lesions que condicionen tot el futbol d'atac.

No deu ser gens fàcil tornar a la feina després d'haver fet el més estrepitós dels ridículs a l'eliminatòria de Copa. Una feina, més psicològica que res, els ha de tornar a posar a punt. La rumorologia sobre els fitxatges, més que necessaris, per afrontar la segona volta, també despista.

Amb tot això l'equip va sortir molt travat. Un futbol que no anava enlloc, amb Rui Fonte al lloc de Thievy, i només una gran passada de Romaric a l'espai, que Rui no va endevinar a segur la seva ratxa d'haver marcat en els tres darrers partits, va estar un avís. Poc després el Xori Castro feia de les seves, i Kiko responia amb la solvència demostrada des que és titular.

Visca la sort

Però la jugada clau i més tonta del partit -i gairebé de la temporada- posava el 1 a 0 al marcador. Weiss intentava buscar el perill a l'àrea contrària i era desplaçat de mala manera per un defensor que va tenir la mala sort de topar amb Aouate, quan aquest ja tenia la pilota, i se li escapava. L'espavilat eslovac l'aprofitava i marcava davant la incredulitat de tiris i troians.

I poca cosa més a la primera part, l'equip va seguir jugant a no res per arribar amb l'avantatge al descans.

I més sort

Sense temps a demostrar diferents intencions de l'un i l'altre equip, la segona part va tornar a començar amb una mostra de la sort que l'Espanyol va tenir a la nit. Rui s'internava per a marcar el segon i Aouate li prenia la pilota. L'arbitre la va cagar del tot, entenent que havia fet falta, quan en realitat el contacte havia estat posterior a la pèrdua de pilota. Com darrer defensor, era expulsat. Els illencs quedaven amb 10.

La falta era ben executada per Weiss i s'estavellava al pal, el rebot no va ser aprofitat per tres vegades. Raul i Rui Fonte feien tres “mistos” consecutius. Per sort dels mallorquins, a prop no hi havia pólvora, i la cosa no va passar d'aquí.

Caparrós, també tou per l'eliminació de copa, va ordenar els seus atacar sense complexos, i en realitat van completar un segon temps amb 10, immensament millor que els primer temps amb 11. Pochettino va voler aprofitar la circumstància per a guanyar en possessió, i posava Cristian Gómez en el lloc de Forlín.

El partit va entrar en una fase, en què li vaig perdre l'atenció. A casa hi havia coses més importants i vaig estar preparant uns llobarros per a enfornar. No me'n vaig adonar de gran cosa. Galan deuria fer un seguit de les seves pífies habituals, i el públic es va començar a posar amb ell. Xiulets i algun aplaudiment de suport, mentre el Mallorca anava ganyant terreny.

Efecte Kiko

El meu següent contacte amb la realitat futbolera de la nit, és la visualització d'un immens partit de Kiko Casilla, que va aturar alguna pilota inceïble. Més tard i uns quilòmetre més al sud, es va poder constatar que n'hi ha una colla que dimecres es van enriolar tant amb la nostra desgràcia, que deuen estar ennuegats i s'han apuntat als empats. Els hispano-suïssos ja tenen el Madrid a set punts. L'Espanyol continua en posicions europees i la setmana vinent té un difícil enfrontament a San Mamès. Hauria estat bonic jugar-hi tres vegades seguides amb els biscaïns, però el somni de la Copa, es va acabar a la riba de l'Ebre.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Renúncia al 9

2012-01-22T17:59:00.002+01:00

Espanyol 3 – Granada 0

Renúncia al 9

No sé si la meva primera impressió és l'encertada o un pèl agosarada, però diria que tot un partit decisiu de Primera, com el que va enfrontar l'Espanyola al Granada, va ser una mena de banc de proves per al partit de tornada, de quarts de final de la Copa contra un Mirandés de 2aB.

I Pochettino la va tornar a encertar. Si senyor. Si no tinc prou davanters centres -3 de lesionats- jugo sense davanter centre.

Se les prometia felices el Granada, però més aviat, la disposició de Pochettino els va descentrar. Posava tímidament en punta a Thievy i un Weiss que cada vegada reculava més enrere, i un mig camp farcit, amb Romaric, Baena, Forlin i Verdú, on destacava principalment la clarividència d'un Romaric, que va resultar el gran assistent de la nit.

Una vegada vista l'alineació, hauria posat la mà al foc que Romaric actuaria tard o d'hora de davanter centre referent. Però, no. La defensa granadina tampoc va acabar de comprendre-ho.

Tot s'hauria encarrilat en el primer quart d'hora, si Baena hagués encertat a rematar una doble ocasió, en fotre fora un gol cantat.

Redempció de Baena

L'Espanyol combinava, i Dídac era ben a punt de tornar a marcar un gol similar del de Copa contra el Córdoba. en aquells minuts que per sempre quedaran en la nostra memòria.

Baena però, es reconciliava amb els que no li perdonaven la cagada de minut 12, quan al 26 rematava una pilota centrada des del córner per Romàric i allargada per Thievy en pentinar la centrada fins al segon pal, on el malagueny la clavava.

El Granada s'espolsava la pressió inicial, contraatacant amb perill. En dues ocasions Benitez i Geijo perdonaven. El primer era interceptat per un Kiko imbatible. El segon la fotien directament a fora.

La jugada clau i l'emocional

I per a la tranquilitat de tots, Nyom feia una penal força ximple a Weiss. Ximple però indiscutible. Verdú enredava al porter i 2 a 0. Podríem dir que al minut 44, s'acabava de de culminar una jugada que podríem qualificar decisiva per al resultat final. I dic podríem, perquè justament un minut després vaig poder viure en primera persona, la jugada que emocional-ment més ens va influir als qui seguíem el partit des de la primera fila de l'estadi. Amat i Rui Fonte escalfaven per si convenia la seva presència al camp. En companyia del meu fill, que una estona abans ja havia viscut l'impacte emocional de retratar-se amb els jugadors a peu de gespa, vam interpel·lar Rui Fonte, dient-li que si sortia al camp, havia de marcar. El portuguès ens responia convençut que si.

La segona part, amb el marcador favorable, va ser -si cap- un experiment encara més descarat de cara al partit de dimarts a Miranda. Se li va deixar la iniciativa als andalusos, assolint la responsabilitat de crear perill jugant a la contra, sense plantar un “catenaccio” vergonyant. Kiko va respondre bé a algunes bones intencions atacants andaluses. I l'Espanyol tenia les ocasions més clares com una de Dídac en xutar decidit des de fora l'àrea i una altra de Rui Fonte, que havia finament entrat per Thievy, faltant a la paraula que ens havia compromès davant Julio César.

I Nyom?

Per allò de les comparacions, i vist que Galan erra com una escopeta de fira, cridava l'atenció la bona actació del lateral dret granadí Nyom. Quants diners deu costar aquest home? (És un Thuram en brut).

Seguint pensant en dimarts, Pochettino donava descans a Verdú, que era substituït per CGomez.

Finalment Rui Fonte complia la seva promesa i marcava al minut 34, en rematar un falta magníficament executada per Romaric, que venia rebotada del porter i el pal. 3 a 0.

I per acabar, una passada per a la porta 21 per a observar, contemplar, homenatjar i fotografiar l'estàtua fet a imatge i semblança de Dani Jarque. Bonic. Mirat des de terra, se li assembla prou. Una injecció moral per afrontar els quarts de Copa, a la tornada a Miranda.

I el seny?

Esperem joc net. Quan l'entrenador Couso era a Guijuelo, ja ens va jugar una mala passada amb mànega d'aigua inclosa, per a un Espanyol “B” que va veure espatllada la seva promoció. Una mica de sort, per a ajuntar al seny, de cara dimarts.

I si de seny hem de parlar, cal que la virtut arribi a la directiva i incorpori un davanter ben aviat. Contra el Ath. Bilbao a semis, no podem jugar sense un davanter centre que faci suar Amorebieta i inquieti Bielsa amb un malson.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Típics tòpic a desmentir, alliberar i difondre

2012-01-18T10:07:00.002+01:00

La fiabilitat dels números i l'exactitud de les matemàtiques, a banda de lliurar-nos d'altres creences, complexos i manipulacions, ens poden ajudar a entendre la realitat i com eina infal·lible a desmentir tota mena de llegendes i creences que no fan altra cosa que tergiversar la realitat.

Alguna vegada ja m'he referit a l'escassa fiabilitat, per pur empirisme, d'algunes estadístiques que de només sentir-les et posen de mala llet. Aquella que assegura que en el nostre planeta, ens toquen cinc dones per cada mascle, m'ha tingut més d'una vegada capficat. Qui es beneficia de les que a mi em toquen? Quina mena de dona és aquesta que sense conèixer-la em fot el salt? Un seguit de preguntes que ben aviat poso en dubte per increïbles.

N'hi ha d'altres de ben properes, i en el àmbit polític que per exemple asseguren que els nuclis de immigració dels anys 60 i 70 (allò que de vegades s'anomena de manera despectiva, xarnegada) són un banc de vots per al PSC-PSOE. I quan analitzes els resultat veus amb quina habilitat i pesquen d'altres com el mateix Mas, o fins i tot se li dona la volta com Albiol a Badalona.

També ens han explicat, i segueixen explicant que Vic és paradigma de la integració immigratòria i resulta que és on més vots treu la Plataforma xenòfoba.

Un altre mite, avivat pels mitjans de comunicació és la presumpció “fascistoide” de tot el que envolta l'adscripció i simpaties per al RCD Espanyol.

En les retransmissions esportives de determinats canals, amb determinats interessos, veiem que les graderies del seu estadi són plenes de banderes espanyoles (moltes d'elles pre-constitucionals).

Una presumpció que només pot discutir-se, si se'n és coneixedors. Molt aficionats que freqüenten l'estadi, asseguren que les maleïdes banderes, són més aviat poques i que ens són d'altres les majoritàries. Un article publicat dies enrere a internet ho aclaria, afegint d'altres exemples sobre la diversitat dels seus seguidors

http://www.naciodigital.cat/noticia/38214/estelada/blanc-i-blava

Es va comprovar durant la darrera copa de a UEFA "malmesa" en el partit que retransmetia la televisió alemanya (sense intenció manipuladora) al camp del WBremen, que només va mostrar senyeres que guarnien l'espai de l'aficó perica.

Durant el passar derbi va caldre esperar l'endemà per a veure una pancarta en què hi havia referències poc honorables a l'equip rival. La televisió no ens ho va ensenyar

http://madrid-barcelona.com/2012-01-09/el-valor-de-tener-valores-en-el-mas-que-un-club/

I un dels tòpics més escoltats els darrer anys, basat en una gran mentida, s'ha de desprogramar del cap de la gent. El tòpic diu alguna cosa així com que l'Espanyol només corre el dia del derbi, i que a més té certa habilitat en fer tot el contrari contra el Real Madrid.

L'equip blanc-i-blau porta 17 temporades ininterrompudes a Primera divisió. Durant aquests anys els enfrontaments contra aquests equip en camp propi han aportat aquests resultats.

temporada BARÇA MADRID

2010-2011 1-5 0-1

2009-2010 0-0 0-3

2008-2009 1-2 0-2

2007-2008 1-1 2-1

2006-2007 3-1 0-1

2006-2006 1-2 1-0

2004-2005 0-1 1-0

2003-2004 1-3 2-4

2002-2003 0-2 2-2

2001-2002 2-0 2-1

2000-2001 0-0 1-2

1999.2000 1-1 0-2

1998-1999 1-2 0-0

1997-1998 1-1 1-0

1996-1997 2-0 0-2

1995-1996 1-1 3-1

1994-1995 0-0 1-2

No cal que conteu, el resum és que el Madrid ha estat derrotat 6 vegades i el Barça 3.

El que us deia, la fiabilitat dels números per sobre dels tòpics.

Escrit per l'Eugeni Rius

Una altra lliçó ben apresa

2012-01-15T11:40:00.002+01:00

Sevilla 0 – Espanyol 0

Quan dimecres el Córdoba ens va ensenyar que després de l'huracà bé la calma, alguna cosa en devia ensenyar. La qüestió estava en superar el pas de l'huracà amb la porteria imbatuda.

Està clar que fer dos gols del no res, és una altra lliçó per a aprendre, practicar i posar en solfa.

El partit del Sànchez-Pizjuan no era una feina fàcil, tot i que els darrers anys s'hi ha fet bons partits. Personalment tenia certa esperança, que com en el cas de Manzano, hi hagués una predisposició entre els jugadors del Sevilla, de fer-li el llit a Marcelino. Es deia que era a la corda fluixa.

Pochettino, no es pot dir que estigués disposat en plantar-li cara amb tots els seus efectius. El cansament acumulat i “la pastanaga” de la Copa, tiben fort. Tampoc es pot dir que el de Murphy, no estigui acostumat a fer jugar una gran diversitat de jugadors per necessitats més imperatives.

Tenir uns jugadors sense permís per jugar i d'altres de cansats i lesionats, no era prou fatal. Dimarts hi torna a haver partit, i allà no s'hi pot fer el ridícul, a banda de la llaminera possibilitat de classificar-se per l'Europa League , sense excessiva complicació. Les rotacions no semblen problema vital. No comptar amb Cristan Àlvarez, Romaric, Héctor o Sergio G, a banda de Javi Màrquez, Mattioni......banal.

Groc groguet

De color groc, com la pilota (no sé perquè de vegades els àrbitres tenen manies més injustificades) els de Pochettino va sortir al camp a veure com és de renovat el Sevilla, amb Reyes de propulsor.

El color groc no implicava possessió de pilota, i ben aviat es va veure que la bimba era per a ells.

Els andalusos van acorralar l'Espanyol en un continuo joc d'atac que arribava amb facilitat a l'àrea d'un magnífic Kiko Casilla. Dídac, no podia amb Navas, Galan en la ratxa fallona habitual, Forlin espitós com sempre i, això si, Raül Rodríguez excepcional, campejaven com podien l'huracà del Guadalquivir.

Al mig del camp Baena i Javi Lòpez, amb prou feina veien pilota, i Verdú quedava mig anul·lat, Trochowski feia la resta. Thievy, Rui i Àlvaro quedaven mig inèdits, si no fos que les poques pilotes que rebien, creaven perilloses combinacions miocàrdiques, com la que protagonitzava Bifoumà al minut 32, i que Varas solucionava com el millor dels “palops”.

Lectura encertada

En mig d'una situació de pre-naufragi, Forlín i Dídac rebien targeta, per ben poca cosa. Intuïa que a la segona part, Pochettino hi posaria remei amb canvis tàctics i preventius.

Però no, Pochettino va fer de nou a lectura encertada. L'huracà havia d'amainar i per si sol, fer-se enrere.

Només va fer el gest de donar repòs a Thievy, donat pas a un Weiss, perillós, elèctric i individualista com sempre, que protagonitzava algunes jugades de mèrit i altres de “xupon”. Poc a poc l'equip prenia el control, recordant aquell partidàs de fa un any, en què Dídac, Baena i Víctor Ruiz van lluir pel damunt de tots. A Dídac i Baena, se'ls afegia un Forlín millorat, a banda dels “infalibles” Raul i Verdú. El Sevilla ja no feia por per l'Huracà i el comandament de Reyes. Podien fer por amb Navas, Kanouté i Peroti, però en realitat tot plegat era una caricatura dels que tant ens havia acollonit el primer temps. Podien marcar, però per pura sort. I per contra, mantenia la confiança que Àlvaro els podia donar un ensurt abans d'acabar.

Si a banda de les intervencions de Kiko. Hi va haver alguna jugada clau del partit, la va protagonitzar Trochowski a la meitat del segon temps. Amb una groga acumulada, va merèixer la segona, que hauria donat un altre caire al partit.

Atureu els tòpics

A la fi, repartiment de punts entre dos equips de la part alta que continuen empatats. La diferència està en la copa. Dimarts “santornem-hi” a Cornellà cal marcar les diferències entre un equip de nivell europeu i un de caire provincial. No cal, ni convé refiar-se. Com no cal creure's alguns tòpics que situen aquesta eliminatòria com un tràmit fàcil. Aquesta setmana publicarem una reflexió sobre d'altres tòpics que amaguen greus mentides. Atents.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Un altre Raül per a les grans ocasions

2012-01-09T10:28:00.002+01:00

Espanyol 1- Barça 1

Dels diferents candiats a suplir la mala esturgança que representen els colors blanc i blaus, per als culers, n'hi ha tres que comenecen a destacar per mèrits propis com a substituts de l'inefable Tamudo. Àlvaro, Thievy, i Raül (l'altre Raül) Rodríguez, especialment, competeixen tot fent mèrits.

Si ara fa un any, les especulacions periodístiques van aconseguir desarmar i desactivar les intencions blanc-i-blaves de disposar un futbol pressionant per enfrontar-se l'etern rival, en aquesta ocasió es van quedar curtes. Que si Kiko Casilla d'extrem esquerre. Que si Romaric en punta. Que si JLopez al lateral. Que si Galan a la graderia....Pochettino va fer la gran pensada de donar descans a Galan (molt fallon a Córdoba) i va posar un defensor molt més compromès, com ho és Jordi Amat.

La sorpresa, no va venir concretament en la presència d'Amat, si no en el fet que el maresmenc acabés jugant a l'eix defensiu, i fos finalment Raül Rodríguez qui passés al lateral. Rodríguez va ser de llarg el millor de la nit, barrant el pas al xilè "meravelles" i a qualsevol objecte que ho intentès per la seva banda. Només Valdés, mol encertat a sota els pals li va fer ombra.

Si Rodríguez i Valdés van ser els millors, es podria resumir dient que els homes que van desactivar l'allau de futbol del dos equips, que van buscar descaradament la porteria contrària, van estar els defensors.

I ben aviat en van donar mostres. Valdés treia -jo diria que des de dins de la porteria- una rematada de cap de Verdú, quan encara no havien passat 5 minuts. Un pilota recuperada -possiblement una de les claus del partit- permetia a Verdú iniciar una jugada amb pilota cap a SergioG dins l'àrea, que el mateix "firisney" centrava per a què el "geni de l'eixample" rematés de cap. Valdés salvava, però queda inhabilitat dins la porteria. Verdú rematava el rebot, i Piqué sota els pals la treia com podia. Quina llàstima!

I és que les recuperacions de pilota, d'un i altra equip van estar constants en el joc del mig del camp d'un i altra equip. Com a conseqüència d'aquesta afició a "birlar carteres", podríem dir que no havíem vista en els darrers 4 anys cap primera part, en què el Barça hagués perdut tantes pilotes, ni amb tanta feina dins de la seva àrea.

Valent Turienzo

Bé hauríem anat, si no fos que després d'una fase d'errades continues a la sortida de la pilota dels blancs i blaus, s'hagués traduït en el 0 a 1, de Cesc, aconseguit en rematar de cap una centrada d'Àlves. Una bona rematada, amb el consentiment d'uns defensors que el van deixar sol, i un Cristian que va reaccionar tard. A més, pocs minuts abans, l'àrbitre havia gosat anul·lar un gol al Barça en sancionar una "mà de Déu" i el "Déu que el va parir". Valent aquest Turienzo.

L'Espanyol gaudia de moltes més ocasions que un Barça "curtcitcuïtat", al llarg d'un primer temps en què tot i perdre com el dia del Madrid, l'Espanyol va agradar molt. Només hi posaria la pega, sense donar la culpa a ningú, de la poca participació de Weiss en l'evident "huracà" de joc ofensiu i elèctric dels pericos, que van tenir en Verdú, Romaric, Sergio i sobretot Thievy, els homes més destacats.

He de reconèixer, que em va semblar una errada posar Thievy en lloc d'Àlvaro, però a la fi, la decisió de Pochettino em va semblar encertadíssima.

La segona part, va començar de manera similar que la primera. JaviL entrava per Weiss, el que semblava una manera descarada de recular, Aquesta reculada, es manifestava més clarament per una actitud de cansament dels pericos, que pel fet del canvi. Un Barça més sencer, no gaire més, prenia les regnes del partit sense arribar a incomodar la porteria de Cristian.

El nen prepotent

El meu fill em va fer notar una llarga jugada d'atac dels blaugranes, amb una triangulació Alves-Puyol-Piqué. "Papa, però aquests no són defenses?" Vaig respondre com vaig poder allò de l'anomenat futbol total. Però em servir per aprofundir una reflexió que havia fet a la vigília. Mai m'han agradat els nens, egoistes, acaparadors i prepotents, que en redactar la carta als reis, ho demanen tot. Que si Madelman, que si excalectric, que si mecano, que si el barret del Rin-tin-tin, que copa, lliga i xampions.... i aquest em sembla que és el gran defecte del Barça del Pep. Amb el greuge que la carta als reis dels nens prepotents no és excloent, i en canvi els desitjos blaugranes si que ho són.

Cridava l'atenció entre el nombrós públic de la graderia, una dona de faccions orientals amb mascareta. Per ignorància, segurament, devia anar protegida de grip aviar en saber que jugaven el camp del periquitos.

Del relatiu allau de futbol "tiqui-taca" de rondos infinits, que no van enlloc, els culers només van donar sensació de perill en una falta al llindar de l'àrea que li va costar la groga a Raül. A les habilitat de Xavi, en el llançament s'hi van ajuntar un seguit de pantomimes, en que diferents jugadors blaugranes feien una coreografia caganera dins l'àrea petita, que possiblement han après en algun vídeo d'aquells que Guardiola els passa abans dels partits.

Un altre fet preocupant, es produïa a deu minuts del final. Poc després que Pochettino prengués la decisió de donar descans a Romaric, posant Àlvaro sobre el camp, i la por a la defensa culera, Cristian es lesionava tot sol. Casilla entrava fred al camp. L'Espanyol es quedava sense porter "blanc" per a la Copa, si el comitè no perdona Casilla.

El Barça, semblava un xic empiocat. No combinava amb facilitat i de tant en tant, l'Espanyol contra-atacava fent trontollar la relació epistolar del Pep amb els Reis Mags.

Però els ànims no dequeien, i l'equip s'atrevia a passar sovint la ratlla de mig camp, per posar nerviosa la culerada, L'àrbitre s'empassava algunes faltes dels hispano-suissos a prop de la seva àrea. Thievy robava una pilota dins l'àrea i l'àrbitre el sancionava. Els públic s'escalfava i una llauna de Coca-cola Zero, entrava al camp. L'àrbitre se'n va preocupar i Forlin el va fer cabrejar de valent, tot fent-li broma sobre la procedència i el destí d'una beguda tant "ligth".

Desencerts de Turienzo

I en un d'aquest atacs no aturats per faltes no assenyalades, un centrada des de l'extrem dret del "crack" del partit Raül, era pentinada per Thievy i rematada dins per Àlvaro, que contra l'etern no va fallar. Quedaven quatre minuts de temps reglamentari.

La cirereta final la tornava a posar Raül, per no dir Turienzo. Li clavava Forlín la groga que li devia encara de la Coca-Cola Zero. No assenyalava una mallada a Thievy a punt d'entrar a l'àrea i a la jugada següent un Piqué deseperat jugat d'Alessanko, estavellava una pilota al pal. Ja era temps afegit i el rebot anava a un magnífic Pedro que l'estavellava contra el braç esquerra de Raül. Penal clar, que Turienzo tampoc va veure. El seu assistent, encara menys. Els culers es queixaven amb raó i els pericos celebraven eufòrics un empat que ja no esperaven.

Un puntet que no està gens malament i un sabor de boca excepcional, davant la compromesa visita de dimecres. El principal problema és, de nou, remuntar el gol i escollir porter. Si el Comitè no perdona Casilla per un penal que no era, i una expulsió que tampoc, caldrà fer debutar Kameni o Dinu. No sé quin és el nivell de relació i compromís entre Kameni i l'equip, però si n'estan segurs millor fer debutar el romanès. De fet, segur que ha jugat més partits amb Amat, Raül i Dídac, que no pas Kameni.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Les habilitats del bon gendre

2011-12-12T14:57:00.002+01:00

Espanyol 4 – At Madrid 2

Recordo unes impressions difoses en roda de premsa per Miguel Àngel Lotina, en la seva època al Depor coincidint amb Verdú, en què designava al "geni de l'eixample", com el gendre perfecte. A la Corunya estava sol, aquí li disputen la plaça. I és que aquí tothom està disposat a treure-li la raó a un alcalde impresentable.

Seduir, seduir, no puc dir que l'alineació que va posar Pochettino sobre el terreny de joc, em seduís massa. Conseqüència de lesions, sancions i decisions incomprensibles, alguns dels homes més decisius, no eren sobre la gespa. Marquez, Weiss, Àlvaro, Gomez.... Per contra donava confiança a Rui Fonte i Thievy.

Però ja se sap, que aquest equip està més que acostumat a als pitjors dels designis. I si sobre l'herba hi ha artistes de la categoria del "gendre perfecte" Verdú, amb manobres predisposats a llevar-se més d'hora, com Romaric, i d'altres pretendents a la corona de gendre perfecte, tot és possible.

Fins hi tot podria passar que sense els "homes gol" de l'equip sobre la gespa, es marquèssin en un quart d'hora, més gols que en qualsevol altre dels partits sencers disputats.

Tiralínies parabòlic

Com a la vigília, un mal servei del porter, va ser interceptat pel manobre Romaric i Verdú l'aprofitava amb un complicat xut de "tiralínies parabòlic" que entrava a la portaria matalassera com si res. 1 a 0.

Sense temps a poder reflexionar el que els havia passat a uns i altres, Verdú conduïa una altra pilota fins a l'àrea on rematava sense massa oposició el 2 a 0.

Feina feta. L'Eric m'enviava un SMS carregat de seny, sol·licitant que l'àrbitre xiules el final del partit.

A mi em venia el cap una reflexió que havia lliscat pel meu cap hores abans del matx, en què només confiava en un bon resultat, si com marcaven alguns indicis, podia plasmar-se aquella llegenda urbana (llegenda de vestidor) que quan els jugador ho volen, poden fer saltar l'entrenador. Els matalassers portaven unes jornades mogudes, amb diversos problemes amb la premsa madrilenya, l'afer Reyes i la derrota al camp de l'Albacete-Iniesta, un 2a B.

La realitat és que quan les coses van de cara, van de cara.... i poc després del quart d'hora de partit un magnífica paret entre Romaric, i l'aspirant a "gendre de l'any" -Sergio, el del Bon Pastor- anava a parar a la cama dolenta de l'ivorià (però té alguna cama bona, aquest noi?) i l'engaltava al fons de la xarxa. Com a Vallecas, Romaric descobreix la utilitat de la cama esquerra, quan tens desgastades la dreta i la del mig.

En un núvol

Tots érem en un núvol. Fins hi tot la realitat superava la ficció, sempre en clau blanc i blava, que es viu en els partits que el meu fill juga a la PSP. A la seva cònsola de jocs l'Espanyol ja havia resolt el matx amb un gasiu 1a0, amb gol de Luis Garcia. Fins que els reis no siguin més generosos que uns pares en crisi de retallades, no podrà gaudir de la versió 2011-2012 (PES o FIFA).

I en el núvol estant no pot evitar mals pensaments i records del passat. Remot passat, que ja he comentat en una altra crònica. Tinc facilitat per a transportar-me a una tarda de diumenge del Desembre de 1967. Era el dia 10. Feia 44 anys i un dia, i l'Espanyol va acabar perdent 4 a 5 un partit contra el València, que a la mitja part dominava 4 a 1. http://hemeroteca.mundodeportivo.com/preview/1967/12/11/pagina-3/943461/pdf.html

Un altra fet que em devia transportar al 1967, era el nom de l'àrbitre Paradas Romero, una "unitat de mesura" que em feia recordar el nom del porter suplent de l'Espanyol, aquella temporada: Francisco Romero Vázquez, paraguaià que seria titular anys després i acabaria jugant a Regional preferent amb el Puig-reig, després de passar per l'Sporting de Gijon. El dia del València, el titular va ser Bertomeu, i no va estar massa afortunat, l'avui directiu.

I l'Atlètic marcava el seu primer gol en una centrada, en què un Falcao, mal subjectat per Raül Rodriguez, feia el sempre agraït "Salt del Tigre", per a rematar amb la punta del nas una pilota a la que Cristian A, va arribar tard. 1 a 3. A mi em venien alguns tremolors, tot i que l'autoritat de l'equip blanc i blau sobre el terreny de joc, era més que evident. Només les trescades de Perea feien patir una mica, i de nou la parcialitat arbitral en alguna decisió, posava els pels de punta. Forlin va protagonitzar una falta esglaiadora posar els tacs de la bota sobre l'espatlla d'Arda Tura i veia la targeta groga, només un minut després que Perea masegués el turmell de Dídac i Forlí reber al pit una "cossa mataburras", de la que sortia sa, estalvi i un pèl espitós, fins que va ser ell el sancionat.

L'Espanyol portava el magnífic promig de 3 de 3. Tres xuts, tres gols. Romaric i Verdu conduïen el partit, i els espectadors buscaven l'enteniment que Rui i Tievhy han manifestat a l'equip "B", però que a primera, costa de lligar. Tots dos van estar correctes, el portuguès per la dreta i Thievy lluitant molt i arrencant des de més enrere .

Abans de la mitja part, Sergio intentava una vaselina des de mig camp, que hauria resultat menys perillós, més fàcil i més celebrat que el salt del tigre de Falcao. L'home feia mèrits per a agradar tant com Verdú.

La nit dels gendres i el sogres

En començar el segon temps, Pochetinno prenia l'encertada decisió de reservar Forlin. Entrava Baena. En vaig témer les conseqüències, ja que Manzano va posar dos davanter centres al camp. Falcao, i ara també, Adrian. La decoració, no canviava, però. Com la temporada passada, començava a donar la impressió, que l'equip rutlla, jugui qui jugui, amb trempatina o biberons.

I van arribar més oportunitats, sovint protagonitzades pel duet Verdú-Sergio, fins que el del Bon Pastor, s'emportava una assistència a empentes i rodolons, fins clavar-la a la xarxa. I es podia veure tot seguit la foto de la temporada. Ànims sogre! Al bon home se li devia fer un nus a la gola. Esperem que es recuperi, d'igual manera que desitgem a l'alcalde Trias que s'ennuegui.

I no passaran ni 48 hores que de nou futbol. Perquè llavors diguin que tots els equips son iguals sota la capa del cel. Heu vist mai jugar la "central lechera" o "l'hispano-suís", dos partits oficials en 48 hores, amb avió inclòs?

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sense sort

2011-12-04T16:33:00.001+01:00

València 2 – Espanyol 1

Sense gens de sort, m'atreviria a dir. Ja sé que tot és relatiu, i que si enlloc de mitja dotzena de lesionats i algun en règim disciplinari, en tinguèssim una dotzena, seria molt pitjor. Però quan veus un partit, i passats els 90 minuts, analitzes una bona actuació dels teus sense sumar un sòl punt et poses de mala llet. Més encara si hi afegeixes la irreverssible parcialitat arbitral.

La setmana del mal despertar de Cristhian Koffi Romaric, tampoc va tenir un bon final.
Amb la moral impertorbable els de Pochetinno anaven a València. Un equip que va demostrar unes més que destacades prestacions, el dia que havien rebut la “central lechera” i “l'hispanosuís”, i que està ben viu a la xampions.

L'alineació no podia aportar gaires sorpreses. Abans de començar el partit, només ens podia quedar alguna esperança que a Dàtolo se li enganxés alguna cosa de la figura que s'homenatjava a Mestalla.

No diga “Kempes, diga gol”. El subjecte d'aquesta cèlebre frase de finals del 70, amb uns quants quilos de llana menys al clatell, va rebre els honors. Dàtolo s'ho va mirar, Pochettino també, mentre debia recordar passatges de la infància i de aquell mundial amanyat per Videla.

Zero en estètica

La festa no començava bé. De bon inici la bonica samarreta blava i negre dels pericos, no lligava gens amb el pantaló blanc. Un zero en estètica.

El guió del partit quedava escrit de bon inici, al minut cinc, un estira i arronsa entre Dídac i Adalbert, en un córner, acabava ben malament. Com gairebé sempre, l'equip arbitral només hi va veure la falta del nostre. Penal. Gol en contra, i 85 minuts per davant.

D'ençà d'aquest moment l'Espanyol va fer el que calia. Prendre les regnes i buscar el gol de l'empat, i ho va fer enginy i mestria. En especial uns Verdú i Dídac, cada dia més encertats, ben complementats per Gómez, Weiss i Forlin, es feien els amos de la pilota i arribaven amb perill a l'àrea contrària.

La bona imatge va durar fins al minut 20. Passats aquests minuts força prometedors, el partit va entrar en cert avorriment, tot i que la pilota no va deixar de ser propietat dels blanc i blaus. Durant aquesta estona es va seguir constatant la diferent manera de reaccionar dels àrbitres quan les faltes les fa l'Espanyol, o el seu rival.

Targetes mal repartides

S'arribava a la mitja part, amb certa confiança de veure una reacció a la segon temps.

A l'hora de partit, es constatava tot el que havíem vista a la primera part, pressió i control dels de Pochettino. Analitzant els números quedava comprovat: L'Espanyol havia comès 5 faltes i havia rebut 3 targetes (el València 17 faltes i 2 targetes).

Un Pochettino agosarat feia entrar Rui Fonte, per Galan. El portuguès encara no ha demostrat res amb el primer equip. És d'aquell jugadors que necessiten una aclimatació més llarga. A veure si s'hi emmotlla d'una vegada...

I la jugada de l'empat, al minut 68, possiblement en va ser també una mostra. Després d'un corner i quan l'equip encara no s'havia replegat, la pilota torna a l'àrea on un Thievy, molt fluix fins aquell moment fa una bona centrada, Rui s'obre de cames per deixar passar la bola i Héctor Moreno controla amb l'esquerra i remata amb la dreta des de dins l'àrea petita. 1 a 1.

Quedaven 29 minut,i per mèrits i joc l'Espanyol era molt superior a un València molt capficat amb el partit de xampions del dimarts vinent a Stanford Brigde. Capficat i “reservon”, ja que guardava pòlvora a la banqueta.

Pas enrere, Soldado i un gafe

Pochettino feia un pas enrere fent entrar Baena per Gómez – jo hauria fet fora a Thievy- i Emery fei entrar Roberto Soldado.... i pocs minuts després, tot coincidint amb un comentari de mal endeví d'Oriol Vidal (Oriol, a veure si resultaràs gafe?), en un corner Soldado rematava impecable-ment el 2a1, que seria definitiu, tot i els intents de tornar a igualar el partit, per part dels blanc i blaus.

En aquest decurs, Pochettino feia un nou canvi dels que li done fama. Fent debutar el mataroní d'èben Bacari, amb un nom que se li escau del tot. Entrava per Àlvaro, quan de nou era Thievy qui li tocava.

Diumenge vinent un altra partit difícil. I és que la part bona del calendari, ja ha passat, ara toca arremangar-se. Romaric també.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Trobada boletaire amb mal regust de boca

2011-11-28T16:00:00.002+01:00

Espanyol 1 – At. Osasuna 2

Quan els gols t'arriben, com quan trobes bolets sense buscar-los, és que estàs en ratxa i que es tracta d'una bona temporada. Si això passa en el joc del futbol, segurament també coincideix en un mal moment de l'equip contrari. I és que l'Espanyol passa un mal moment......

Ara fa un any, aquest equip ens impressionava amb una manera de reaccionar totalment inhabitual. Les primeres lesions d'una temporada que resultaria nefasta des del punt de vista mèdic, van passar totalment desapercebudes, en matèria de resultats. A tots ens sorprenia que els substituts, per joves i inexperts que fossin, no baixaven el pistó el més mínim, i l'equip es mantenia a la part alta.

La primera tongada de lesionats d'aquesta temporada no se supera de la mateixa manera. Estic convençut que el planter continua generant diamants en brut de gran vàlua. Però algunes posicions, semblen ara com ara molt difícils de substituir.

Recanvis a punt?

Em referia fa una setmana, i em toca tornar-m'hi a referir, que sense Javi Màrquez, , equip no havia guanyat cap partit a primera divisió. I n'estic segur que jugadors com Cristan Gómez, poden prendre el relleu. Conduir un equip amb total responsabilitat és una tasca possiblement massa difícil per a un debutant. I segurament Cristian està prou preparat, però a mi em va semblar que en els seu debut a casa no va tenir l'ajuda dels seus companys. Ni va tenir la atenció dels companys, ni ell sol va saber portar el control del joc de l'equip, i menys quan a l'Espanyol li tocava dominar. Va donar més la impressió que els seus companys no estaven acostumats a ells, que no pas que ell no estigués a punt per a portar el joc.

En aquesta manera dubitativa de dominar el partit, l'equip topava amb una colla que portava apresa de lliçó de provar de fer sonar la flauta. El poc lideratge del centre del camp perico, només trobava en un Weiss super-actiu alguna espurna que fes pensar en la possibilitat de recollir algun fruit o fonc per a emportar-se al cistellet.

Però ves per on que el primer en estrenar el cistell va ser el que ni buscava, ni sabia buscar. Imagineu a Héctor Moreno entrebancant-se amb un bolet dolent, metzinós, i mentre tant, aprofitant l'ensopegada un tal Lamah et clava el 0 a 1. Un bolet aïllat, però contundent.

Més que metzinós, al·lucinògen, el mal pas dels blanc i blaus, el va portar a reaccionar amb massa demora. I jo em pregunto, si cal més d'un quart d'hora (el descans de la mitja part), per a l'acte de donar-assimilar una ordre tant evident, com que cal jugar de manera més explosiva i constant per a superar un equip que no ja a res, és que entrenador i jugadors no parlen el mateix idioma.

Dos bolets

I és que va caldre començar el segon temps per a veure a tots els jugadors posar-hi les ganes i la decisió de Weiss. I això es va palpar en els 4 minuts que van transcórrer fins que Nekounam ens clavava el 0 a 2. L'home també es va trobar un bolet, que la resta de “buscadors” s'havien desentès per a collir-lo.

Tot seguit, i amb molt més desànim es va continuar jugant amb més empenta, encara que la pressió era massa gran.

I Àlvaro Vàzquez, no trigava gaire en trobar el seu bolet. Ell si que el buscava, però no va fer altra cosa que aprofitar una badada dels “buscadors” navarresos, per a encertar amb el seu rovelló. El 1 a 2, ens feia creure a tots, que la remuntada era possible.

Verdú i Weiss combinaven amb encert entre ells i amb els seus companys, que amb l'entrada de Thievy i Baena, semblaven més espavilats i generosos, que Romaric en el paper de boletaire gasiu que vool tots els bolets per a ell.

Però una i altra vegada quedaven aturats davant una “bardissa” punxeguda que només va ser a punt de ser superada en una ocasió, en què el de la badada, en el bolet d'Àlvaro, va estar excepcional evitant un nou bolet al cistell blanc i blau.

L'acumulació de targetes per a un “boletaire” navarrès, anomenat Satrústegui (com aquell devanter donistiarra que vaig tenir l'honor de lesionar*, a la pista de ball d'una discoteca a la vigília d'un real Societat-Espanyol, l'11 del 12 del 82, que vam guanyar 0 a 2 amb gols de Murua i gran actuiació del "negro" Giménez" (com podeu llegir en aquesta emeroteca del diari monàrquic, conservador i de dreta inflexible) http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1982/12/13/pagina-33/32965695/pdf.html . I és que els que no sabem ballar trepitgem amb força mala llet) deixava els blanc i blaus amb un home més al bosc per a girar la rivalitat en els cistells.

Ni així es va arreglar la cosa. No es va poder solucinar a curt termini.

Caldrà comprar-ne

A llarg termini, ni se sap. És costum entre el boletaires que tenen mal dia, posar-hi solució posant-se la mà a la cartera, i a peu de carretera comprar una caixeta o cistell, als que ofereixen una mercaderia per a posar solució a la mala jornada.

Ja ho saben el directius blanc i blaus, si volen maquillar l'aspecte del cistell propi, encara tenen una oportunitat. Rascar-se la butxaca i comprar. Bolet o boletaire. O fer-se amic del que organitzen “el cotarro”, per a gaudir dels beneficis arbitrals o televisius, per tal que no obliguin a l'equip a passar per l'embut i acceptar jugar dos partits en 48 hores.

Aquesta és la darrera putada que ens han fet els “follets del bosc”. I mira que seria fàcil provar de experimentar cosetes d'aquestes amb els de la “central lechera” o l'equip hispano-suís.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

* Satrústegui http://www.bdfutbol.com/j/j3352.html ja estava lesionat de lligaments creuats des de feia algunes jornades i era en procés de recupració, però a partir de la trepitjada ja no va jugar mai més a nivell alt. La temporada i la següent klla va passar en blanc. Es va arrossegar pels camps dues temporades més a mig gas http://es.wikipedia.org/wiki/Jes%C3%BAs_Mar%C3%ADa_Satr%C3%BAstegui com a suplent de Uralde, un altre gran aficionat a la discoteca Bataplan de la Conxa donostiarra

Falta un killer, i no és una presumpció

2011-11-21T11:14:00.001+01:00

Real Societat 0 – Espanyol 0

És realment llastimós que l'equip no materialitzi en forma de gol, una allau de joc i ocasions com la que l'Espanyol va plantejar a Anoeta, a la segona part. És molt fàcil fer-se pesat, recordant jornada rere jornada que amb Dani Osvaldo aniríem amb tota seguretat tercers. Res a criticar a Àlvaro Vàzquez, perquè el seu desencert només és atribuïble a la mala sort.

Un migdia a Donostia, sembla sempre programat per a anar a fer un volt pel casc antic. Veure unes traineres a la conxa, beure unes birres o uns vins, i menjar uns pinxos. Anar al futbol és una nova opció, amb lliga que programen Roures i companyia.

Matxacamendi

I anar al futbol amb la llum de migdia, va permetre lluir millor que mai, la segona samarreta oficial de l'equip, un regal estètic a la vista.

Les baixes de l'equip, donaven opció a una alineació relativament diferent i al desavantatge que l'equip arrossega com un llast: sense Javi Márquez, l'equip no ha guanyat mai cap partit. Les novetats eren Galan, Baena i Weiss. Jugadors que ben be mereixen estar entre els que més minuts juguen. En especial Weiss, que va formar la millor tripleta atacant que avui en dia pot presentar l'equip amb Sergio, Àlvaro i Weiss.

Poca estona va durar, ja que Sergio es feia mal tot sol i el substituïa Thievy. Ja és estrany, que es faci mal sols quan davant hi ha jugadors de sobra per a trencar-te el cap i les costelles. Fa un any també es feia mal tot sol Galan, si bé a Cornellà va ser Illarramendi qui li va fotre a Márquez la trompada que encar arrossega el badaloní.

I amb arbitres com aquest, és difícil defensar-se de tanta agressió, amb la declaració que ho contempla tot des del Cerro Grande. I resultat d'això és una clara indecisió i indefinició a l'hora de xiular. Li va ensenyar una groga a Dídac després d'una falta que no va assenyalar, en què aplicant la llei de l'avanatge afavoria al mateix Dídac....

Poca cosa més es pot comentar d'una primera part molt fluixa dels dos equips, en que no més va destacar una gran parada de Cristian a xut de Llorente.

Futbol vertical

A la segona part, el panorama canviava. L'Espanyol més vertical i acaronant la pilota al primer toc, feia arribar pilotes a Weiss, que sovint s'embolicava amb més retalls dels compte. Però quan se'n sortia, arribava una ocasió de gol. I n'hi va haver més d'una. Especialment dues d'Alvaro, que al primera part en va deixar passar una d'encara més clara. Recordo que la temporada passada tampoc va estar encertat a Anoeta i l'equip va acabar perdent amb un gol en pròpia porta. Temia doncs el pitjor.

No sé si la candidatura a golden boy, l'afavoreix gaire. A mi, em sona a una sala de striptease masculí.

Cristian Gómez

L'equip jugava i li ho posava difícil al rival, fins al punt que el que semblaria un canvi a l més pur estil basc (amarrategui), amb l'entrada de Cristian Gómez, en lloc del punta Alvaro, no va restar gens les intencions de l'equip d'emportar-se'n el partit.

Quins grans jugadors són Cristian Gómez i Cristian Alfonso. Mentre Márquez no estigui a punt, la seva plaça ha de ser ocupada per aquest home, que la primera pilota que va tocar ja la va clavar al pal de la porteria de Bravo.

Romaric se situava en punta, i els més optimistes somniàvem amb un migdia com el de Vallecas. No va ser possible.

Dissabte vinent, tornem-hi. Després de dos empats, cal afinar la punteria i fer gols. L'Osasuna hauria de ser un rival assequible.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Urgeix intercanvi cerebral

2011-11-07T15:47:00.002+01:00

Espanyol 0 – Vila-real 0

Amb la mateixa urgència que un porter s'intercanvia per un porter, o en el cas dels cotxes una roda per una altra roda, en qualsevol mecanisme urgeix trobar recanvi quan s'espatlla el sistema organitzatiu i distributiu.Diu que de forma estadística, està més que demostrat que l'equip de Pochettino no sap guanyar sense Javi Márquez. Dons em referia a això. Cal donar l'alternativa a Cristian Alfonso

Al marge de la lesió de Marquez, l'enfrontament contra el Vila-real no feia mala cara del tot. L'equip de la Plana no passa un bon moment. Diria que passa mala temporada. Agreujada amb un seguit de lesions que encara no presenten la gravetat de la soferta per l'Espanyol la temporada passada, però tela....

Sense la imaginació i rematada de Rossi, i la “marrulleria”de Marchena, no pot ser gran cosa l'equip de Garrido, i a Cornellà així es va veure. Només Hernan Pérez a l'atac i Borja Valero en la distribució, van mostrar alguna habilitat. De la resta ben poca cosa. Diego, el porter que s'assembla a Marichalar i a qui no li fotem un gol ni de penal, i de Guzman, a qui ja ens vam enfrontar a la jornada inicial quan vam perdre a Mallorca, no van demostrar res.

Els grocs eren ells

Per més avantatges, ells vestien de groc i era de suposar que l'arbitre es podria equivocar en contra d'ells, com va passar amb els groguets de Màlaga . Al contrari, ni equivoca-se, ni xiular amb justícia.

A la primera part, Àlvaro rebia per dues vegades el clàssic penal del defensa impotent. Aquella mena de penal que el mateix Coro ha necessitat jugar amb el Girona, per tal que li xiulessin a favor. I en un orsai d'aquells que al Madrid i el Barça, s'interpreta que l'atacant estava en línia, Héctor Moreno marcava l'únic gol del partit, corresponentment anul·lat.

Domini

L'Espanyol va presentar a la primera part un gran domini amb la possessió de la pilota, sense que es traduís en jugades de perill a l'àrea contrària i per tant rematades a gol. Molt toc de pilota i poca emoció. Per la força, amb un mig centre amb Forlin i Romaric, els grocs van tenir poques opcions. Els blanc i blaus, van intentar aprofitar, sense tot l'encet desitjat, el joc de Sergio G i Dàtolo pels extrems. El del Bon Pastor, va estar poc atrevit. És un home que porta el perill incorporat a la seves botes, i considero que per més que li diguin que li pengi pilotes a Àlvaro o Pandiani, ha de provar d'entrar a l'àrea amb la pilota controlada, i buscar la sort propi i la dels companya que quedin francs, en especial els que li arribi de la segona línia. Al futbol dels clubs modestos, tampoc hi ha tants jugadors amb aquestes característiques, per a prescindir de les seves prestacions. Dídac i Javi López, no va tenir l'encert del dia del Betis en les seves incorporacions i centrades. La resta de l'aparell defensiu, va actuar amb encert. Romaric no va estar malament del tot. Li falta més acoblament.

Grogues per Forlín

A la segona part, el canvis no va donar el resultat que hauria previst Pochettino, i l'expulsió de Forlín va acabar de trencar-li els esquemes. No direm que l'expulsió, i millor dit l'acumulació de grogues de Forlín, fos injusta. Però si, que l'estadística que aquesta setmana publicava un mitja de comunicació, segons la qual l'Espanyol rebia un groga per cada 3'2 faltes i que els rivals la rebien cada 10'5, es confirma.

Sergio, assistit per Verdú, va estar a punt de marcar dues vegades. Unes mans molt més clares que les de Romaric no van ser vistes a l'àrea dels grocs, i finalment quin va estar més a punt de marcar va estar Hernan Pérez, una perla que desconeixia.

Un puntet finalment, que no està malament del tot jugant el tram final amb 10 jugadors, i que els equips que són al nostre voltant a la classificació, van perdre o empatar. D'aqui a 15 dies, a l'hora del vermut a Donosti, juguem contra un equip que està amb l'aigua al coll. Vaja d'aquells que acostumem a ajudar. Que ens canvii la sort.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Castanya a l'ull

2011-11-02T18:59:00.002+01:00

Màlaga-2 Espanyol-1

Castanya a l'ull, Haloween a La Rosaleda. Ens volen tots sants, serien maneres de resumir el mal gust de boca que ens va deixar un panellet en mal estat. La història de sempre La de l'àrbitre acomplexat que li toca quedar bé amb els de casa, i tard o d'hora s'inventa un penal.

Va ser una nit de rotacions. Pochettino va presentar una alineació inèdita, obligat per lesions i sancions, i també per allò de no voler acumular massa minuts de joc, als jugadors físicament més dèbils.

La circumstància ens va donar l'oportunitat de veure a Weiss i Dàtolo de bon inici. Com se les enginya l'equip sense la batuta de Màrquez. El gol en contra que l'equip va rebre, també només començar, els va posar a prova.

No puc descriure amb detall el comportament de l'equip, ja que el partit em va atrapar sopant amb amics i no el vaig seguir amb prou atenció. És ben cert que els deures es van fer amb bona nota, i després d'un parell d'ocasions, Àlvaro acabava rematant amb molt encert una centrada de Weis. Ja fa dies que destaquem l'excel·lent gran de progrés i maduració de Dídac Vilà. A Màlaga va ser un dels millors. La reconciliació d'Àlvaro amb el gol, és un altre element a destacar. El repartiment de minuts entre ell i Pandiani ha de ser sinònim de gol segur, en un equip que ha demostrat rendibilitzar els 1 a 0, i els 0 a 1.

La segona part es presentava complicada. El Màlaga va camí de ser un dels quasi grans de la lliga. Presumiblement, tocava patir. Christian va estar excepcional una nit més, i a l'atac l'entrada de Sergio va estar a punt de suposar un tomb al marcador.

Però l'equip arbitral no va perdre l'oportunitat de posar-hi cullerada, i afavorir els locals, quan Romaric rebia una pilotada que li va deixar un ull de vellut, i tirar pel camí fàcil de xiular penal.

Amb el marcador en contra i pocs minuts per davant ni l'entrada de Pandiani va evitar la derrota.

Diumenge, més. Un Vil·la-real en hores baixes ens visita. Cal seguir sumant.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la lliçó ben apresa

2011-10-24T18:08:00.002+02:00

Racing 0 - Espanyol 1

És més que evident que aquesta temporada li està faltant un ingredient, si voleu, un tòpic. La cançoneta de compte amb tal equip, perquè s'ha reforçat molt, s'ha esvaït. Tret del Màlaga i la formació hispano-suïssa, tots els equips han quedat igual o s'han debilitat. Qüestió de calers.

Amb la lliçó cada dia més ben apresa, no oblidem que l'Espanyol és un equip en fase d'aprenentatge si tenim en compte l'edat mitja dels seus jugadors, l'equip que va saltar sobre l'herba del Sardinero va tornar a inutilitzar el futbol creatiu del rival, per acabar imposant la seva major qualitat.

La limitada capacitat de creació de joc que tenen la majoris dels equips de primera divisió, facilita molt les coses. Si a això hi afegim les alineacions conservadores a què ens comença a tenir acostumats Pochettino, poca cosa hi poden fer tota aquesta colla d'equips limitadets.

Les aportacions de Forlín al mig camp defensiu, compliquen més al feina als rivals. De retruc l'argentí ha baixat el seu registre de fer faltes tontes (amb targeta) fora de lloc.

El "Kubala negre"

Pochettino tornava a confiar amb "l'efecte Romaric" de Vallecas, si bé en aquest cas l'home no va tenir el dia per a seguir demostrant les seves condicions. Si el futbol Mundial, i en concret el brasiler, ha passat gairebé quaranta anys en localitzar un "Pelé blanc". Pochettino, tot solet, ha donat il·lusió al futbol Mundial redescobrint el "Kubala negre". El fort xut, i sobretot, el joc portat al límit recolzat en un cos intimidador que arramba on pot i la seva fama de rei de la nit, fan de Romaric un gran candidat al premi "Kubala negre".

El Romaric del Sardinero, no va ser el Vallecas, i més que obrir forat embussava la creativitat de Marquez i Verdú. Casulament, l'únic gol del partit va arribar quan Romaric ja no hi era, després que Dàtolo el substituís. Verdú va estar hàbil en la passada i Sergio més que oportú en la rematada.

Una acció i una jugada que es va repetir minuts després, intercanviant Verdú i Sergio la responsabilitat assistència-remat.

El "Rensenbrink argentí"

A veure, si després de crear el "Kubala negre", Pochettino fa de Dàtolo el "Rensenbrink argentí", i comencem a confegir un equipàs.

D'aquí al final, es va patir una mica per allò de la por a que un ex (Serrano o Torrejón) ens clavés un golet, si bé l'únic perill va arribar dels peus de Diop.

Desconec, i no ho he llegit a cap diari, perquè Raúl va jugar en la posició d'Amat. Res a dir, ja que els considero a tots dos com a defensors molt vàlids. Ja sabem que la premsa i les retransmissions esportives, només estan pendents de la noves instal·lacions de la marca hispano-suïssa, i dels penals que s'erren al darrer minut.

Raúl i Dàtolo van ser les novetats, i per a dijous n'esperam una altra, ja que Marquez no serà com sempre el jugador substituït, perquè no podrà jugar per acumulació de targetes. No us sembla que el mig centre creatiu no hauria de ser l'home amb més targetes de l'equip? Serà que si no ensenya la llesca, Pochettino no li dona dret a jugar en els seu equip musculós?

El Betis no serà fàcil, caldrà jugar a l'atac, ara que ja sabem com jugar fora de casa. A banda d'anar a classes de català i castellà, Bladko Weiss ha de començar a jugar.
Contracxrònica escrita per l'Eugeni Rius

La polivalència del totxo

2011-10-17T09:28:00.002+02:00

Rayo Vallecano 0-Espanyol 1

Tot i l’evidència, i la universalització de la crisi del toxto, hi ha excepcions que confirmen -o no- la regla. Quan al totxo se li busca utilitat com sigui, hi pot haver sorpreses. Superant-se a si mateix, i al seu mestre Clemente, Pochettino ens sorprenia fa 15 dies donant tota confiança a Romaric a la posició de mig centre. Aquell dia ja vam advertir que havia lluït més que altres vegades, sense atorgar-li massa mèrit.

La polivalència del totxo es va fer encara més palès quan Romaric va situar-se de davanter centre. I és que vosaltres no vau veure jugar Amiano?

Jugar el matí, no és el més apassionant que li pot passar a un Espanyol que genera tants dubtes. L’horari del futbol minoritari, és sempre associat a equips de barriada. Només recordo haver assistit una vegada a un partit matinal a Sarrià. Era a mitjans dels setanta, el rival era l’At. Madrid, i el motiu no el recordo. Em sembla que era una data significada del Nadal o Setmana Santa, d’aquells que s’acostuma a dinar tard i amb sobretaula infinita, i no feia gens avinent jugar a la tarda. Crec que vam guanyar un a zero, i la figura del partit va ser aquell mig campista de banda esquerra que l’afició anomenava “correcamins” i tenia per nom Josep Manuel Casanova, fins fa poc responsable del futbol base del club.

Arreplegats

Pochettino presentava una alineació que confirma i marca tendència. Arreplegament i muscle. Només hi faltaven Raúl Rodríguez i Galan, per a mostrar-se més defensiu. Romaric de mitja punta. L’alineació de Màrquez, Verdú i Àlvaro era tota una concessió al bon gust. L’única.

Davant un equip que, no m’estranya que jugui als matins, ja que exposa un joc més propi de categoria regional que no pas galàctic. En 93 minuts no va xutar a porteria. L’Espanyol no havia de tenir cap problema defensiu. Encara menys amb tants defenses. Amb tot, li va costar arribar a l’àrea contrària. I encara rai, perquè un de les poques vegades, a cinc minuts del descans, Dídac era objecte d’un penal clamorós, en ser escombrat per a un defensor. I a canvi, només es va aconseguir una targeta groga per a Javi Màrquez.

Killer Romaric

I tot i no passar nervis, Pochettino no les tenia totes. Als poc minuts de la segona part, va fer la pensada de retirar Àlvaro. I no va ser per a posar Pandiani. Va ser per a fer entrar Rui Fonte, encara molt verd, i posar Romaric de davanter centre. A veure, si Amiano va fer una bona carrera jugant de davanter centre, perquè no hi pot jugar Christian Koffi Romaric? Val més en punta, que no pas de central. Perquè l’altra totxo de la llegenda espanyolista jugava de central – recordeu Mino- i era de pena.

I si, fent honor a l’estratègia del de Rosario, pocs segons després Romaric marcava el gol del partit, com si fos un killer, qui se’n recorda d’Osvaldo? Molt bé Romaric! Es va passar de no jugar a res, a fer els millors minuts del partit davant un Rayo que necessitava obrir-se. Tamudo mal assistit, no aconseguia fer perill. L’entrenador local, veient l’armadura defensiva dels de Cornellà, va fer tres canvi ofensius, per a no res. Tot i que l’Espanyol anava reculant poc a poc, fins a fer-nos patir els cinc darrers minuts, el Rayo va ser incapaç de res.

Vine a sopar!

Tres puntets, que venen a eixugar la derrota del dia del Madrid, i que han de carregar de moral aquest equip que viu del dia a dia. Ara de la meitat endavant, la setmana vinent de la meitat enrere. A veure si dissabte a Santander s’hi va amb ambició. Ambició doble, sumar i esfondrar un rival dels del darrere. Jugar amb alegria i ganes de marcar, encara que juguin onze defenses. Prendre aquella ambició que se li suposa a un equip que no vol problemes. Estic per a convidar un dia d’aquests, a casa,a sopar Pochettino, per a ensenyar-li els partit que el meu fill juga a la PSP. Resultats com Llevant 0 - Espanyol 9; Saragossa 1- Espanyol 5; o Espanyol 4- R. Madrid 0, són tot un exemple de joc ofensiu. Vine a sopar!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perdre per golejada sense que et fotin un bany

2011-10-03T10:35:00.002+02:00

Espanyol 0-R. Madrid 4

La inesperada baixa d'Àlvaro, sumada a la sanció de Pandiani, suposava la coartada perfecte al recent tarannà conservador adoptat per Pochettino. Com li passava a Clemente, sovint, les tàctiques disposades contra els rivals més forts són les que mostren més bona imatge de l'equip tot i resoldre's en derrotes. Llàstima, que també sovint, aquestes derrotes venen guarnides per l'abundància de gols i actuacions arbitrals que sempre protegeixen als "grans".

L'excés de múscul i conservadurisme a l'alinieació de Pochetino, no suposava cap sorpresa, després de "l'èxit" experimentat al camp del Llevant. Sense cap davanter centre "oficial", era de suposar que la responsabilitat recauria en el cada dia més entonat Sergio Garcia, i que en general estaria menys assistit del que habitualment estava Osvaldo (algú se'n recorda d'Osvaldo?).

Va ser una alineació assemblant a les de sempre, amb un únic canvi. Desapareixia l'habitual 9, i entrava Romaric, ubicat en una posició lliure la mig de camp, que tot sigui dit de pas va fer força mal en l'equip contrari. Llàstima que la molèstia, no es traduís en èxit. L'ivorià, no va donar la nota sent el pitjor i el més barroer del partit, com en altres ocasions. Aquesta posició de llibertat al mig del camp, és sempre agraïda per a qualsevol jugador. Llàstima que al llarg de les darreres temporades, no s'hagués disposat amb més freqüència en aquesta posició a homes com Fredson, Luis Garcia, Coro, Maxi Rodríguez o Velamazan........Ara, la posició podria ser per a Sergio.

Romaric no és Romàrio

Afortunat Romaric, que al migdia havia vist el derbi basc per TV, i va intentar un golàs des de mig camp, que apunt va estar de reeixir. No va trigar ni un minut el Madrid en reaccionar, amb un contraatac letal que culminava Higuaín. Un killer.

Mentre tant, Romaric feia de Romaric, i gairebé es lesiona en intentar una passada d'esperó, i com la resta dels seus companys era objecte predilecte d'una colla d'àrbitres que només estan pendents de pitar qualsevol circumstància al voltant de la "bella" figura de CR7. Quina vergonya! Quina Vergonya els arbitratges que any rere any, gaudeixen Madrid i Barça. Excessiu. Grotesc. Sergio és a punt de fer un golàs que només eviten les mans d'un "Sant Iker", i l'àrbitre al·lucina cogombrets, celebrant-ho. No hi ha córner, i segueix el partit.

Marquez ho intenta de fora l'àrea, i de nou Casillas. Amb la tècnica i canonada que té Marquez als peus, no podria intentar, de tant en tant, la gardela amb l'exterior del peu? Prova-ho xaval!

Joc perillós

I els locutors del canal digital ho anaven adornant tot de "un gran Madriz!" i perdonant vides, com quan Baena va treure una pilota amb l'espatlla dins l'àrea i ho van qualificar de "penalty no pitado". La mateixa narració del "nostre canal", però amb un altre equip i una altra llengua.

S'arriba al descans 0 a 1. També excessiu. Els blanc i blaus havien fet més mèrits.

A la represa, la colleta arbitral ens segueix adornant amb una xiulada parcial. Quan els pericos aixequen una mica el peu, és joc perillós. Si ja no és prou perillós jugar contra un equip milionari, afegiu-hi l'arbitratge.

Notícia! Targeta groga per Lass. Visca la diferència, les grogues del Madrid han de ser pel darrere i amb alevosia, mentre que per a les locals, n'hi ha prou amb topadetes. Les targetes de la primera meitat deixaven quatre blanc-i-blaus a caient del precipici..

Amb la derrota més que segura, Pochettino va donar entrada a Weiss, que no suplia cap defensor, si no l'actiu Thievy.

Al minut 20, Higuaín marcava el segon. Un golàs. I ja en són.... uns quants els jugadors que venen a Cornellà i foten el golàs de la seva vida, ja recordo Marcelo i Rossi, la temporada passada.

Llàstima de 1 a 2

El partit podia no haver estat acabat del tot, si Weiis no hagués fallat davant de porta una centrada de Dídac, que culminava una gran jugada personal.

Arribat aquest punt, quedava una quarta part del partit, sobre el camp, ja hi havia una alineació més ofensiva, amb Weiss, Dàtolo i un prometedor Cristian Alfonso, que suplia Romaric. Llàstima que Marquez també fos substituït.

El tràmit final es va resoldre amb dos gols més del Madrid, un mig regalat per Moreno. L'altra el feia Callejón, que com a "bon ex-" ens amartellava. 0 a 4.

Un resultat del tot fictici, en un partit en que l'Espanyol va disputar amb força igualtat, un partit que al Madrid li resultava un bàlsam de tranquil·litat, com ho van ser per Mallorca, Saragossa i Llevant. Un partit en què el més justa hauria estat 1 a 2, i vint minuts per jugar, que era el que faltava quan Weiss no va encertar a marcar.

La lliga continua i ara toca anar al "rescat" del Rayo Vallecano, diumenge al migdia i amb Tamudo amb l'escopeta a punt. Jugant amb les ganes i l'empenta que l'equip va mostrar contra el Madrid, es podrien tenir el mateixos punt que el Llevant, si sempre se jugués igual. Esperem un futur millor.....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Clemente dimissió

2011-09-26T11:58:00.002+02:00

Llevant 3 – Espanyol 1

Si abans de començar el partit ja sents certa decepció i vergonya, en veure l’alineació del teu equip, és fàcil endevinar per poc que ho vulguis, com acabarà la cosa. I és que si alguns dels homes amb més talent, i que es mostren més perillosos per al contrari, escalfen banqueta es castra la il·lusió. Qui sap? Potser Pochettino va intuir que més que un partit de futbol, era un concurs d’armaris, i per contrarestar el potencial de Ballesteros, va optar per Romaric.

Tot plegat feia mals als ulls, i no només l’alineació “clementista”. Aquest costum del negoci en què s’ha convertit el futbol, en què es busca qualsevol excusa per a donar publicitat a totes les expressions tèxtils i cromàtiques de la indumentària dels clubs, destrempa. L’Espanyol, per a no coincidir en el color dels pantalons jugava amb una samarreta en què el color del pit, coincidia amb tota l’esquena del rival. Amb lo fàcil que hagués estat vestir de blanc i blau, amb pantalon blanc.....

Tot i els bons resultats dels valencians aquesta setmana, a mi, abans del partit no em semblava que el Llevant fos un equip perillós. Menys encara quan, com en el cas d’Osvaldo, van vendre el seu “killer” Caicedo (suposo que més ben venut....) . I al llarg del partit, tot i el resultat enganyós, tampoc m’ho va semblar. No feia doncs falta jugar amb sis defenses, oblidar el futbol creatiu de Márquez i Àlvaro, ni fer cap provatura de búnquer de cara la visita del Reial Madrid.

Pilotes rases amb les mans...

No feia ni un minut que jugaven quan Romaric va necessitar posar la mà, per a controlar un pilota rasa. I al segon minut, tot i jugar amb sis defenses, ja se li va deixar a Rubén Suárez una pilota, tot sol, per a marcar. La va fer fora.

Sis defenses, no suposava cap handicap a l’hora de mantenir una major possessió de pilota, que no va impedir que propiciés el clàssic paper de bon samarità que arrossega aquest club, i que Kameni va oblidar a l’hora d’enumerar certes mancances. Rui Fonte es passava de frenada i feia penal a quan no hi havia perill extrem. El regal resultava ser un penal que suposava l' 1 a 0, ben executat pel mateix Rubén Suárez.

La major possessió es traduïa en unes quantes ocasions que Thievy, Sergio i un Rui Fonte, en la seva tarda “passarell”, no aconseguien perfora la porta de Munúa.

De la primera part, poca cosa més a destacar, que un altra clàssic de l’equip de Pochettino. No recordo cap partit de Forlin jugant al mig centre, en què no rebés targeta groga. Abans de la mitja part ja la tenia, i com quasi sempre per una falta intimidadora lluny de l’àrea.

Quan els testos s’assemblen a les olles

Un primer temps més afegir al currículum de Pochettino en el seu partit 100 a la banqueta. O com vinc dient fa dies, per afegir al currículum de Clemente, perquè aquesta afició per a col·leccionar “totxos” sevillistes com Duscher i Romaric, o resevar als homes més creatius a la banqueta, només pot venir per influència del de Baracaldo. “Quan els testos s’assemblen a les olles” http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/09/24/crujf-i-clemente-una-epidemia-que-sresten

Com a la Romareda o contra el Getafe, va esperar al segon temps per a mostrar més ambició, amb homes com Álvaro, que entrava a la mitja part per Rui Fonte. Però com sempre tard. Va haver de necessitar un nou penal innocent, l’expulsió d’Amat i el 2 a 0, per esborrar Romaric. Quedaven només 25 minuts i el camí feia molta pujada. El potent Llevant, era dominat i ben dominat pels deus homes que eren al camp, sense tant múscul i amb més idees. I així s’aconseguia marcar 2 a 1,en un miratge que va durar tres minuts. Just el temps per a deixar rematar Barquero sense oposició de fora l’àrea un excel·lent xut.

Búnquer assajat

Res a fer. Evitar la golejada, poc més per un equip tant descontrolat (recordeu quan deia que feien pudor de mort) que el seu jugador més veterà s’esborra en una acció infantil que pot ser greument sancionada. Quedaven deu minuts i per sort no va caure cap més gol.

Només dir per acabar, que Pochettino perd tot el seu crèdit quan es comporta com un simple Clemente. No cal assajar una formació bínquer, contra el Llevant. Si el Madrid li fa por, que es guardi el “cattenaccio” pel dia del Madrid. Això no cal assajar-ho.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Pudor de morts

2011-09-24T11:54:00.002+02:00

Espanyol 1 – Getafe 0

Abans de començar el partit, no les teníem totes. L’únic consol era que Lopo és massa totxo per a fer-nos dos gols, i que Luis Garcia del Getafe estava sancionat. Era qüestió d’anar eliminant enemics. L’únic que quedava era el Clemente que habita a la pell de Pochettino. Cos que habita i que va dominar tota la primera part amb un joc conservador que amb prou feina va trepitjar l’àrea contrària. A la segona part Pochettino mig recuperava les regnes, i Pandiani li salvava la vida.

La primera “trastada” del vespre, era veure l’alineació incial sense Weiss. Pochettino continua amb les seves fixacions conservadores. Cal reconèixer els valors de Thievy, però la seva explosió i poca experiència, el fan ara per ara més indicat com a revulsiu de segones parts, que per a consumir-se durant 90 minuts.

Amb escassa vocació atacant, l’equip va plantejar una primera part que es pot resumir en tres dades indicatives:

- Fins al minut 21, no hi va haver cap motiu que fes aplaudir l’afició.

- El primer xut entre els tres pals dels blancs i blaus, va ser al minut 36

- Casquero ja ens havia perdonat la vida al minut 28.

En positiu només hi havia lectures parcials, com el bon moment que travessa Sergio Garcia, la recuperació miraculosa de Verdú i que Alvaro lluita amb imaginació, les poques pilotes que li arriben. Llàstima que siguin tant poques.

Canvi de cara

El panorama començava a canviar al primers minuts del segon període. En qüestió de 10 minuts l’equip va mostrar més perill que en el conjunt dels tres partits i mig anteriors. Es podrien haver pogut marcar tres gols. Quan la cosa començava a anar de baixa, va entrar Bladko Weiss, i la cosa es va revifar per moments. El “Blanc de blancs”, hauria pogut marcar al minut 20, si no fos per Lopo. Lopo no va marcar a favor del Getafe, però si que va evitar que el gol de l’Espanyol arribés molt abans.

I va trigar molt a arribar, perquè l’equip va viure una davallada de joc, que va propiciar dues claríssimes ocasions de gol del Getafe, una d’elles evitada de manera acrobàtica per Héctor Moreno. Un home que està trigant massa a aclimatar-se.

Amb tot això, Pandiani havia entrat per Javi Marquez, i quan quedava molt poc, Rui Fonte també entrava per Thievy. Amb més cor que idees, l’equip ho va intentar, i quan queda un minut Rui Fonte s’encantava davant de porta, quan tot semblava encarat cap el final feliç, que finalment no va arribar fins al descompte, quan després d’una de les ja clàssiques internades de Dídac per la seva banda, posava un pilota a l’olla que Sergio no va poder posar a dins per la intervenció de Mollà. El rebuig anava a parar a peus del “rifle” Pandiani, que sense pensar-s’ho, la clavava dins. Tres punts.

Diumenge a València (Llevant) toca regalar de nou tres punts i esperar als de Mourinho pel diumenge següent. Aniria bé rebre els “merengons” amb algun punt més de coixí.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perill: Clementisme il·lustrat a la vista

2011-09-24T11:49:00.002+02:00

Saragossa 2 – Espanyol 1

Quan contemples que en quatre dies, un” tot múscul” s’ha convertit en mig amo de l’equip, que per a veure acabar un partit a Javi Márquez has de recórrer a la PSP del teu fill, i que per a remuntar un partit es renuncia al nucli més creatiu de l’equip, és que visualitzes un retorn al passat. Passat i el més recent, perquè com sempre, l’equip ha estat aquell baló d’oxigen per als equips més necessitats, que si convé esgoten fins al darrer segon per a sumar els tres punts.

S’havia venut la història d’un partit fàcil. I ho era, com el de Mallorca. I s’ha de ser realista. Reconèixer que si en front dels equips més fluixets del campionat no es fa un plantejament dirigit a sumar tres punts, sí o sí, arribar als 40 serà molt complicat. També s’havia venut el morbo Luis Garcia, quan ningú imaginava que estaria a punt de fer un hat-trick. Era més realista sospitar que com en altres ocasions, seria Lafita qui ens portaria a l’hort.

“Ramalassu clementista”

No sé quines van ser les precaucions de Pochettino, però està clar que Tievhy no està a punt per a ser titular i que si perds un mitja punta amb la responsabilitat en la creació del joc, com ara Verdú, no pot pots apedaçar el forat amb un tronc. I si poses un tronc, no es pot albirar una situació immediata en que defensivament continues feble. Feble i confiat, perquè imagino que quan Baena va veure Luis Garcia entrar al remat, li va sonar la cara coneguda del seu capità i no va reaccionar com en ell és habitual. Així es rebia el primer gol. Un gol que posava dels nervis a Pochettino. A la mitja part hi va voler posar solució i li va sortir el “ramalassu” més clementista. El mateix que el diumenge anterior amb el canvi “cagon i amarrategui” de posar Romaric en el lloc de Sergio Garcia.

“Abusananus”

Ahir li va tocar a Javi Màrquez, que no havia estat afortunat amb la filosofia del joc escollit pel míster i encara menys quan va quedar sense la companyia de Verdú. És a dir, si l’equip no vivia prou la pena de jugar sense Verdú, Pochettino va haver de posar-se a la pell de Clemente (ni Almodóvar ho imaginaria de manera més real). L’equip quedava definitivament partit en dos. Els que defenen (majoria) i els que ataquen (amb responsabilitat afegida). Feia la prova, introduïnt els altres dos fitxatges de darrera hora, amb els quals els afeccionats tenim molta més fe que en Romaric. De tota manera ho feia desplaçant la gran promesa Alvaro Vazquez. Sort que feia entrar “l’esperança Blanca” , Bladko Weiss, que en quatre moviments va mostrar la seva gran capacitat i projecció. Si, serà el blanc de Blancs de la nostra collita. Té regat, té criteri i assumeix responsabilitats. Llàstima del paper que va jugar Romaric. Hem suposar que el protagonisme de xèrif li ho havia assignat Pochettino. I va ser molt lleig, quan l’Iborià va voler picar totes les faltes, com el clàssic “abusanens” dels patis del col·legi. I no li faltava raó, en creure’s l’amo d’aquesta mena de guarderia en què s’ha convertit el club. Sort que l’eslovac té caràcter. Caràcter, xut, dribling, visió.....tot la joventut proverbial

Amb 10

La mateixa joventut que va fer que Javi López fes un penal innecessari i s’autoexpulsés. Cristian va evitar la desfeta immediata, però 10 homes no van ser suficients per evitar el segon gol de Luís Garcia, en el descompte.

En definitiva un nou regal per a un dels equips que han de lluitar amb l’Espanyol per a no passar angúnies. I és el primer dels tres partits d’aquesta setmana en què l’equip lluitarà contra equips d’aquesta “divisió”. Toca espavilar-se i dibuixar ja una alineació valenta, amb Marquez, Verdú, Alvaro, Sergio i Weiss de indiscutibles.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Diada "d" en el millor dels dies

2011-09-14T12:25:00.002+02:00

Espanyol 2 - Athlètic 1

Els saxofonista Pep Poblet ho anunciava amb el seu instrument. Per si ningú ho sabia era la diada, i una colla de joves que progressa adequadament estava disposat a fer-se-la seva. Només el fantasma de les lesions va planejar de nou sobre Cornellà, on a més del virus FIFA amb Amat, el debutant Albin va tenir l'honor de ser el primer de la llista... que els estels no només els acompanyin als altres.

Ressonava el saxo de Pep Poblet amb la coneguda melodia dels nostres himnes. Música clarament desxifrable per un públic que encara es preguntava a quina melodia corresponia la música de fons que se sentia mentre la "colleta" d'en Rosell feia l'ofrena al matí a Rafel de Casanova. Era l'himne de Qatar? L'Eusko Gudariak? El "follow the leader"?

A Cornellà, Pochettino provava una nova alineació que s'ha d'anar perfilant a mesura que reparteixi el protagonisme dels més joves amb els nous incorporats. En aquesta ocasió, l'oportunitat va ser per Albin. El pobre va ser l'únic que no va tenir el dia, en lesionar-se només començar.

Minuts

La resta de jugadors van completar una gran diada. Cristian va jugar aquell partit que li feia falta a ell i als aficionats acostumats a rebre les ensopegades temeràries de Kameni. Homes com Àlvaro, Dídac i Thievy, van fer un pas endavant en guanyar protagonisme amb la pilota als peus i una personalitat que els ha de fer grans. Baena, Verdú i Javi Marquez es van organitzar el seu 11-S al mig del camp. Sergio "´Firisney" Garcia, va tenir per fi el protagonisme que se li suposava ara fa un any quan el van fitxar per molta pasta. I els altres van arrodonir la diada confirmant-se en les seves posicions.

Al davant tenien el sempre incòmode i exagerat Bilbao. Segurament un dels millors Athlètic dels darrers 20 anys, liderat per Llorente i amb un Muniain, que després de dos anys de proves, ha pres un protagonisme i un lluïment digne dels millors clubs d'Europa. Luis Enrique ja el vol fitxar, si non é vero.....

Muniain era la referència, per als bascos en l'atac i per els blanc i blaus per assegura la defensa. El perill arribaria sempre amb les seves conduccions. Ell i els seus companys anaven guanyant terreny, quan d'infortuni d'Albin va donar pas a a Thievy Bifouma, que amb el seu futbol passional van connectar un equip fins llavors un pèl desendollat.

I fruit d'aquesta connexió i una alta dosi d'anticipació, van dibuixar una magnífica jugada de tira-línies amb el millor dels "rotrings,"en la que Thievy traçava cap un Àlvaro imaginatiu que amb un cop de compàs la posava a l'àrea petita, on amb una empenta inusual "firisney" Garcia, mostrava la versió més prometedora del seu cos pesant. 1 a 0.

"Santmartí" Garcia

Per moviments i estructura física, Sergio és una mena de "ninot Santmartí", d'aquells que tenen una gran base que els manté sempre drets. Els gols li han de donar un nivell de confiança que li permetin posar a la pràctica, tot allò que sap fer, que és molt.

Amb tots els moviments de replegar-se al darrera i desplegar-se a l'atac, l'equip mostrava un to físic excepcional, que feia témer en un segon temps més feixuc.

Abans del descans però, Muniain feia moure els seus companys, i Cristian Àlvarez havia de mutar en un pop-gat, per a treure braços per a tapar totes les escletxes que obria Llorente. Quina manera de mostrar l'agilitat d'un felí cefalòpode caçant mosques....

La temporada passada a San Mamés, una segona part de molta empenta va possibilitar la remuntada basca. A Cornellà, més que empenta va ser futbol. Bon futbol dels homes de Bielsa, que va obligar a un gran esforç a la cobertura perica. Ja m'agradaria que a fora de casa, l'Espanyol busqués la porteria contrària, com ho van fer els biscains. Alvaro, Dídac i Cristian brillaven amb llum pròpia pel damunt de la resta... esperem que no entrin al mercat de rebaixes al Gener.

Els centímetres d'Amat es van trobar a faltar, en un córner que Llorente rematava dos caps per sobre de la defensa.1a1. El marcador s'ajustava als mèrits d'uns i altres

Tot plegat provoca la reacció de Pochettino, fent entrar Pandiani al camp. Per fí, Gorka reconeixia alguna cara familiar del seu pas per l'Espanyol. Amb 35 anys i sense haver fet pretemporada, no si pot demanar gran cosa al "rifle". L'home s'hi va esforçar, col·laborant amb la resta de companys en fer anar de bòlid la defensa. Dídac rebia un d'aquells penals que només es piten a favor de Madrid i Barça. S'aventurava un final de molta incidència atacant, quan Verdú va fer un d'aquell llançament de falta sense avisar, a l'estil Luis Garcia, i el "Santmartí" feia de Callejón amb "barret" inclòs per sobre de Gorka, per afusellar el 2 a 1.

Apareix Amarrategui

Apareixia sobre la gespa un dels jugadors "bascos" amb més recorregut i història. El "mític Amarrategui". I no era el Bilbao qui el posava sobre la gespa. Un Pochettino encomanat de conservadorisme, feia entrar Romaric en el lloc d'un "Santmartí" Garcia que ja havia vinclat més del compte. D'aquí a la fi 20 minuts de patiment, en què es va agrair el desgast que Munianin ja havia fet fins llavors.

Tres puntets al sarró, i ja només en falten 37. Diumenge que ve a Saragossa cal mantenir aquesta línia, i començar a descobrir la nova joia. El "Blanc de blancs", Bladko Weiss, de les bodeques cornellanenques. A la Romareda cap presentar-s'hi amb més ambició que al partit amistós del mes passat. Oblidar homenatges i sumar els tres primers punts a domicili, en un dels camps on serà més fàcil puntuar.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Elogi a la inoperància

2011-08-29T11:25:00.003+02:00

Mallorca 1 - Espanyol 0

Segona jornada, que de fet és la primera, per a no moure’ns del mateix lloc on érem a la fi de la temporada passada. Aquella inseguretat que dona jugar amb un equip totalment experimental a causa de les baixes i la venda a l’estil oriental. Una manera de posar a prova la paciència de l’etern patidor, el seguidor perico. Un resultat negatiu i un partidet fluix, que per a començar no està gens malament, perquè em temo que si s’arriba a sortir invicte del Luis Sitjar, aquesta setmaneta de trucades i faxos, a Pochetino no li compren ni una bosseta de caramels per als seus nens. Si la cosa no es maquilla una mica la temporada, ara sencera, quedarà en mans del filial

I la prova de la inseguretat, la tenim en l’alineació presentada per Pochetino. No sé ben bé de què serveixen les pretemporades quan poses un onze inicial que no té res a veure amb els que has provat. Després de l’experiència de l’any passat, dona total i cega confiança a la colla sub-20. Que dit d’altra manera, és de puta mare la demostració de potencia del fons d’armari del planter, però em sembla un pèl arriscat.

Suïcida

Tret de Luis, Verdú, Màrquez i en teoria Moreno, no es pot dir que la resta de jugadors siguin titulars indiscutibles. A la banqueta més del mateix, els prometedors Cristian’s i Bifouma. Una mena de ruleta russa que fins dimecres encara es pot intentar solucionar, tot i que es remoreja que es fitxaran més sub-20. Qui sap si l’aspiració és guanyar la copa juvenil. Suïcida.

Problemes de fons que dia rere dia es van dissimulant amb detalls, com el del patrocini. Com el turisme de la Generalitat no deixa anar un duro, ens busquem la vida anunciant una agència de viatges estrangera. La crítica no va amb l’Espanyol, va amb l’empresariat català que no deixa anar ni un euro, si no és en versió culé o Formula 1. En aquest sentit, el partit prometia: Air Europa v/s Cancún.

Força igualtat

I posats sobre el camp, els blancs i blaus no van ser inferiors. Perquè el cert és que el Mallorca tampoc es pot dir que hagi fet els deures. L’Espanyol tenia més la pilota, si bé els balears portaven la iniciativa, i al minut quatre ja podien haver marcat el primer.

Els àrbitres tampoc van demostrar haver fet els deures amb les seves particulars interpretacions de les mans i els orsais. Les noves regles semblen fetes per a confondre més a tothom i deixar-ho tot a criteri de l’àrbitre, és a dir afavorir Madrid i Barça. A la primera jornada, en els diferents partits hem pogut veure penals d’aquells que si els reben Messi o Ronaldo se sancionen, si els reb Jefferson Montero, Munitis o Verdú, res de res. Amb els orsais passa el mateix. Luis Garcia arrenca un metre pel darrere de la defensa amb opcions de gol, i ....orsai sense paliatius...

Cristian ens feia pensar en Kameni en una desafortunada sortida,el primer quart d’hora, si bé cal reconèixer que en les sortides per alt i als córners és més convincent, i això en un equip que cedeix tants córners, i té tants problemes en les centrades, tranquil·litza una mica més. En un 1v/s 1 amb Alfaro, també va estar afortunat el porter argentí.

Verdú era l’únic home que feia un futbol coherent, i dels seus peus van sortir un parell de jugades de mèrit,com una centrada al segon pal on hi va aparèixer ningú, i una pilota que Àlvaro no va connectar pels pèls. En cada període, Àlvaro no va arribar per poc a connectar pilotes del gol. Com es troba a faltar Osvaldo, fins i tot en l’envergadura.... Una tercera jugada de Verdú acabava en una perillosa falta als límits de l’àrea, que Javi Màrquez estavellava contra la tanca. Marquez tampoc va tenir el dia de cara. El centre del camp mallorquí era molt tremat i costava de superar, si no es combinava amb les bandes. Luis va estar voluntariós com sempre i Rui Fonte necessita més experiència, i personalment opino que es un bon futbolista, però si jo fos l’entrenador, no sabria en quina demarcació situar-lo.

Al darrere els homes va estar prou correctes. A Hèctor Moreno, se li nota que li queden mitja dotzena de partits per a convertir-se amb el sherif que se li suposa.

Mal presagi

La segona part es va presentar el mateix panorama. El 0 a 0 feia cada que seria d’aquells que es resoldria en contra els darrers vint minuts. Però, no. Va ser abans quan en un autèntic xurro, De Guzman marcava en una pilota innocent que es va desviar, mortal de necessitat.

A partir del desavantatge, els de Cornellà van agafar la iniciativa i Pochetino feia canvis atrevits, amb lo poc que tenia a la banqueta. Tievy Bifouma i “firisney” Garcia entraven per a donar més profunditat. També va entrar un Albin molt actiu. Marquez es retirava i es guanyava efectius al davant. Es guanyava en profunditat, mal complementada per l’infortuni dels atacants. En una de les ocasions Bifouma, en una errada de coordinació rematava amb la cama equivocada. En una altra feia una gran assistència a Albin que feia un remat de pissarrí. En definitiva Aouate no va tocar pilota en tot el partit.

Comença una setmana decisiva en què es pot començar a preveure de quin mal pot morir aquest equip. Que sigui lleu.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

S’acaba el culebrot Osvaldo

2011-08-23T18:39:00.002+02:00

En un clar exemple del que no ens acabem mai d’explicar...“què hi fan homes de negocis en el món del futbol?”, es contempla la lenta i barata venda ( si fem cas dels inflats preus del mercat) del futbolista Pablo Daniel Osvaldo.

Si comptem que al llarg dels darrers cinquanta anys, la parròquia perica només havia trempat amb els cinc dofins a la dècada dels seixanta, i algunes estonetes amb Tamudo i de la Peña, quan no eren lesionats (ben poca estoneta), la prometedora evolució de la connexió Verdú-Osvaldo semblava portar l’equip en una nova fase d’excitació irrenunciable.

Només prescindible per als que no hi volen perdre més quartos...

La indiscutible trajectòria de Sanchez Llibre al front del club (de la ruïna total heretada, a l’esplendor de Cornellà i títols impensables), no significa que ni ell, ni Ramon Condal tant espavilats en l’expansió dels negocis familiars, siguin en realitat autèntics linx de la gestió esportiva com a negoci.

No crec que hi hagi altre club esportiu a Europa i al món, que hagi destacat per comprar autèntiques gangues inflades, i en els excepcionals encerts, vendre molt per sota del seu preu.

Han regalat, i no fa tant temps promeses sortides dels planter (Moises,Victor, Dídac i juvenils emigrats a les illes). També ho han fet amb Osvaldo o Pareja, dos dels millors futbolistes sud-americans del moment. Tot plegat, i prou ben fet per a les seves butxaques, per a recuperar part dels diners propis abocats al club per tal que la seva afició pel futbol no resulti ruïnosa, i desencadenant en plena crisi, d’un daltabaix a les empreses familiars.

Ara, és moment de feina i corre-cuita per als serveis tècnic per a trobar substituts que ocupin l’espai del crack venut. Parcialment insubstituïble, cal filar ben prim si no volen com sempre, quedar a un pas de l’abisme de segona divisió (ja n’hi ha massa d’equips catalans a segona...). L’aparició fugaç de Tievy Bifoumà, va ser foc d’encenalls, i aquest diamant del planter està per polir, si abans no se’l venen en una altra operació d’aportar quartos a Condis o Conservas Dani. Les possibles candidatures de Nelson Valdez i/o Zigic, per a substituir Osvaldo, no semblen males opcions per un davantera que es queda sense un creador de forats i bon rematador.

Llàstima, que arribat aquest punt ens haguem de témer el pitjor, seguint la trajectòria de fitxatges del club, resumida unes ratlles més amunt. Ja és per a començar-vos a acollonir, amics pericos. Imagino unes hores en què Zigic i/o Valdez acaben al Sporting i al Rubin, i Cornellà sense núvia. De nou corre-cuita per a fitxar una “pepa” del Tiro Federal, el GiE Jujuy, el Deportivo Sarandí, o de qualsevol altra equip ravaler del con sud-americà.

Escrit per l'Eugeni Rius

UN PER UN

2011-06-28T13:19:00.003+02:00

En el particular procés de posar nota, excloc a títol individual, els joves que va jugar pocs minuts i que en general m'han semblat saba nova d'alt nivell amb un futur immens, en especial Isaïes i Rodríguez.

1. Kameni Com sempre, capaç del millor i del pitjor. La seva possible marxa farà un bon favor als cardíacs, i si deixa caixa, millor. Bona nota pel que fa a la seva clarividència en haver-nos llegit el pensament a molts, en les seves declaracions a final de temporada.
25. Cristian Un bon recanvi a la porteria. Com ja havia evidenciat temporades passades és un porter amb garanties, sobretot quan enllaça més de tres partits de titular. Esperem que no ens faci canviar d'opinió la temporada vinent, quan se suposa que serà el titular.
Chica Complidor, i en la majoria dels casos amb bona nota. Vàlid per a la suplència gràcies a l'ambivalència i sacrifici. Maltractat pel club en el seu comiat. Incomprensible. Que tingui molta sort al sur (menys en els partits contra nosaltres).
David García També maltractat en les formes. Per la seva veterania possiblement li tocava fer les maletes, tot i que tampoc hauria estat descabellat renovar-lo un any més, com agraïment. No sabem on pot anar, però igual li desitgem el mateix que el Chica.
Galán Més eficaç i segur al lateral que al centre de la defensa, ha comptat amb la confiança del mister que li deu veure fusta per a esdevenir un bon central al costat d'Amat, Forlín i Moreno
Víctor Ruiz Un gran central regalat al mercat italià. Serio en defensa i amb excel·lent sortida de pilota. Una perla.
Mattioti Possiblement el gran fitxatge de la temporada vinent, si es recupera satisfactòriament. Un gran jugador de qui no hem pogut gaudir.

Forlín Indispensable per a la plantilla. Quan recuperi el to, ha de ser la gran parella d'Hector Moreno. I si cal, reeditar amb més "bons modos", la cèlebre tanca del Granada dels primers dels setanta, Aiguerre Suárez- Montero Castillo.
Amat El defensor amb més futur, que al costat de Forlín, Moreno i Pochettino, ha de créixer fins el sostre. esperem que mantingui l'elegància en la sortida de pilota.
Dídac Un lateral amb gran futur i encara algunes mancances que esperem que hagi recuperat el darrer mig any a Milà i amb la sub-21. Del Bosque li té posat l'ull. Per quants diners l'haguèssim venut després de jugar amb la roja?
Javi Márquez L'amo del joc espanyolista, i per a molts anys si la directiva vol. Va meravellar amb l'intercanvi de toc i posició amb Verdú i ben protegit per Baena, a mitjans de temporada. Només el posaria a la venda si acaba sent un home associat a les lesions, com va demostrar al tram final de la temporada. En aquest cas cal trobar-li substitut urgentment.
Baena Fidel escuder de Javi Marquez. Que recuperi el to després de la lesió, i que quan mitja Europa ens els vulgui comprar el fem pagar car.
De la Peña No calen gaires comentaris. La lesió l'ha convertit en un mal negoci. Si fa dos anys la direcció esportiva hagués fet la lectura correcta del potencial de Marquez, l'hauríem pogut vendre per molts rubles, i hauríem estalviat el sou més alt de la plantilla dues temporades. No cal ni dir, que hauríem evitat vendre Víctor Ruiz i Dídac
Verdú El fi estilista de sempre que s'entén a la perfecció amb les dues joies de la plantilla, Màrquez i Osvaldo
Javi López El mateix que Chica, en el tema de l'ambivalència i amb grans virtuts físiques per a qualsevol ús.
Duscher Un recanvi, per a Baena. va començar molt bé, com aquell que coneixíem de a Corunya i Sevilla, però serà l'edat o un mal període, va baixar molt de rendiment en entrar la temporada. Cal buscar-li sortida i si s'arreplega un duro, l'aficionat ho entendrà
Dátolo Un gran jugador des del punt de vista individual i una nul·litat per a la tàctica col·lectiva. Només pot jugar d'extrem més o menys pur, deambulant sobre la línia. Evidentment l'esquerra. Si algú ofereix diners, l'aviaria. Li busquen sortida.
Callejón Sembla tenir unes condicions que no explota en el camp. M'he quedat amb les ganes de veure'l jugar de davanter centre, que és on teòricament jugava abans de t'aterrar a pericolàndia. Que es floreixi a la banqueta del Bernabéu.
Luis García No se li pot demanar més. Amb la seva edat ho dona tot i no es lesiona mai. Creativament només és vàlid darrere del davanter centre. Ens el fitxarà el Múrcia?
Osvaldo Un fenòmen ressuscitat a Cornellà. Només es pot vendre per més de 45 milions. Per menys, és un regal.
Sergio García Ens hem quedat sense veure'l en tota la seva dimensió. és més bo del que ha demostrat i cal que Pochettinno li ho sàpiga explicar.
Iván Alonso Un bon suplent. Com Luís Garcia, ho dona tot. I això és d'agrair. Se'n va per una de les portes grans.
Alvaro Un bon suplent que amb els anys ha d'adquirir el rol que en el seu dia va tenir Tamudo i que Jonathan no va saber aprendre.
Coro No va poder demostrar el que tampoc havia demostrat quan va tenir minuts, en temporades precedents. I es va quedar de suplent, un pèl maltractat per Pochettino. que tingui, una vegada més, moltíssima sort allà on vagi.

Escrit per l'Eugeni Rius

En Dani fot el camp

2011-06-17T07:19:00.001+02:00

Repetidament m'he manifestat contrari de les llargues estades en els càrrecs públics, i també privats. Apoltronaments sempre criticables, que per a tota mena de higiene és molt millor, aturar.

Les coses s'allarguen i van fent cada vegada més pudor.

La tantes vegades anunciada retirada del president Sanchez Llibre, era una de les decisions més esperades, en aquesta tipologia d'aferrament a la cadira.

Un cas de difícil execució, ja que si bé es cert que ja cansava i que les seves aparicions públiques sempre ratllen el ridícul en detriment a l'entitat que representa, es feia molt difícil demanar o muntar una campanya per tal que es desallotgés del seu búnker.

Difícil si tenim en compte què era l'Espanyol quan ell va acudir al rescat, i què és ara. Continua sent l'humil equipet de sempre i ha començat a equilibrar el seu rumb. Era un equip desallotjat del seu domicili pels deutes acumulats per gestions prèvies, amb una història sotsobrant, i després d'un llarg lloguer -penitència- ara és propietari d'un dels estadis més bonics del món, ha minvat el deute, té el doble de socis i en els darrers 10 anys a guanyat el doble de copes del Rei que el Reial Madrid. Tot un miracle, si hi afegim que mentre Dani ha portat les regnes, tot i ser-hi a prop, mai l'equip ha baixat a segona divisió. Un pronòstic, d'altra banda, que juntament amb el de la desaparició del club era dels favorits per als clarividents barcelonistes que veuen en el modest club de Cornellà el seu gran enemic.

A pesar de tot, gràcies Dani Sanchez Llibre. Que no et trobin a faltar.

És important que qui el substitueixi sigui una persona adinerada i sense por d'haver d'avançar molts diners per a garantir el futur del club. Perquè per si no ho sabíeu els presidents dels clubs petits els és molt difícil dissimular que s'aprofiten directament de càrrec i dels diners del club. Normalment els toca rascar-se la butxaca i per això interessa que tingui una butxaca generosa, i que si es dona el cas no tingui tampoc pressa en recuperar-los, encara que sigui malvenent jugadors a mitja temporada.

Escrit per l'Eugeni Rius

Amb mal regust de boca

2011-05-22T13:40:00.001+02:00

Espanyol 2 – Sevilla 3

Ni el mal resultat, ni els adéus anunciats o semi anunciats de De la Peña i uns quants més, són la principal causa del mal regust de boca que em deixa la darrera jornada. Ve d’abans. Ve de la poca ambició denunciada per Kameni. Ve de la mala sort de les lesions. Mala sort tant lligada a la idiosincràsia del club. Ve de la gestió del club a mitja temporada. I ve sobretot en la darrera jornada per la “mala pata de LFP” de programar el partit de l’Espanyol a l’hora que es jugaven tots els partits dels equips en perill de baixar. Com si l’Espanyol tingués, de sempre, una butaca reservada en la jornada del patiment..........

Mitja Barcelona era a la Plaça Catalunya fent sonar cassoles, i l’altra en companyia del Baix Llobregat pendent de l’adéu de De la Peña. Sense saber quants alcaldes dirien adéu l’endemà, el líder del “remenar la pilota” s’acomiadava de la que ha estat la seva afició al llarg de 9 anys de futbol. Anys amb una mica de tot. Intensos.

Amistós

El Sevilla, venia amb ganes de guanyar per tal d’assegurar-se unes vacances ben llargues, que no tenia garantida si no espavilava. I ho va fer ben aviat, amb un encertat Negredo, que fent honor al seu nom no li va poder marcar cap gol a Kameni. El pobre Cristian no va tocar cap pilota. Cosa que diu molt de com va anar el partit, amb un Sevilla que no va tenir necessitat de intentar el gol en més de quatre vegades. Tres gols i un pal. No es que digui molt del bon porter argentí, ja que tampoc va poder fer gran cosa.

L’Espanyol ho va afrontar com un amistós. Amistós molt especial, sobretot pels que no hi tornaran.

L’equip va dominar. Osvaldo es va tornar a lluir. Amb Verdú van certificar el bon enteniment de la parella. Va fer sumar els dos gols i en van poder fer més. Certament el caire amistós, va suposar una mancança d'intensitat. Baixa el teló.

Lo Pelat del Llobregat

Ni aquest, ni en cap dels casos, ni jo ni ningú, s'hauria de veure capaç d'opinar al voltant de les reaccions emocionals dels altres.

De tota manera, i de la mateixa forma que quan ara fa una any vaig veure plorar "lo pelat" quan ja informava a la premsa que segurament no tornaria a jugar, vaig entendre la seva situació, un any després la veig un pèl exagerada. Exagerada en la roda de premsa i de nou natural sobre la gespa. Una emoció particular, en definitiva.

Ha estat un gran jugador de futbol. Allò que Cruijff en deia un pelotero. Un home de toc, amb visió -a qui de vegades li sobrava un regat quan s'empatxava de pìlota- i amb una darrera passada que l'ha fet cèlebre.

Possiblement només superat per Valerón, entre els seus contemporanis, si bé al canari tampoc li han anat gaire bé, la seva relació amb les lesions.

Aquest va ser el gran Ivan des que va començar a Cantabria a connectar amb l’esfèrica de cuir. Ell va ser un dels primers en la política de "segrestaments" d'infants (Lo pelat, Messi, Iniesta, Pedrito...), que ara tant critica el món blaugrana quan l'Arsenal tira, també sense massa escrúpols, la canya a la guarderia culé.

Una veritable llàstima, que en les dues darreres temporades només hagi pogut jugar 5 partits. Econòmicament parlant un mal negoci, si comptem que anualment no es conformava amb quatre euros, i que segurament al seu actual equip li haurà costat gairebé un milió d'euros cada vegada que ha trepitjat la gespa.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Més escombraria a la fi del curs

2011-05-16T14:55:00.001+02:00

Saragossa 1 - Espanyol 0

D’entre les diferents cares mostrades per l’equip de Pochettino al llarg de la temporada, a Saragossa va tocar la d’aquell equip que no juga a res, i que com sempre només té les disculpes de les moltíssimes baixes, que durant tots els partits, ha tingut l’Espanyol. Com també era de preveure quedaven del tot esgotades les possibilitats d’optar per la UEFA.

La única alineació possible, com tantes vegades va saltar al camp. I és que a la banqueta només quedaven membres de la nòmina de becaris que han participat al llarg de la temporada. Una alineació que podria quedar seriosament en perill de cara la darrera jornada, ja que molt homes eren al límit de la sanció per acumulació de targes.
Amb un lleuger domini de la pilota per part del catalans, va començar el partit. El aragonesos tampoc van mostrar de manera clara que els anés la vida. I al llarg del primer temps, el partit va ser una cosa insulsa, on només es pot destacar l’errada garrafal de Callejón davant de Leo Franco, una oportunitat que encara no seria la més grossa del partit.
També Kameni va destacar per dues intervencions. Com sempre una de freda i una de calenta.

Pay per escoltar
Un altra fet destacat, va estar per fi, que els senyor del “Pay per view”, se’n va adonar del greuge que pateix el món perico, cada vegada que la retransmissió es basa en “punxar” Catalunya Ràdio, i això coincideix amb la febre “culé”.
Les queixes dels pericos els deu haver fet reaccionar, encara que sigui la darrera jornada. Després de comprovar que la retransmissió perd oli cada vegada. Com pot ser que es “passi olímpicament” de retransmetre un directe esportiu, per a parlar d’una celebració? Demencial.
A la segona part el futbol seguia igual, fins que una vegada més, un regal...una assitècia de Ivan Alonso a Poncio va permetre afusellar la porteria de Kameni. La cosa es posava malament, i la resta de resultats de la jornada, tampoc anaven a favor dels blanc i blaus. Pochettino va intentar posar-hi solució amb substitucions “revolucioàries”, movent els becaris de la banqueta.

Sempre la pilarica
I a punt van estar Rui Fonte i Àlvaro, en una jugada en què a Leo Franco se li va aparèixer “la pilarica”, o als dos becaris els passava pel cap el mal rotllo dels exàmens de final de curs i erraven sense excusa possible, des de l’àrea petita.
Ja només quedaven 10 minuts i tot estava decidit. La darrera jornada serà sobrera. Com tota la segona volta, vaja.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

I este cuento se acabó......

2011-05-12T19:31:00.000+02:00

Espanyol 2 – València 2

Ja fa dies que la cosa s’allarga massa. La il·lusió relativa de la UEFA li donava algun al·licient, que els matemàtics continuaran dient que existeix. No deixa de ser una pròrroga per a tots aquests “becaris” que s’estan guanyant un lloc al primer equip i que cada dia se senten més de primera. Fan mèrits per a que ningú s’oblidi d’ells i si a algú se li acudeix seguir venent jugadors, tenen el futur assegurat.

Pochettino va tornar a presentar un equip titular sense Màrquez. I ens fem la pregunta de sempre. Aquest noi està sempre lesionat? O és que Pochettino comença a fer allò que ja va experimentar la temporada passada, quan se sabia que Moises no seguiria i ja no el feia jugar per a donar entrada a possibles substituts. Serà doncs que Marquez ja està venut i es fan proves de cara l’any vinent.

Raül també és humà

La primera errada de la meritòria trajectòria de Raül Rodríguez, donava al València el primer gol. Un excés de confiança va portar al jove defensor a regalar una pilota a Soldado, que no va desaprofitar i que va donar emranzida al chés.

Tot de cara amunt, i l’Espanyol ho intentava, quan Osvaldo es va inventar un altra gol meravellós, que feia presagiar un gran nit. I la nit va ser bona, si comptem les nombroses oportunitats de gol i els quatre gols que es van acabar veient. El tercer, ben aviat, quan en una contraatac ben portat pels valencianistes Mata posava el 1 a 2. I ben a punt de tornar a marcar, va estar Soldado, si no fos perquè de regals també ens en fan.

Un miratge

A la segona part l’Espanyol va començar generant tres ocasions de gol en sis minuts, que només van ser un miratge que Pochettino es va creure i va voler fer realitat amb l’entrada de Marquez i Alvaro. El gol però, no arribava. Més aviat van estar a punt els chés de fer-ne un altra, fins que en una de les moltes aproximacions innocents dels pericos, Luis posava a prova César amb un xut d’esquerra des del vertex dret de la dreta de l’àrea, i el rebuig era rematat per Galan. Era un premi per al lateral, que tantes errades injustes ha comès al llarg de la temporada.

Quedava més d’un quart d’hora per a fer realitat la remuntada, però no va semblar que el físic acompanyés als homes de Pochettino. Al contrari, no només al aficionats se’ns està fent llarg el final. A ells també.

I de nou la calculadora i la matemàtica per a esbrinar que caldria per al miracle. No us hi trenqueu el cap. Això s’ha acabat. I si la flauta sona, serà per casualitat. Ho celebraríem, però no us hi feu mala sang.

Contracrònica escrita per l'eugeni Rius

Dos regals i poca cosa més

2011-05-09T17:40:00.002+02:00

Barcelona 2 - Espanyol 0

Per bò que sigui un plantejament, no pot ser del tot reeixit, si d’alguna manera agrada al rival. Si el rival, d’una banda es troba incòmode davant la brega futbolística intrínsicament lligada a un derbi, i a l’hora els seus afeccionat no s’exciten del tot si no es poden queixar de totes cadascuna de les decisions arbitrals propiciades per un futbol dur i no ho poden transmetre per a esperonar els seus... ens trobem en el discurs plantejat per Pochettino al Camp Nou, on només li va faltar preveure que en alguna jugada es podia fallar i que no sempre es pot deixar-ho tot en mans de la inspiració d’Osvaldo.

L’Espanyol va saltar al camp amb una alineació que es comprometia a fer córrer la pilota i amb un entramat defensiu que començava ben amunt, just allà on pot fer mal el toc del Barça. A més a més tallava la connexió amb Xavi, de manera que el de Terrassa no es podia emborratxar de pilota, ni fer anar el tiralínies.

El futbol testicular quedava de banda. Sobretot, tenint en compta que quedava a la banda el jugador que a la vigília havia apel·lat a les qüestions genitals. Las manca de targetes grogues es la comprovació més clara de tot això.

Oleguer Fontàs

Al llarg del primer temps la declaració de intencions es veia, com en el partit d’anada, trencada per unes possessions molt curtes i poques arribades a dalt, on s’hi va trobar a faltar més uns contra uns amb el lateral esquerre Fontàs, que si no evoluciona pot ser una de les gangues més grans per al rival, que han sortit els darrers decennis de la masia. Més que Oleguer.

El Barça va arribar sense massa perill, que va ser solucionat per un Kameni encertat, que va ser a punt de rebre una fractura cranial en una acció de Villa, que si per un moment s’arriba a dir Cristiano de nom, hauria estat crucificat per la central lletera blaugrana. En un altra cas, va ser Villa qui va fer el regal de no posar-la dins, quan era el més fàcil. Gràcies guaje.

Un regal, una assistència involuntària de Galan, va propiciar una entrada a l’àrea amb pilota controlada per Iniesta i que va acabar en gol.

Pochettino va intentar remoure una mica l’equip. Va intentar que Verdú i Javi López intercanvièssin posicions. No era una mala idea, però hauria d’haver estat un intercanvi parcial. És a dir en atac López més avançat per la dreta i en defensa més centrat.

Més genital i més regal

De cara al segon temps, el canvi va estar prou encertat, ja que va posar el “testicular” Luís Garcia en lloc d’un Ivan Alonso força inèdit, a qui li falta més precisió en la passada. Detalls que es va trobar a faltar en un partit en el qual Osvaldo era molt sol a davant de tot.

La cosa no es va poder posar en pràctica,perquè ben aviat arribava el segon regal. Piqué es desmarcava a cops de colze en un córner, en que Kameni no va decidir ni sortir a per la pilota, ni quedar-se sobre la ratlla. És a dir una cosa, ni una altra. Gol.

D’aquí, quedaven 43 minuts de partit, i fins ala fi si que es va experimetar alguna situació d’ataca i contra atac, que propiciaven tres ocasions força clares en que Osvaldo no va estar ni inspirat en la rematada, ni en assistir a Verdú, que era desmarcat en una d’elles.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

I encara Europa

2011-05-03T08:43:00.002+02:00

Espanyol 2 - Athlètic de Bilbao 1

Si us he de ser sincer, continuo pensant que tot i guanyant, no veig l’equip amb enze per anar a sumar els 12 punts que assegurarien la plaça europea. I és per això, que si no s’hagués guanyat el partit del Bilbao, tampoc hauria passat res. També em dona la impressió, que la lliga està durant massa per aquest equip que ha hagut de conjuntar la classe dels grans, amb la guarderia, per poder sumar 11 jugadors cada partit.

Pochettino, realment s’ho deu creure lo de la classificació europea.
Va posar sobre la gespa l’equip amb vocació ofensiva que sempre celebrarem els amants del bon futbol.
I l’equip va semblar que, sense el domini desitjat, tenia prou empenta per arribar amb perill a l’àrea de Gorka. I ho va fer tres vegades, sense prou sort, o prou decisió qua Ivan Alonso es va trobar sol davant el porter.
En la mesura que l’equip ha anat perdent pistonada i, posicions a la classificació ha perdut el caire descarat que el va caracteritzar en la bona fase de la temporada. Semblava que els fes por dominar i crear ocasions. La cosa no va donar el fruit desitjat fins el minut 35, quan en un situació més que dubtosa, Dani Osvaldo va rematar amb gran encert una pilota que va arribar rebotada de la línia defensiva.
No van passar ni deu minut quan en una decisió polèmica, l’àrbitre va assenyalar una falta arran d’àrea, que Susaeta va llançar amb encert. El que feina abans Yeste.

Penal i expulsió!
Però, el partit, tot i estar quasi exhaurit en el seu primer temps, va poder canviar en la jugada més decisiva, quan Ivan Alonso era objecte d’una clara falta per part de Gorka. Una clara acció de penal i expulsió, que Texeira Vitienes es va empassar.
L’Athlètic va sortir a la segona part amb Llorente, absent d’entrada. Però va ser en la primera fase del segon temps quan l’Espanyol va acorralar amb més intenció als bascos. Però Caparrós va rectificar ràpid i va tornar amb una alineació més “reservona”, en retirar Toquero del camp, a canvi del “folloner” Orbaiz.

Un autobús
Les ocasions de gol sovintejaven i Caparrós anava acumulant homes al darrere. Un autobús.
Al tram final Pochettino va fer fora Javi Marquez per Isaías, i Luis per Rui. I ves per on, a la jugada següent, una pilota lluitada per Rui Fonte va parar a Osvaldo que centra una pilota en la passada de la mort, on Ivan Alonso arriba de manera decisiva.
I el Bilbao va intentar fer arrencar l’autobús per a donar la volta al marcador. I l’antídot perico va ser posar Ivan Alonso a vigilar Llorente. I a patir perquè ja sabem com les gasta l’Atlèthic a pilota aturada, i cada córner pot ser gol. Afortunadament, la cosa va quedar igual.

Futur incert
Ara arriba el moment de decidir si es vol seguir disputant una plaça ala classificació o seguir arrossegant-se pels camps, com s’ha fet a la segona volta en línies generals. No es moment de fer una becaina, ja que diumenge al Camp del club hispano-suís.

Contracrònica d'Eugeni Rius

Cabreig Pochetinno

2011-04-25T15:01:00.002+02:00

Sporting 1 - Espanyol 0

Si hem de fer cas a l’estat d’ànims mostrat per Pochetinno en acabar el partit, només podem destacar el cabreig de l’home. Possiblement un cabreig molt més profund que el que va donar de si, el partit de El Molinón. Cabreig per totes les circumstàncies que han ocasionat una segona volta “pixafreda”, en la què començant per la directiva, i passant pel cos tècnic, les bruixes i els jugadors, ens estan fent avorrir el futbol, i per suposat cabrejar-nos a tots.

M’ha traït el subconscient o bé el teclat de l’ordinador m’ha suggerit certa dislèxia. El cert és que
en començar a escriure la contra-crònica del partit he escrit el nom del nostre equip així: Espantol.

L’Espanyol de El Molinón va sortir mossegant. Va semblar que tornaríem a tenir una sessió de futbol assemblant a la de les les jornades anteriors. Ivan Alonso semblava el màxim representant del futbol testicular que comentàvem la jornada anterior.
D’aquesta manera, s’evitaven aquelles arribades a l’àrea, tant típiques dels partits que juga l’Espanyol en camps d’equips necessitats de punts. Alhora, però es jugava sense massa idees, com és costum quan Javi Màrquez no és al camp. Arriba un moment en què no acabem de comprendre si no el fa jugar perquè amb el seu historial de lesions es preferible protegir-lo, o si bé, com em temo que no és ant de la devoció de Poche.
Però, tampoc es pot dir que a la segona part, amb Márquez al camp la cosa millorés. Evidentment no està en el seu millor moment de forma, però quan el vam veure sortir imaginàvem el que podia passar fent parella amb Verdú, com en aquella inesperada a Cornellà, davant la Reial Societat, en què tots dos van fer guanyar el partit en quatre accions disperses.
Lo de la UEFA queda lluny. Molt lluny. I si be l’afició i els jugadors mereixerien ser-hi, la directiva no. I només per això sento mitja satisfacció.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

Tot igual. Quasi igual.

2011-04-18T16:00:00.003+02:00

Espanyol 2 – At Madrid 2 La línia testicular recuperada en el joc de l’Espanyol a Alacant, és la línia a seguir. Després de mil entrebancs perjudicials per la marxa de l’equip, només queda el que queda, i si això es reforça amb aquesta actitud es poden sumar els punts que manquen. Perquè amb amb la lluita exposada en els dos darrers partits, l’equip podria estar una dotzena de punts per damunt d’on és. I tant que si. Tots els partits de casa, d’aquí fins el final, es venen com a finals. I en realitat, ho són. Sumant els punts se salva bé la temporada. La reacció possiblement arriba tard. Però jugant així en tots aquests camps on hem regalat punts i a casa contra Mallorca i Racing gairebé seriem a la xampions. Javi Márquez no era del tot a punt, i per tant calia deixar-ho tot en mans de Verdú. El cert és que la companyia de Javi López és extraordinària. Un èxit més del planter blanc i blau. I en van uns quants. Veient el seriós marcatge d’Amat sobre el Kun, te’n adones d’un altra. Però la mala sort sempre s’associa al nostre equip. Passi el que passi, no ens traiem el malastruc de sobre. Dos gols visitants, dos regals desafortunats. Mala sort,i a córrer. Córrer per a remuntar. I es va remuntar. La connexió Verdú-Osvaldo va ser impecable i es van salvar els mobles. I qui sap si la mala sort, no es va dissoldre dins el camp. A la graderia, Ferguson exercia d’espia. Diuen que per a veure a De Gea. Encara sort que no jugaven Marquez i Baena, perquè em temo que a la llibreta de l’anglès, més que detalls de Gea hi deu haver anotacions de Kameni, Amat, Verdú i Osvaldo. Només faltaria això. Només tindríem sort que s’enamorés de Callejón. Ja es hora que la directiva escolti les ofertes per aquest home que segueix força desconcertat al camp i al voltant de les ruletes del Casino de Barcelona, on tant sovint hi fa la mona. En una afició tant poc recomanable per a un futbolista jove, per més calers que guanyi, per tant poques hores d’esforç. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Lleugera millora, resultat insuficient.

2011-04-11T08:42:00.001+02:00

Hèrcules 0 - Espanyol 0 Feia anys que l’Espanyol no jugava a “La vinya”, ni al “Rico Pérez” (el Pérez ric que hi devia haver abans que Florentino). La darrera va esclatar un tal Tamudo. En aquest cas era l’ocasió de més de mitja dotzena d’explosions. I és que ben mirat, jornada rere jornada, creix la percepció del miracle. Dels suposats titulars que havien de jugar en l’esquema de pretemporada, només es pot disposar de cinc. I d’aquesta manera, et trobes que cada jornada debuta un xicot, nou. Pochettino deu ser a punt d’un rècord Guinnes. L’Espanyol que es va veure a Alacant, va ser un altre. Molt diferent que el que estem acostumats a veure al camp de les “Ventafocs” de la categoria. Veient amb la decisió i l’actitud amb què va afrontar la primera part, es pot entendre part de l’èxit d’un equip que fins a mig campionat s’ha destacat per tenir sempre un recanvi a punt. Recanvis que finalment han petat de manera col·lectiva, però que quan hi ha un bon plantejament encara poden donar guerra. Els veterans Comandats per veterans com Kameni, Luis G i Osvaldo, la resta complien. En tota la primera part, l’Hèrcules només arribava a l’àrea amb cert perill una vegada, si descomptes les internades de Drenthe. Un personatge d’estudi psiquiàtric. Deu ser aquell paio que de nen a l’escola, era en totes les salses.... L’Espanyol controlava el joc, i va ser l’únic equip que va ser a punt de marcar en una remat d’esperó d’Osvaldo. Es constatava que Javi López, val molt i per a moltes funcions. Verdú jugava alliberat, i quan li tocava a ell prendre responsabilitat ho feia amb garanties, com el millor Baena. Llàstima que no hi fos Márquez. També es constatava que tot i la seva presència física, Galan és lateral. I per suposat quedava constatat que la pedrera blanc i blava és inesgotable. Raül Rodríguez actuava com si hagués jugat tota la vida a Primera Divisió, i quan a la segona part li tocava el torn a Isaias. En entrar al camp per a comandar la vareta del joc, des del meu seient el vaig rebre com si es tractés del mític Isiah Thomas. La segona part va començar igual. Drenthe seguia buscant el penal imaginari. Com els de Di Maria i Villa a la vigília. I Dani Osvaldo buscava i trobava el gol. Un gol magníficament executat, com l’esperó de la primera part. Ara en vaselina, i injustament anul·lat. Avorridet A partir d’aquí, quedaven 40 minuts, l’Espanyol va fer un pas enrere que li podria haver costat un gol. Però només Valdez va inquietar en un remat de cap que va frenar la creueta dreta de la porteria de Kameni. Futbol avorrit i un puntet per cada equip, per a esperar la recta final de partits a casa decisius. En el moment de la retirada als vestidors, cal destacar la imatge del entrenador local Djuckic. Ja fa anys que no juga i està fet un figurin, a diferència d’altres ex-jugadors que esdevenen foques després de la retirada. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sense intensitat

2011-04-04T08:23:00.001+02:00

Espanyol 1 – Racing 2 A mesura que s’acosta el final, el tòpic assenyala partits que han quedat ben qualificats per la història. Ni ha uns que es coneixen per una defició, que assenyala que cap dels dos equip es juga res. I no sempre és cert. En teoria el Racing encara no ha sumat tot el que necessita per salvar-se, i l’Espanyol per més que encadenant derrotes continuï en zona europea, tampoc té res fet. I encara que no sigui així, l’Espanyol ja porta varies jornades amb aquesta sensació, que traspua per més que es vulgui dissimular. O es posen les pil·les, o Pochettino i els seus perdran crèdit. El Racing semblava d’antuvi un rival fàcil. Si no fos perquè ha guanyat tantes vegades a Montjuïc, i que fins i tot l’any passat va golejar. A Cornellà, hauria semblat pur tràmit. No es pot dir que sigui un equip que espanta ni pel seu nom, ni el seu amo hindú, ni el seu bon entrenador, ni evidentment els seus jugadors. Pinillos, Colsa o Munitis, semblen una alineació del segle XX, i en companyia de Kennedy formen la Penya de l’alopècia galopant. Tenen Dos Santos i un Cisma, per a no creure noi en favors divins. Compten amb Torrejón, que tant ben aprofitat hauria estat per un equip amb tants defenses lesionats i traspassats. I els tenim sempre presents quan es repeteix aquell rumor tant escoltat, que indica que a Ivan de la Penya li hauria agradat acabar la seva vida activa allà. Ja hem fet tard..... Avorrida L’Espanyol, presentava un equip,amb les altres de Javi Márquez i Dani Osvaldo, tot un plus. Tot un plus, si hi ha ganes de jugar. Ben aviat es va veure que la cosa seria avorrida. No valia la pena que Osvaldo fos al camp. No li arribaven pilotes. Era el clàssic “rotllo” de partit, adornat amb una lesió més dels nostres. David Garcia queia, per a seguir sumant punts a l’infermeria. I com qui no vol la cosa, Cisma obrava el miracle, fent unes mans “made in Duscher” dins l’àrea. Osvaldo donava mostres de la seva qualitat executant la pena màxima, d’una de les maneres més boniques que mai s’han vist. Quedaven deu minuts per a la mitja part, i jo ja hem feia pagues d’arribar igualats al descans. Imaginava una esbroncada monumental del Poche i reacció a la segona part. Llàstima, perquè l’esbroncada hauria estat “balsàmica”. Rumio Fa dies que rumio, que si els rival observen el video del dia del Mallorca, podríem perdre cada diumenge que juguèssim sense intensitat. Al Racing no li va caldre massa floritura. Va remuntar, quasi, sense voler. La manca de intensitat era en totes les línies, i en dues jugades bombades sobre l’àrea la defensa va anar a disputar-les sense fortuna en la primera instància, per a tot seguit desentendre’s de la jugada. I si et desentens d’una pilota dins l’àrea, a l’equip contrari n’hi ha onze que hi fan oposicions. 1 a 2. Encara no hi ha res perdut. S’ha perdut molt, i encara es pot perdre més. Sobretot, si falta intensitat. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sense ofici ni benefici

2011-03-21T19:01:00.002+01:00

Màlaga 2 – Espanyol 0

Els nanos fan el que poden. Carregats de il·lusió, fan carrera rodejats de llicenciats. No hi ha més collons. És el que hi ha. Ens agradi o no, una colla d’aprenents. Des d’ara i fins al final del campionat la defensa benjamina seguirà el seu període de formació.
Precisament dons veterans de gran nivell futbolístic. Portuguesos per més senyes. Eliseu i Duda, eren els dos homes que em feien més por d’antuvi.

50 mil
Al cap i a la fi, no van estar massa encertats, però van participar de la conducció d’un futbol de cor i cames. Cor, cames i llibreta d’estalvi, perquè és un equip que juga a vida o mort cada partit. I a més el seu propietari milionari els paga 50 mil euros per punt aconseguit. Això fa córrer i molt.
I tot i que la possessió de pilota va ser igualada, les arribades decisives a porta van ser dels andalusos, a la primera part. I amb la gana que arribaven, no trobaven resposta encertada de la novella defensa catalana, que va acabar fent dos clars regals al minuts 8 i 26, que van acabar dins la porteria de Kameni. 2 a 0. I no en va fer una altra al 34, perquè el camerunès va estar doblement encertat.

Regalar
Es confirmava aquell concepte teòric que assegura que l’Espanyol s’especialitza en regalar punts als equips necessitats.
Com en situacions precedents, es notava en excés l’absència de Javi Màrquez.
A la segona part, l’equip va sortir amb major seguretat defensiva, més domini de pilota, i més arribades a l’àrea contrària. S’ensumava el gol, quan el killer Osvaldo va tornar al futbol actiu. Al poc temps d’entrar va ser a punt marcar. Pochettino veia el gol a prop quan va tornar a posar sobre el camp a Thievy, en lloc d’un Sergio Garcia pesant, que sembla una embarassada de sis mesos, de la manera que es belluga.....
No hi va haver manera d’escurçar diferències. En realitat va ser el Màlaga qui en una nova intervenció made in Kameni, qui va estar més a punt del gol. El de Màlaga va ser un Kameni capaç del millor, els desafortunats van ser els defenses a la primera part.

Encara Europa
Una actuació llastimosa més, però que ha de servir de lliçó en el camí d’aprenentatge d’una defensa que pot tenir un gran futur, si Pochettino els ensinistra a la seva imatge i semblança. Sabrem esperar, tot i els perills que la cosa pot comportar per a la l’equip en les darreres jornades. La presència en l’ordre del joc de Javi Marquez, i de Dani Osvaldo al davant, ha de garantir la suma de punts que ha de permetre la classificació per Europa.

Contracrònica de l'Eugeni Rius

Recuperem el rumb

2011-03-14T08:36:00.002+01:00

Espanyol 2-Deportivo de La Corunya 0

Per malament que pogués sortir el partit del Depor, una cosa era evident, el control i el criteri del joc s’havia de recuperar amb Javi Marquez i el seu escuder Baena . Amb Forlín , les despistades defensives, tampoc havien de sovintejar. Partint d’aquesta base, i vist el poc gust pel futbol dels homes de Lotina, la victòria no es podia escapar.

Ni bon rotllo, ni simpaties em pot despertar un equip amb Lopo de capità, per més que es rumoregi que l’any que ve tornarà a ser blanc i blau.
L’equip tenia ganes de triomf. Tres punts que li havien de suposar un bàlsam moral per a recuperar el rumb d’una realitat. Un equip, que tot i perdent sis dels darrers set partits, continua en places de privilegi, no se’l pot deixar morir. La resurrecció era més que necessària. I l’equip de Marquez i Baena, va semblar de bon inici, que practicava el futbol control de les millors tardes, però de seguida es va viciar del mal joc i la disposició tàctica del rival.

Contagi
El Depor molestava a la zona de creació, en alguna ocasió amb algun excés antireglamentari. I en realitat les ocasions de gol van ser poques pels locals. El Dépor no va arribar a porta en tota la primera part. El blanc i blaus mostraven alguns detalls. Contràriament al que ja he dit en més d’una ocasió, que calia aprofitar l’absència de Dani Oswaldo, per a retornar temporalment a Callejon a l’eix del’atac, el de Motril cada dia es troba més còmode a les bandes de la mitja punt i va guanyant galons. Ja és l’encarregat de llançar córners i algunes faltes, en detriment de Luis Garcia i Marquez.
La major possessió i els intents de sumar van propiciar la justa expulsió de Pablo Àlvarez abans de la mitja part, per acumulació de grogues. La cosa pintava bé, de cara la segona part.

Diagnosi
Semblava el moment de posar un atacant de més, i Pochettino en va fer la seva interpretació. Tornava a posar sobre el camp l’oblidat Ivan Alonso, en lloc d’un Luis Garcia, més espès que de costum. Entre lesions i oblits, Ivan ha passat la temporada desapercebut. Tant desapercebut, que tot i obrir-li les portes de sortida durant el mercat d’hivern, cap equip s’hi va fixar.
De bon inici, la segona part va anar mostrant el panorama que Pochettino proposava. Al contrari, que en ocasions precedents, on qualsevol reacció semblava passar obligatòriament per les cames d’un Dàtolo, que té pendent demostrar la seva vàlua real, en aquest cas va ser insertar un nou punxó a la punta d’atac, que alliberés de la pressió defensiva homes com Àlvaro, Verdú o Callejón.
Verdú ho va intentar després d’un magnífic barret, només començar la segona part. De nou Verdú, i companyia, en una altra magnífica jugada traçada en tiralínies van posar als peus d’Alonso un de les ocasions més clares de la temporada, que Aranzubia va rebutjar amb fortuna. Però el fruit anava madurant, fins que de nou el infortuni, tocava la porta de les emergències mèdiques. Forlin que havia tornat amb una mà encara malmesa, petava ara pel peu. I un altra jovenet entrava al camp. Quedava més de mitja hora i l’eix defensiu quedava en mans de Raul Rodríguez (Vísca un altre Raül!) i Galan. Galan em sembla un jugador amb unes condicions individuals indiscutibles, però que em dona la impressió que per desconeixement o inexperiència, presenta una alarmant nul·litat tàctica. Però, el Depor no feia por.

Remei. El gol.
I de nou una jugada coral de l’atac comandat per Marquez, feia arribar una pilota a un David Garcia amb fam d’àrea, que va aprofitar les deficiències defensives, per a fer un parell de retalls que el van portar fins al fons de l’àrea, des d’on va centrar una pilota clavada al cap de Ivan Alonso, que en aquest cas no va perdonar.
Calia assegurar el triomf amb més gols, que no va acabar d’arribar, tot i el domini, fins a deu minuts del final. Verdú, que pocs minuts abans ho havia intentat amb cert individualisme, va seguir exercit d’home perillós en sorprendre Aranzubia amb un ajustat tret des de l’angle dret de l’àrea, en donar continuïtat a una falta servida en curta passada.
D’aquí a la fi, hi va haver temps per a fer debutar un altra jove. En aquest cas Thievy, fruït “inequívoc” de la pedrera catalana.
La setmana que ve, una vegada més, amb una defensa experimental, es torna a visitar un equip de la part del darrere. Ja se sap, allà on els agrada fer el samarità. A veure si Dani Oswaldo, fa canviar aquest costum de beneficència.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Nova derrota de l’aleví.

2011-03-07T20:58:00.002+01:00

Levante 1 – Espanyol 0

Ja no sé ben bé com referir-me al primer equip de l’Espanyol. Capaç de qualsevol cosa, però en realitat impossibilitat per a presentar la batalla que se li exigeix a un equip de primera, i més si vol seguir figurant a la part alta de la classificació.

Tractant-se d’un equip de la part baixa i amb un Espanyol ben desfigurat per les lesions, no podien ser massa optimistes els gairebé 2 mill pericos que va desplaçar-se a València a veure l’equip.

La setmana blanca i el dia festiu inventat per Hereu, convidaven a una excursió amb els nens. Els de l’Espanyol els ha arribat en mal moment la setmana blanca, perquè si no hi ha hagut prou mala sort amb les lesions, només faltaria que ara els nens haguèssin d’afrontar una setmana de fred i esquí.

Més aviat al contrari, sembla que cal tornar a consolidar la posició, mentre s’anuncien ja ben aviat les recuperacions de Javi Màrquez, Osvaldo, Forlin i Baena. Tot plegat serà una altra ocasió per a recuperar la millor cara, mentre ja ha passat el moment més amarg de la competició i l’equip es manté en plaça UEFA.

De nou la teoria de pa sucat amb oli

Arribats aquest punt cal estar orgullosos de l’equip, si deixem l’episodi de les lesions com una mala anècdota. L’altra dia escrivia el perquè de tot plegat ahttp://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/03/02/un-merit-increible on intentava explicar als menys avesats aquella teoria de pa sucat amb oli que expressava dies enrere en aquest blog.

Del partit de València hi ha poca cosa a dir, es presentava malament i malament va acabar.

Em limitaré a criticar el vessant cromàtic de reglament de la lliga que obliga als equips a no fer servir la seva indumentària habitual. En el partit d’anada ja va passar el mateix, el Levante es va vestir de gris i negre. Ahir l’Espanyol igual. Amb lo bonic que és enfrontar-se a un equip blaugrana amb l’equip oficial.....

De cara al sol

Mon pare, em va haver de preguntar més d’una vegada de quin color anava l’Espanyol. El cert és que en un partit assolellat de mitja tarda, els locals semblava que anaven de color blau, i els nostres amb aquell color trist..... sort encara que a la primera part Kameni no va haver de jugar enlluernat de cara al sol. Ni aquest fet excusable. Una vegada més ens van clavar l’únic gol en una badada defensiva, on el camerunès tampoc va estar especialment eixerit. Amat és en procés de formació i Galán es mostra excessivament nerviós en algunes jugades. Una bicoca per a atacants afamats.

A partir del 1 a 0 obtingut de cap per Caicedo, l’Espanyol va intentar remuntar amb la possessió de la pilota, però al cap i a la fi no van ensumar la porteria contraria, ni una vegada en 90 minuts.

Esperem una millora de cara la propera jornada,la progressiva incorporació dels lesionats a de recuperar la il·lusió entre els aficionats, que de moral en tenen molta com van demostrar viatjant a València.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La cosa té Webó

2011-03-02T14:48:00.002+01:00

Espanyol 1 – Mallorca 2

Que la golejada de dissabte havia estat pura ficció, ens havia quedat clar. Que sense Javi Marquez, aquest equip ple d’absències ja no és, o no sembla, l’equip que coneixíem, és una altra realitat. La sort va ser que el rival era un equip sense substància, perquè si no....

De bon principi, i no és la primera vegada en aquesta defensa sub-21 en procés de formació, al darrere l’Espanyol feia aigües. I en una d’aquestes galledes d’aigua freda deixaven arribar sol a Webó, dins l’àrea. Amat en el intent de robar la pilota el feia caure, i l’arbitre no dubtava en assenyalar penal. Quina llàstima que a l’altra àrea no els vegin.
El Kameni de les millors ocasions la desviava a córner. En el córner li clavava els tacs a l’esquena a Webó (que és un toro) i en el contraatac Callejón rematava al pal. Una bona jugada personal que acabava de manera ben penosa. El rebot del pal li va passar pel costat, mentre de manera infantil es lamentava amb les mans al cap i no veia l’ocasió perduda.
Havia estat només un avís, perquè davant un rival que semblava poca cosa, es va entrar en uns minuts de domini i pilotes a l’àrea rival. En una ràpida jugada, al minut 18. Àlvaro trencava la línia defensiva amb una desmarcada que Luis Garcia va veure, i sola davant Aoutae afusellava el gol. 1 a 0.
D’aquí a la fi de la primera part, l’equip va poder sentenciar el partit en noves jugades d’atac, on Luis Garcia es trobava molt de gust a la demarcació Verdú. Però també el Mallorca el podria haver remuntat, com en un gol anul·lat a Nsué. Mal anul·lat amb el reglament a la mà. Ja que el clar orsai havia estat posicional d’un altra company.

Que s’ho facin mirar
Ja sabeu què en penso dels orsai posicionals. Jo els xiularia tots, perquè gairebé sempre, l’home que està en orsai intervé a la jugada, encara que sigui per a distreure el porter o la línia defensiva. I és que el regIament d’avui dia és ben confós. Us hi heu fixat el que passa i el que pot passar a les faltes penjades a l’àrea? Un jugador es pot posar a l’àrea petita a tocar els collons al porter, i si el que remata no és en fora de joc, és gol, per més que el “palomero” hagi despistat porter i defensa. Que s’ho facin mirar....
Kameni havia estat el millor home i cali fer un replantejament de cara a la segona part. Però res de res. El domini ja era del Mallorca i les oportunitats dins l’àrea de Kameni sovintejaven, fins que es va trencar el càntir. Webó, sempre Webó rematava de cap una bona centrada d’un tal Tejera, que segon diuen és producte de Sant Adrià. 1 a 1.

Duscher solutions
Pochetino volia els tres punt i intentava posar solucions estratègicament molt discutibles. L’entrada de Dàtolo és sempre discutible si no juga sobre la ratlla de la banda esquerre de l’atac. Manu Molina, tampoc sembla solució.
Possiblement, calia més posar ordre i evitar la desfeta, que va arribar a deu minuts del final en una nova jugada que era fruit del domini mallorquí a la segona part. El japonès Aki engaltava una bona rematada, que de nou Kameni salvava del gol directe, però al rebot hi arribava abans un d’ell, que un dels nostres. 1 a 2.
D’aquí al final, poca història i força pena. Si el sistema defensiu no recupera aviat Forlín i Baena, es pot patir molt. El centre defensiu amb Galan i Amat, és encara molt tendre. Només constatar que Sergio Garcia va ser objecte de dos penals discutibles, d’aquells que només xiulen a la nostra àrea, i que eren infinitament més clars que el de Webó.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb 40 i sort

2011-02-27T16:15:00.002+01:00

Espanyol 4 – Reial Societat 1

Més enllà de la pèssima trajectòria de l’equip el darrer mes i la morbositat que alguns volien veure en el retorn de Tamudo a casa. L’excepcional impressió que va donar a Anoeta el porter xilè Bravo, en que va tenir intervencions prodigioses que van evitar el triomf espanyolista, se’m presentava com l’obstacle més difícil a superar. Una vegada més va quedar en evidència, que no en tinc ni puta idea. Quatre xuts a porta, quatre gols. També es podria considerar que aquesta vegada, la fortuna va venir de cara.

Fa unes quantes jornades, concretament quatre, que l’Espanyol només era a un pas d’assolir la xifra màgica dels quaranta punts. Una xifra que es considera imprescindible per a romandre a la categoria. La cosa, es feia esperar massa. En tots els precedents, la sort no havia estat pas la millor aliada. Ni s’havia afinat en la punteria, ni al darrere hi havia hagut prou encert. Els partits començaven amb un resultat en contra, i l’equip no sabia girar la truita. Pochetino intentava les remuntades posant dos mig-centres creatius, i algun davanter de més. En cap cas hi va ser a temps, i dissabte va decidir ja d’entrada disposar un esquema d’atac, on s’hi llegia un canvi estratègic i un càstig per a Duscher, que havia estat desastrós a Pamplona.

La tendre sub-21

La innovació no es va traduir en un clar domini sobre el terreny de joc. A més de no dominar, era la Real Societat qui actuava amb més comoditat i qui arribava amb més perill. A la primera mitja hora, hi va haver dues clares ocasions de gol. En ambdós casos, en absurdes errades defensives de la sub-21, i dues magnífiques intervencions de Kameni, que primer a Zurruzurta i després al gran Tamudo, els va impedir gols cantats.

L’equip no s’acabava de trobar, i el duet Galan-Amat és encara tendre. La sort va passar per Cornellà al minut 40, quan en una jugada veloç d’estratègia. Alvaro aprofitava una assistència de Luis Garcia per xutar a porta. De fet el xut anava fora, si no fos que Estrada la va desviar dins. 1 a 0.

No van passar ni dos minuts, que Estrada tornava a marcar, ara a la porteria de Kameni, en un córner mal defensat, com tantes altres vegades. 1 a 1.

La cosa pintava malament. Mals augurisi, mal primer temps....ui quina por.

Franca millora

Afortunadament, a la segona part l’equip va començar a dominar en el joc i la possessió. Mostrava una alegria que feia dies no li veiem. I fruit d’aquest joc, va arribar el segon gol, quan després d’una passada de Verdú, que a la segona part es va despenjar molt per la dreta, Sergio G feia un dels seus clàssics controls conduits que asseuen els defensors. En aquest cas el va fer dins l’àrea, i va ser mig gol. L’altre mig l’assolia rematant quasi a plaer amb l’avantatge obtinguda en el control. Gol preciós 2 a 1.

I l’equip va seguir jugant bé. Es tornava agradar, al temps que Tamudo i els seus s’anaven diluint hipnotitzats pel bon joc. Un bon joc que ni tant sols es va ressentir de l’entrada de Duscher per Sergio G, en una aposta clarament conservadora.

L’Espanyol se sentia a gust amb el marcador a favor i freqüentava l’atac sense seguir creant ocasions. També entrava al camp Rui Fonte, en una acció que rememorava aquell gag del Crakòvia.... semblava que les necessitats de l’equip blanc i blau acabessin avortant la desitjada setmana blanca de la mainada. I és que els “nens” no podran aprofitar la setmana blanca. Dimarts hi torna a haver partit. Bromes a part, Rui Fonte és una altre diamant en brut. Cal polir-lo i si volen que se’l venguin a un col·legi de pagament.....Però que no el regalin, si us plau.

I en mig del canvi de cara del segon temps, Callejón reprenia aquell vell costum de xutar de lluny i Bravo, tampoc la veia. 3 de 3. L’estadística del porter xilè anava alarmantment de baixa, i aquí no s’havia acabat perquè a l darrer minut, Javi Marquez, aconseguia el quart. Falta magníficament executada, que ha de pujar la moral a tots i en especial al de Badalona que portava uns partits de to gris-fosc.

Són uns gafes!

En definitiva 40 punts, i els que de bon inici en veien de candidats a baixar de categoria, muts i a la gàbia. A la segona part, es trencava el malastruc. Tothom té les seves manies. Voleu saber la meva. Els que ho veiem per la televisió de pagament, a la mitja part vam tornar a patir un cop baix. La “Ràdio nacional i més culera de Catalunya” va abandonar la retransmissió en català de l’Espanyol per atendre els “interessantíssims” 60 minuts previs del partit de Barça a Mallorca. Sabeu que en penso? Són uns “gafes”!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Corporació benèfica

2011-02-21T08:37:00.001+01:00

Osasuna 4 – Espanyol 0

Sembla inexplicable. Sense la lliçó apresa, continua un evolució inconscient. Semblaria que es tracta d’un equip amb una trajectòria impecable en una fase de la lliga, que l’han situat per mèrits propis a la zona noble de la classificació i que no s’ho acaba de creure. O més aviat que per alguna causa, o cúmul de causes, no se sent capacitat de continuar així.

Les diferents fases de lesions en peces claus de l’equip, s’han superat amb un resultat excel·lent, gràcies a l’aprofitament d’un planter impressionant que sempre ha trobat la peça adequada per a suplir les mancances.

Anàlisi de pa sucat amb oli
De manera sorprenent i utilitzant més jugadors que els equip desajustats de la cua, s’ha anat sortint del pas. La política de desprendre’s de jugadors ha agreujat el problema, fins al punt que la marxa miraculosa ha cessat.
Aquells homes que havien resultat un excel·lent recanvi d’urgència, ja no suporten tanta responsabilitat. Hi ha moments en què s’aixeca la guàrdia. La professionalitat encara no s’ha adquirit.
És una manera més d’analitzar les irregularitats de l’equip en les darreres jornades. Una situació sobre la que podríem teoritzar i escriure moltes pàgines, i que només es pot aturar amb un bon resultat.
El Sadar (m’agrada dir-li Sadar) era un lloc ideal per a retrobar el bon joc i els bons resultats. I de demostrar que la fama d’equip que regala punts als darrers classificats, era només un rumor.

Especialistes
Un altra de les especialitats de l’equip i la seva jove defensa, és la de rebre gols a pilota aturada, i d’aquesta manera es va llaurar la nova derrota. En pilota aturada i circumstàncies especials. Perquè quan en el primer gol, Nekuman marcava després d’empènyer Duscher, recuperaven les accions de Carvalho i Pepe una setmana abans, sense que l’àrbitre assenyalés falta. Haurà canviat el reglament? Serà la ceguesa de l’àrbitre i l’assistent?
Les mans, encara que siguin “tontes” i fora de temps, si que les veu l’assistent, com va demostrar quan de nou Duscher feia el samarità, auxiliant un Osasuna que buscava com boig sumar punts.
Amb tot això, ja es perdia 2 a 0, i l’Espanyol amb més possessió de pilota es proposava encara remuntar. De fet no hi havia fe ni en els homes de davant, ni en els de darrere. Ni fe, ni lluita, i així van arribar els gols 3 i 4.
4 a 0, contra un equip de la part de baix. Ja en van caure 3 a la Corunya i Almeria. I en cauran més si no s’hi posa més serietat. Dins i fora del camp.
Em va donar la impressió, com a Almeria, que Kameni, encara no ha après moltes lliçons bàsiques de la professió de porter. Sortides en pilotes centrades, blocatges amb les dues mans.... és penós perquè tot seguit fa una exhibició de reflexos i has de rumiar si de tot plegat en fas una critica o ho deixes com una circumstància irreparable.
Em va semblar més que evident, en dues clares jugades que l’Annibal Lechter de la tarda (David Garcia) no copsava amb la vista totes les trajectòries de la pilota.
Són coses que en el futbol professional, quan hi ha punt en joc, no poden passar per alt. I em direu que tampoc hauria de passar per alt, en futbol professional, que és molt pretensiós creure que la trajectòria d’un equip es mantindrà invariable, per més que hi hagi lesionats o que la directiva desmantelli l’equip a mitja temporada quan encara no s’ha complert els objectius.
Si, només som a 3 punts de la xifra màgica dels 40 punts. Però creia que no es tractava d’això. Sumem els tres punts, recuperem lesionats i seguim lluitant fina al final per obtenir una plaça europea que encara és nostra si no dilapidem el rèdit.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perduts en la precipitació

2011-02-14T08:38:00.002+01:00

Espanyol 0 – Real Madrid 1

Es temia per sobre de tot que una feina arbitral pogués marcar una festa futbolera . Com en la vista del Barça, la setmana prèvia havia estat carregada de referències als arbitratges, intentant sempre trobar decisions arbitrals que afavorissin als grans. El partit va começar de manera totalment diferent quan Mateu Lahoz va estar valent com pocs expulsant Casillas en una d’aquelles “jugades tontes” que reglament en mà, només poden ser targetes vermelles.

I es podria dir que partit va començar poc després del minut 1, quan Casillas era justament expulsat. El cert és que com en el partit d’anda vaig pronosticar que l’Espanyol també rebria una expulsió. Em vaig equivocar, tot i que Mateu Lahoz prendria altres decisions del tot polèmiques.
I una altra pensada que vaig tenir, i també vaig errar, era que el Madrid amb 10 homes, seria ben poca cosa. Ben poca cosa en defensa, tot interpretant que eren 10 i que Ronado no corre enrere, el panorava seria aventatjós per a l’Espanyol. De nou m’equivocava.

Quin desgast!
Tot el contrari, el Madrid va acabar jugant el partit de més desgast que li he vist. I quin desgast.... segur que el Lyon ens ho agraeix, perquè Mou només va reservar Sergio Ramos i Benzema, que no sabem si és titular o suplent.
El partit corria boig, perquè l’Espanyol va apostar pel partit físic, en sospitar com jo que el Madrid patiria. I els blancs no van renunciar a aprofitar el partit ofensiu dels pericos, per a córrer al contra-atac.
L’Espanyol havia sortit amb els centrals ben alts per aturar el poder aeri d’Adebayor. Forlín quedava fora, i s’inventava al lateral esquerra un Javi López, que sempre compleix amb escreix la feina encomanda. Un jugadoràs.
L’Espanyol, però, tot i controlar relativament més el joc, no creava perill. I tot canviava en un contra-atac meravellosament portat per Marcelo, i finalitzat com Giussepe Rossi fa 15 dies. Sense àngle i confonent a Kameni. 0 a 1. Havia estat en una sortida de pilota deficient del jove Amat.

Massa precipitació
L’Espanyol es va abocar més en el camp madrileny, però no va obrir prou el joc per les bandes. El Madrid seguia al contra-atac, i va estar molt més apunt de marcar que no pas l’Espanyol. Mateu Lahoz es va menjar una segona expulsió, ja que Alonso podia haver acabat perfectament la primera part amb tres grogues. I a la primera part es va menjar també un claríssim penal de Carvalho sobre Sergio. L’Espanyol havia fet un joc de molta precipitació, que trobava l’error a la última, penúltima i avant-penúltima passada. Una acceleració física i mental que portava a estavellar-se en una defensa molt encertada. El Madrid letal de davant que tots coneixem, es revelava molt eficaç en la seva faceta més discutida. I no jugava Sergio Ramos!
La segona part es va mantenir la mateixa tònica de desgast, i per a oxigenar, Pochettino va fer sortir Dàtolo per Luis Garcia. Certament el panorama va canviar, però per empitjorar. I és que dona la impressió que als companys no els dona confiança, donar la pilota a l’argentí Dàtolo. És un fre per al joc. No dubto que sigui un gran jugador, però és un home per jugar de clar extrem esquerre, i era això el que necessitava l’equip, obrir el camp. Però l’home s’enreda a la zona més ampla i frena el joc. Frena molt.

Recital de bufetades
I poc després del quart d’hora vam viure una nova actuació discutida de Mateu Lahoz. L’home, que ja s’havia inventat un orsai inexistent de Callejón, quan només quedava ell i el porter, no va veure un abofetejament de Pepe sobre Sergi Garcia, que en un mateix salt rebia calbot, bufetada i trepitjada del “brasiler”.
Pochettino ho va provar tot. Posava un davanter com Rui Fonte, pel lateral Chica, molt cansat i amb un targeta groga. Però va semblar que tot era ja impossible. I va ser el Madrid, qui va poder acabar golejant, com havia passat 15 dies abans amb el Vila-real. Kameni va estar providencial davant Adebayor dues vegades seguides. I no es va aconseguir res de positiu..
Caldrà estar alerta. Seguir jugant bé, com l’equip sap, per afrontar el darrer terç de la lliga. Fa falta no baixar la guàrdia i no regalar res. Diumenge que ve es va a Pamplona i no pot ser que una vegada més l’equip faci obres de caritat amb els equips de la part baixa.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

Adormits és impossible

2011-02-06T17:40:00.002+01:00

Almeria 3 – Espanyol 2

Encara no tinc clar si l’Espanyol va tenir un mal despertar de la migdiada o si quan va despertar ja perdia per 3 a 0. Era un partit per arreplegar els punts, que en dies on el més lògic és no sumar-ne. L’entrenador havia advertit d’un canvi de mentalitat, que en teoria havia de portar l’Espanyol cap amunt. Haurà de ser un altre dia doncs, quan la lògica la trenquin els homes de Pochettino. No sé si és somniar massa, pensar en que tot se solucionarà, la setmana vinent.

La tarda no havia començat gens malament. L’equip femení de l’Espanyol havia batut al Barça en la flamant inauguració del nou canal blaugrana.

Els homes no en devien ser conscients. Més aviat inconscients i “ressacosos” de “pescaito” i fino, van sortir mig groguis al terreny de joc. Amb aquell mal sabor de boca que deixen el fino i les migdiades mal acabades.

Gran cantada

Kameni (aquesta vegada no val l’excusa de l’enlluernament) va estar a qui li havia fet més mal tot plegat. Tot solet va cantar més que els tres tenors, i en només 18 minuts. Primer en una mala sortida, un Amat encara tendre es desentenia d’una centrada a l’àrea i Silva la remata dins. Poc després Uche tot sol i sense gaire angle, s’enfronta a una defensa passiva i la fa passar sota el cos de Kameni, quan el més fàcil i habitual en el camerunès hauria estat aturar-la amb mig peu. I finalment Bernardello fa una jugadeta tot sòl i en un xut de pissarrí amb l’esquerra -ell és dretà- la fa passar sota les cames dels defenses, amb la mala sort d’una lleu desviació de Luis Garcia, que al mateix temps tapava Kameni. La pilota dins i 0 a 3.

Quedaven més de 70 minuts per davant. Podia passar de tot. Sobretot si ningú donava el resultat per definitiu. L’Espanyol, va agafar les regnes del partit. No va crear excessives ocasions de gol. Però poc després de la mitja hora marcava en una jugada d’aquelles en què la succeeixen les ocasions, i finalment entra. A punt va estar de no fer-ho ja que un defensa la treia des del fons de la porteria, dos metres endins.

Remuntarem?

El 1 a 3 feia pensar en la remuntada. I l’espanyol va seguir dominant el joc. Una possessió que al primer temps era del 70%, però que no es va traduir en ocasions. Per això, Pochettino va decidir abans de la mitja part, posar Àlvaro enlloc de Forlin que actuava de mig centre defensiu. La cosa prometia, però si no es traduïa en un atac i gol, no serviria de res.

Només començar el segon temps, les coses s’encarrilaven amb un gol d’Alvaro, després d’una centrada de Chica que va posar la pilota a l’àrea petita i el petit davanter va treure’n petroli. Però l’ atac i gol no va arribar a ser continu. Ni l’entrada de Dàtolo, ni la de Ivan Alonso, a poc del final van millorar la situació, i un Almeria conservador i cagadet va tirar endavant un partit que el fa somniar en salvar la categoria.

Un parell d’ous

Hi ha molts partit que s’han perdut incomprensiblement al tram final. Un clàssic de l’Espanyol. Aquest va ser igualment desgraciat, si bé l’ordre es va invertir. No paren de sorprendre’ns. L’Espanyol ja no va ni cinquè, el dia que ens va voler fer creure que podia aspirar a ser tercer. Poc a poc i bona lletra. I contra el Madrid, un parell d’ous i menys cagades.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Primeres pèrdues al nogociet del "todo a cien"

2011-01-31T09:44:00.002+01:00

Espanyol 0 - Villareal 1

No era Paolo Rossi, ni es tractava de Sarrià. Les coincidències no podien però ser més clares. En feu perico, i amb el cognom coincident, un home va ser el que va marcar clarament les diferències. En aquesta ocasió però, van guanyar els grocs, i els blancs i blaus van passar la segona penitència de la temporada a Cornellà, la mateixa setmana en què el club havia esdevingut un desesperant "todo a cien"

La cosa no estava per a tirar coets. Era moment de seguir demostrant que l'entitat compta amb una de les millors fàbriques de jugadors de la història, i que res es notaria.... I com s'havia de notar res, si al lateral esquerra de la defensa tornava l'incombustible David Garcia? Després d'onze anys intentant asseure'l a la banqueta amb nombrosos fitxatges estrangers i a la primera que és suplent, i a causa d'un jove de la plantilla, el ressusciten... i que consti que no tinc res en contra de David Garcia, ni tampoc és que consideri que Dídac fos, avui per avui, un jugadoràs. Però alguna cosa deuen veure-li en projecció, un equip que els darrers anys ha tingut en aquesta plaça homes de la categoria del gran Maldini, Kalazde o Jankulovski.
I amb tot això no vull buscar una excusa a la derrota contra el Vila-real. Ni tant sols la baixa, de l'home més decisiu a la defensa, Víctor Ruiz. De la defensa i la sortida de pilota. El Vila-real va fer un dels millors partits que deu haver jugat aquesta temporada. Molt millor per exemple, que la discreta actuació del partit d'anada en què, amb tot, va aconseguir golejar un Espanyol gafat per la mala sort des del primer minut.

La desmarcada automàtica

A Cornellà, el Vila-real es va plantejar el partit com ho va fer el Barça, corrent molt. I l'Espanyol va respondre amb el mateix, en una primera part que s'assemblava a un combat de boxa d'aquells que no tenen pausa. La pilota anava d'una a l'altra àrea, fent suar els porters. Les més clares van ser del Vila-real i les més abundoses de l'Espanyol. Kameni, Diego López i els pals de les porteries, feien hores extres. No sé ben bé com, una vegada sí i altra també, Javi Marquez i els seus companys s'inventaven passades a un atac que responia amb tocs i passades ràpides entre Callejon, Sergio i Luis que acabaven en ocasions de gol que no es van materialitzar. Aquest futbol ràpid va donar lloc a intents de fer aquella jugada de desmarcada que ha practicat Callejon les darreres jornades, sense sort, i amb altres protagonismes. L'equip comença a jugar amb continues desmarcades automàtiques, que al cap i a la fi faran molt mal a les defenses contràries i ens han de seguir donant alegries fora de casa. Només cal que els àrbitres no assenyalin orsais inexistents, com va fer Turienzo en nombroses ocasions.
I és que com ja vam apuntar jornades precedents, l'absència d'Osvaldo serà més evident en els partits de Cornellà que en els de visitant.

Rossi, com Paolo

I també producte de la velocitat, un si altres perdien pilotes en zona de creació, i a conseqüència d'això, al darrer minut de la primera part, va arribar el contraatac que Rossi va culminar millor del que ho hauria fet el mateix Paolo Rossi. Amagant les cartes va simular complicar-se la vida arrambant-se a la línia de fons, i quan tothom esperava la centrada va fulminar un Kamani confiat, xutant directe arran de pal. Golàs. 0 a 1. Un gol més psicològic per la virtut presdigitadora de Rossi, que pel fet d'haver marcat el minut 45.
El mig camp perico, havia fet un gran desgast per a no res. El panorama no satisfeia Pochettino, que va voler canviar el decorat. I al quart d'hora de la segona part, va retirar Duscher i Marquez, per a fer entrar Alvaro i Galan, i redecorar l'equip, amb Forlín i Verdú al mig del camp. Sense tant virtuosisme, per moments va semblar que Pochettino, la tornava a encertar amb els canvis revolucionaris, si bé al cap i a la fí, no va assolir més aproximacions, ni més perill a l'àrea de Diego. El Vila-real va arribar a perdonar els 0 a 2, i el 0 a 3.

Almeria i Madrid

L'Espanyol no va poder fer res més. Ho va intentar sense sort, ni cap concessió arbitral, com en la mà que va fer Bruno, només començar la segona part. Reinterpretant la regla del fora de joc. I allargant només tres minuts, una segona part amb repetides pèrdues de temps de Diego i sis substitucions.
La xampions se'n va, si bé les opcions de UEFA es mantenen intactes, amb l'allunyament de Sevilla i At Madrid. Ara el rival és el Bilbao, i el futur immediat és Almeria dissabte vinent, a l'espera de la visita de Mourinho, d'aquí dues jornades.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Talent en venda

2011-01-24T16:07:00.002+01:00

Getafe 1 – Espanyol 3

La història del futbol ve carregada d’exemples d’equips desmantellats. Desmantellats sempre a final de temporada i amb una clara justificació econòmica d’urgent actuació. Vés per on, que l’amenaça ja ens arriba a la meitat del campionat, quan ja hem assolit el número de punts que ens garanteixen la continuïtat i sense saber si som capaços d’alguna cosa més, ni fer un càlcul racional de com podria canviar la nostra situació econòmica si ho comptéssim al final de l’exercici i a la vista de les previsions de la temporada vinent.

Posa de certa mala llet, asseure’s al sofà a veure un partit més d’aquest equip talentós que està formant Pochettino, amb la incertesa de si possiblement és la darrera vegada que veiem jugar a un dels nostres, de blanc i blau. De blanc i blau o taronja, perquè a Getafe amb una vestimenta que ens recordava a la taronja-mecànica holandesa, els de Pochettino saltaven a la gespa a confirmar el bon moment de l’equip i les seves possibilitats de futur, independentment si alguns pretenen fer negoci immediat.

Taronges

A la vigília, un equip amb la samarreta taronja, havia estat vilment arbitrat a Mestalla. Si allà,on en els darrers minuts els àrbitres actuen a favor de l’equip local com si es tractés del Bernabéu o el Nou Camp. Ho coneix bé l’Espanyol.

No es pot dir que a Getafe, l’equip sortís ni resultés ser, una ombra de l’equip de la jornada anterior. Al contrari, certa possessió i poc més. Alguna aproximació a l’àrea, i més aviat un futbol passerell. Qui sap si el fred siberià que abraça la península o la mala digestió d’algun “cocido” o altra plat carregós de la cuina castellana. O en realitat l’empanada mental de la directiva que vol vendre sense sentit, afectava el joc dels pericos.

Si a això hi afegim d’altres circumstàncies, com la successió de les pífies de la línia defensiva en el gol que va fer el Getafe. Un gol fet a la mateixa porteria on Ivan Alonso i Oswaldo van marcar en les mitges temporades del seu debut. Ens trobem un equip molt diferent.

Ulleres de sol

Per cert, algú tipus Maldini del Canal +, s’ha aturat a investigar determinades rareses dels porter africans. A can Perico, amb N’Kono i Kameni, n’hem viscut algunes, com la que ahir va poder ser vital en el primer gol. No sé fins a quin punt reacciones diferent a la llum, però la veritat és que mai he vist un porter no africà, afrontar un sol ras de cara sense gorra, visera o com a mínim arronsar els ulls. No és la primera vegada que veig Kameni perjudicat per aquest excés de confiança.

1 a 0. A banda de regalar el gol i alguna altra ocasió, no sé fins a quin punt Victor Ruiz, es pot fer un plantejament similar, al que em feia jo des de sofà, només començar. Sigui de pedra o no, Ruiz va intervenir també en aquesta malaguanyada jugada i en una altra en que va protagonitzar l’oportunitat més cara de gol i va topar amb un afortunat Ustari. Per cert, se sembla molt amb Rafa Nadal, no? Ustari evidentment. Victor s’assembla amb Albert Ribera. Una desgràcia com una altra....

Deu minuts prodigiosos

La primera part, no havia estat gens esperançadora. Calia replantejar les coses. Calia tornar a ser aquell equip de la primera part de San Mamés,o del Sánchez Pizjuan. I després de cinc minuts, encara glaçat com la tarda, l’equip va brodar 10 minuts prodigiosos, en què va lligar tres preciosos gols un darrere l’altra. El primer de la Corporació Garcia SA. El segon en una pentinada de Callejón, després d’un nou sprint, i finalment Sergio Garcia, culminant un contraatac. 1 a 3.

D’aquí al final, quedaven 30 minuts, en van poder venir d’altres. A una i altra porteria. De vegades Kameni i d’altres la seva “vista també prodigiosa”, van evitar- a la porteria perica. A l’altra, el travesser i l’àrbitre, que no veia les faltes. Tres punts més i l’Espanyol, ja està gairebé salvat.

L’Espanyol, o el que quedi de l’Espanyol, després del desmantellament que es preveu fer de l’equip, haurà de demostrar si són capaços d’alguna cosa més.

Mal vendre

D’entrada, la crítica a la política de vendes, és pensant en què és aviat per desfer l’equip quan encara no ha demostrat del què és capaç. És evident que fan falta diners, però no és moment de fer balanç, abans de comprovar si es compleixen els objectius. Veure i analitzar la situació. És al final de la temporada quan els preus del gran jugadors s’arrodoneixen (qui sap si com en l’època de Kubala, un debut a la selecció pot doblar un preu), és quan es calcula quins poden ser els ingressos televisius d’una temporada a Europa, quants jugadors faran falta per afrontar una temporada a Europa. No es pot actuar al mes de Gener, amb l’únic i lícit objectiu de retornar diners a directius que han arriscat els seus diners per a fer fitxatges, i en època de crisi volen refer el seu calaix per por a perdre-ho tot, si la piloteta no entra. I en cas de voler-ho fer, no es pot mai malvendre jugadors decisius i insubstituïbles. Sincerament, hores d’ara només vendria i per una oferta que igualés la clàusula a Carlos Kameni, ja que és l’únic home de prestigi mundial que té un suplent raonablement contrastat. Regals, no.

Diumenge vinent, el Vila-real, un dels equip que es barallarà amb nosaltres camí d’Europa, visita Cornellà. Qui jugarà? Caldrà repescar algú de Sant Adrià? Quants n’hauran venut? Sort que alguns estan lesionats......

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Usain Bolt és perico!

2011-01-16T13:46:00.002+01:00

Sevilla 1 – Espanyol 2

Només acabar la retransmissió televisiva de la Televisió de Catalunya i abans de l’inici de “El Vestidor”, en vaig tenir prou amb una d’aquelles cortinetes musicals que separen blocs i programes, que amb ritme caní diu “Corren. Corren pels carrers corren...” per a interpretar que allò era la veritable anàlisi del partit, i no haver d’esperar a sentir Pichi Alonso assegurant que l’Espanyol que havíem vist a Heliópolis era un ferm candidat a la xampions, ni cap altres dels seus companys recordant-me per activa i passiva les bondats de Sant Kameni.
L’Espanyol de la nit havia jugat tàctica i físicament un partit gairebé perfecte, i en aquesta ocasió no calia ni lamentar la reculada de l’equip en el segon temps, ni la clàssica decisió arbitral que amaga l’existència perica en el minuts decisius.

Un equip presumptament acomplexat per la baixa del seu home més decisiu, del que actua de far en el joc atacant i exerceix d’obrellaunes de les defenses rival, es presentava al camp d’un dels seus rivals directes. Com en totes les situacions precedents d’una temporada farcida de lesions, la teoria d’onze són onze diguin com es diguin, va prevaldre en els plans de Mauricio Pochettino.
Els sempre agradables i emocionants inicis dels enfrontaments Sevilla-Espanyol, amb records per Puerta i Jarque, van precedir els minuts de joc.

Contra els Globetrotters
Ben aviat s’evidenciava un “mal congènit” que acompanya el brau defensa argentí Juan Forlín, i que ell supera amb voluntat, esforç i sobretot potència de salt. Com li passava a Ayala, Forlin és més aviat baixet. Luis Fabiano i Kanouté, s’aproximen més aviat al perfil dels Globetrotters.

El Sevilla exercia un tímid domini. Per més que vogués no podia fer altra cosa amb un mig camp comandat per Romaric i Zokorà. La seva alternativa dominant només podia passar per la mobilitat d’uns extrems ràpids i perillosos, que van ser inhabilitats per Chica i Dídac. Les pilotes per als Globetrotters, tampoc sorprenia una defensa que coordinadament els deixava una vegada si i altra els deixava caure en orsai.

L’Espanyol tampoc creava com li agrada. Des dels pressing imposat fa unes setmanes per Guardiola, tots els rivals s’hi atreveixen i pretenen el mateix. Em dona la impressió que Pocchettino ja li està trobant solució al problema en una “descarada” manera de començar a preparar ja el pròxim derby.

Pochettino fa recular unes passes enrere a Baena i Verdú, en la sortida de la pilota, per a no deixar tota la responsabilitat en Victor Ruiz i Javí Marquez. Per a descompensar més l’acció defensiva, Verdú i Marquez intercanvien moltes vegades la seva posició. Una solució que requereix complexitat i més desgast físic, que no sembla preocupar al successor de Di Blasi, ni als seus executors.

Velocitat
Si el córrer i la velocitat, se li suposa d’antuvi als equips que juguen al contra-atac, amb Pochettino sembla que aquestes virtuts no estan oposades amb la possessió de la pilota. Però no tot són flors i violes, i la solució no és del tot matemàtica, si tot plegat no es coordina amb una actitud dominant. Passaven el minuts i l’equip recobrava la seva cara més esporuguida a partir dels continus allaus de força dels Globetrotters. I Kameni i Forlin s’havien de multiplicar, per controlar uns homes que viuen de manera permanent al límit de l’orsai i que rematen amb criteri. En algunes ocasions els nervis, va poder provocar ensurts letals.

Amb tot això, les possessions blanc i blaves, resultaven sovint estèrils. Les pilotes no arrivamen a un Àlvaro Vazquez aïllat, i que no compartia espais amb Luis Garcia, Verdú i Callejon, perjudicats per la passa enrere generalitzada.

Vam haver d’esperar al minut 40, perquè Màrquez amb la seva visió del futbol d’atac i Callejon amb la seva velocitat i lectura de la situació, li donés la volta definitiva al partit. El de Badalona va observar des del costat esquerre (carril del 10) com Callejon inciava un sprint de vertígen pel carril del 8. Corria que se les pelava. No l’hauria atrapat ni Imma Casares en els seus temps de velocista. Venint de Marquez ja us podeu imaginar que la pilota va anar a parar al lloc desitjat. Ni més ni menys. En aquell punt entre els límits de l’àrea gran i la petita, on el porter no sap si sortir o quedar glaçat. Control, remat i gol. 0 a 1.

S’arribava al descans, sense aquell bon sabor de boca que els homes de Pochettino van arribar a la mitja part a San Mamés. El desig era no repetir la segona part de caganers experimentada a Bilbao.

Augmenta el control
I no, l’Espanyol va sortir al camp a no recular definitivament. A portar la pilota. Perllongar possessions. I amb Amat (més centímetres) per Forlin, amenaçat amb una targeta groga i amb alguna picabaralla de més amb el més brut dels Globetrotters. Un nou encert de Pochettino.

I l’Espanyol, amb Marquez i Verdú (i Luis Garcia i Baena. I Amat i Víctor. I Chica i Dídac), adormien el partit amb llargues possessions i l’amenaça de tenir els llebrers Àlvaro i Callejón a punt de tornar emular Usain Bolt. Kameni es mostrava solvent. Els Globetrotters apuraven en excés les seves estades a l’orsai, fins caure en el perill de caure en els tres segons de permanència a la zona pintada, i tal com si es tractés de bàsquet, buscaven pilotes altes i rebots. Semblaven les torres bessones dels Rockets dels 80 (Ralph Sampson i Akeem Olajuwon. Un americà i un africà).

Resultat de tot això, Callejón i Marquez, van voler fer un intercanvi de cromos. I aprofitant l’avançament i el desconcert del Sevilla van simular la jugada del gol a la inversa, sense caldre el toc de la velocitat. Callejón des de la posició del 10, assistia Marquez entrant per la del 7 i es plantava sola davant Varas, sense la frotuna precedent. Quina llàstima!

Moisès?
Pochettino, prenia una nova decisió al minut 15, un Marquez ja força desgastat deixava el seu lloc a Duscher. Vell amic dels sevillans, Duscher entrava a ocupar un mig camp de força i contenció. Com el de Romaric i Zokora. Aparentment la cosa tornava a fer pudor de San Mamés. La diferencia però, la marcava la passa enrere de Verdú i Baena. Quin partidàs el del Baena. Al final Pochettino em farà veure que Baena és un gran jugador (un nou Moisès?)....com va ajudar al darrere i en la sortida de la pilota. A la seva disciplina habitual i va afegir uns tocs de qualitat i veterania, que va ajudar i molt a la defensa “aleví”. Si, “aleví”, perquè a la segona part l’Espanyol tornava a jugar amb aquella defensa de nois de la casa, que tret de Chica eren juvenils fa un parell d’anys i que s’enuncia així: Chica, Amat, Victor i Dídac.

Però el partit no s’havia acabat, per més serietat que mostressin els blancs i balaus. Els andalusos cada vegada es bolcaven més sobre l’àrea catalana, però sense criteri. Feien entrar Capel i Negredo, dos grans recursos atacants. En realitat, i vist el joc desplegat al mig del camp, més aviat els calia ressuscitar Francisco Alfaro. Tot plegat es resolia amb més del mateix. L’Espanyol tenia la pilota i de tant en tant s’acostava a l’àrea de Varas. En una d’elles, Verdú rep una falta, que Luis Garcia no es planteja aprofitar per a perdre el temps, ni fer una execució magistral de les seves. Va passar-la ràpid a un Callejón que de nou corria i corria entre línies, trencant la defensa sevillista. De nou punteria i gol. 0a2.

D’aquí a la fi, quedava un quart, va seguir tot igual. Tant igual, que va passar el de sempre. Si, aquella història que recordàvem fa 15 dies. La de “saben de aquel equipo que en el último minut el àrbitro la machaca con una decisión injusta...” Doncs això, l’Espanyol i els àrbitres. Negredo que havia entrat per una de les torres bessones, va atrapar un rebot amb les mans (evident) i se la va posar a mida per rematar. 1 a 2, un parell de minuts de pressumptes nervis, on la victòria blanc i blava no va perillar.

Diumenge que ve comença la segona volta. De nou a fora, a Getafe. L’Espanyol ja té gairebé feta al feina dels 40 punts, i tot promet. Amb la mateixa efectivitat a las segona volta, la xampions no s’escaparia. Que a ningú se li acudeixi vendre cap titular!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Golejada balsàmica

2011-01-09T20:14:00.002+01:00

Espanyol 4 - Saragossa 0

Els que hem seguit tots els partits de l’equip aquesta temporada no ens volíem creure els rumors que corrien sobre el baix estat de forma, sobre les conseqüències de la patacada del derby o de la clàssica síndrome irregular de l’equip. Simplement una mala ratxa. Una mala ratxa molt relacionada amb la tàctica pressionant dels rivals, els darrers partits. Calia aixecar el cap, de nou. Entrem en una fase de la competició en què es començarà a definir amb més seriositat, els equips que jugaran a Europa.

El Saragossa arribava com un equip que fins a la data, havia donat facilitats als seus rivals. Un punt a favor. Però la presència del “basc” Aguirre a la banqueta suposava una novetat, que havia de deixar en un punt i a part, el que els aragonesos havien fet fins ara.
Temia un Saragossa, que havent pres bona nota dels darrers ensurts de l’equip blanc i blau, plantejaria una pressió asfixiant ja en camp contrari, des del primer minut. Una pressió que podia portar un nou desengany als de Pochettino, si es completava amb un bona actuació de Lafita al davant. Un jugador d’aquells que acostuma a tenir el dia contra l’Espanyol.

La realitat va ser ben diferent, i des del primer minut i sota de batuta de Javi Marquez, l’equip va acaronar la pilota i la va fer girar al voltant de l’àrea contraria, fins picar i fer mal. I l’agulló, de nou va ser el d’Osvaldo que al minut 7, després d’una d’aquestes possessions de futbol associació, pentinava amb gran encert un centrada avançada i molt precisa de Dídac. És Osvaldo, a més de tot el que ja sabem un magnífic rematador de cap? Doncs es veu que si, perquè ho va fer de manera més que precisa. 1a 0

Més lesions
L’argentí venia d’uns dies mig lesionat, i tota la fortuna que va tenir en marcar només començar el partit, la va espatllar tornant-se a fer mal, tot sol al minut 26. Molta mala sort, ja que uns minuts abans també Javi Màrquez, s’havia retirat del camp per un mal d’estomac.
El resultat era a favor, però l’equip havia perdut dos dels seus millor homes. Però com ha passat al llarg de tota la temporada, els homes que van entrar en el seu lloc van estar a l’altura. Alvaro i Sergio Garcia, entraven en el mateix engranatge sense que es notés res d’estrany. Verdú prenia la batuta, i els Garcia’s mostraven un gran enteniment. Luis se situava en el lloc on és més efectiu, de mitja punta pel darrere d’Alvaro, i Sergio, es col·locava a banda dreta, encara que sovint intercanviava banda amb Callejón. El futbol fluïa.
En una internada de Callejon per l’esquerra, abans de la mitja hora, Diogo li feia un penal infantil, que Luis executava amb l’eficàcia habitual. 2 a 0
I sense temps a deixar reaccionar els “manyos”, Luis Garcia robava una pilota al minut 33, i assistia Àlvaro, que amb un remat de dreta (no és esquerrà aquest noi?) molt precís, la clavava al mateix angle, on dijous Luis Garcia havia posat una falta al darrer minut. La teranyina devia ser encara ben tendra... 3 a 0

Calma
Calia prendre’s la cosa amb més calma. No era moment d’omplir les lliteres d’assistència mèdica. El partit semblava resolt. I l’equip va seguir fins la mitja part agradant-se amb un futbol fluït, amb alguna jugada de molt mèrit.
La segona part, va ser una altra cosa. Després d’uns 20 minut tranquils i avorrits, Verdú ho va provar amb un falta ala frontal. El Saragossa va fer un parell de jugades de mèrit. Les úniques del partit, que Kameni va resoldre amb molts reflexes.
I a la recta fina, i amb Duscher al camp, que va entrar per evitar una possible lesió de Verdú, que era qui portava la direcció de l’equip i que ha de ser vital en les partits vinents, va tornar l’instint assassí de l’equip.

Remat final
L’Espanyol, no havia deixat de pressionar la sortida de pilota del rival, i fruit de la pressió, en dues intervencions de Luis Garcia, van arribar dues clares ocasions de gol. La primera un Àlvaro, amb molta gana de gol, la va xutar al pal, i la darrera Sergio Garcia, la posava dins. 4a0. Un gol que ha d’aixecar la moral del “pastorenc”.
Un partit per a seguir somniant amb una bona classificació final, ara que ja no hi ha la distracció de la Copa del Rey. Golejada balsàmica, si ens hem de referir al resultat, si bé la salut de l’equip se’n va ressentir massa.
Temps per a recuperar els lesionats i d’altres absències. La presència de Victor Ruiz, al darrere havia estat com la d’Osvaldo, la novetat del partit. Dos jugadors vitals, que per més que es parli d’ofertes de grans equips, no s’haurien de vendre, si no és per una xifra astronòmica. El defensa és una assegurança al darrere. Treu la pilota amb criteri. Té bon toc. Es fa respectar. Osvaldo és una altra joia, i a més, remata de cap!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Any nou, l'Espanyol de sempre

2011-01-03T13:16:00.002+01:00

València 2 - Espanyol 1

Saben aquel que dise..."Que un equip juga un bon partit lluny de casa, i que fruit de la innocència pròpia i exagerada, no s'ha aprofitar l'empenta propiciada per un futbol dominant i la majoria d'efectius en el camp?. Ah si, me'n oblidava:" i a més una decisió arbitral del darrer minut li birla el partit".

Evidentment no es tracta d'un acudit. Més aviat de la posada en escena del l'Espanyol 2011. El mateix del 2010. L'Espanyol de sempre.
Com sempre, l'estrena de l'any dibuixava la incògnita de com seria el futur immediat. Serem millors que l'any precedent? Repetirem les fluixes actuacions a camp contrari? Confirmarem la fama de fortí de Cornellà?
En qualsevol dels casos, qui amb més eficàcia havia explotat les nostres virtuts havia estat el València. Ens havia torejat a Cornellà i a Ca'n Mestalla, amb l'eficàcia d'una de le nostres "bèsties negres", Zigic. I es disposava a fer-ho de nou amb Aritz Aduriz, un altre incòmode rival, que ja ens havia repassat a Son Moix.
Les baixes de Víctor Ruiz i David Garcia podien facilitar la feina del basc.
Però els valencians no les tenien totes. Temien el seu rival i van posar sobre el camp un equip ultradefensiu, buscant avantatges en la distracció del rival i a pilota aturada. Tractant-se de l'Espanyol i després de la revetlla de cap d'any, no es tractava de somniar truites. Era factible.
L'equip català es va erigir com a dominador del joc creatiu, només obstaculitzat pel mig centre destructiu valencià, que permetia la possessió de la pilota, però sense que passés per al centre de distribució clàssic, que habitualment es resumeix amb les combinacions Victor Ruiz-Javi Marquez-Joan Verdú i un mitja punta que s'ofereix generosament. Les accions tenien una circulació diferent per arribar a la zona de Dani Osvaldo, que no va poder jugar ni un quart d'hora per culpa d'una lesió sobrevinguda.
El València, basava el seu joc en la sorpresa sempre possible, de les accions habilidoses de Joaquin o Mata. I sobretot en el poder de rematada del gladiador Aduriz. Quin jugador!
Com sempre i com mai
I Aduriz va ser qui va començar a posar a prova a la defensa i Kameni. I no va fallar quan va poder rematar ben sòl un córner. Si, un córner. La gentilesa clàssica de la defensa perica. La felicitació del Nadal i any nou, arribava en forma de córner. 1 a 0.
Quedava encara un quart d'hora de la primera part, i l'Espanyol va seguir amb el mateix joc i la necessitat superior. Calia un gol per equilibrar, i tret de dues intervencions de Javi Màrquez, s'havia fet ben poca cosa. S'arribava, s'intentava la darrera passada, i si no s'intentava amb un xut des de lluny, res. Va ser Callejón qui en un intent d'assistència a ningú (Perquè Àlvaro, que havia entrat per Osvaldo no exercia de referència), Diego Costa rematava en pròpia porta. Era el darrer minuta de la primera part. No recordava res igual. Començava a sospitar que el 2011, ens canviava la sort. Només em venien a la memòria jugades similars interpretades per Soldevilla o Lopo, a la nostra àrea. O la de Forlín a Anoeta. Era esperançador. 1a1.
Abans del quart d'hora de la segona part, l'esperança creixia en ser expulsat Aduriz per agredir Chica. A la primera part ja li havia passat l'esperó pel clatell. Ara li etzibava un cop de colze al braç. ja no sé on cal agredir Chica, per a deixar-lo KO. Un fenomen de la ciència.

Bones perspectives
Que bé que se li posaven les coses a l'Espanyol. Tot feia pensar en una possible victòria. Era d'esperar que en una de les seves encertades lectures, Pochettino disposés un futbol que facilités l'arribada en perill a la porta contrària. I no va fer una mala pensada quan va decidir l'entrada de Dàtolo. Un home que ajudaria a obrir el joc per la banda, que sempre molesta un defensa en minoria. Possiblement no va estar tant encertat en escollir l'home substituït, Javi Màrquez.
El València també havia fet un canvi. Un canvi de genis. Vicente per Joaquin. Un geni "d'esquerra" a canvi d'un de "dreta". Podia semblar tot un consol, ja que Dídac Vilà no em genera tota la confiança. Li veig una descoordinació física en alguns moviments que em fa témer el pitjor en massa ocasions.

Final de l'onze i el tretze
El tram final es presentava amb un duel d'extrems esquerres "11's" de gran qualitat, Dàtolo-Vicente. Tractant-se del primer partit del 2011, era un final d'onzes amb tot l'aventatge pels pericos ja que el València jugava amb 10.
L'Espanyol ho va intentar sense despentinar-se en excés, i les oportunitats van arribar. El braç dret de Guaita podria ser santificat, en companya de la mare de Déu del desemparats. Va estar l'autèntic protagonista d'aquest tram final, amb l'excepció de l'àrbitre.
L'àrbitre i el seus assistents, ja que en el descompte va acabar amb les il·lusions periques, en permetre als Valencians sumar el segon gol, en una jugada amb una successió de fores de joc posicionals i reals, que van decidir el resultat. 2 a 1. Van ser onze contra tretze.
L'any no comença bé. El dia de reis, tampoc pinta massa positiva, si no se'ns apareixen els Mags en forma de regal. Tampoc cal demanar res excessiu. Només justícia. Justícia arbitral.
No vull ni imaginar que estaria passant en aquest moment a nivell de mitjans informatius si Barça i/o Madrid agusin perdut el darrer partit del 2010 per un penal injust, i el primer del 2011 per un orsai múltiple al darrer minut.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Quan el mono de treball també se’l posen els cracks.

2010-12-19T12:05:00.002+01:00

Espanyol 1- Barça 5

Les diferències augmenten, entre els equips grans i la resta, quan els primers hi posen a més, aquell, punt que és propi dels més modestos. El Barça de Guardiola, ja ho havia provar diverses vegades, i no se’n sortia del tot. Si l’Espanyol hi posava el 100/100, li costava guanyar. Dues setmanes mediàtiques en què en la primera es va criminalitzar la possibilitat que els pericos reservessin forçes, i en la segona que juguessin amb intensitat. Van servir per a fer un canvi de paper més propi de “trileros” que de senyors potentats. Qui es va reservar van ser ells i els que van sortir mossegant al camp, també.

Si algun dubte podia presentar l’alineació blanc i blava, era la possibilitat de fer entrar David Garcia, per a aturar Messis i Duscher per a encarregar-se del “repartiment” al mig del camp. Però un problema personal el va lliurar d’una de bona.

El partit començava doncs amb les alineacions de gala i sense que ningú fes el passadís als campions de la copa Catalunya.

Canvi de papers

El blaugranes van sortir com si els discurs de la pressió, l’haguessin interioritzat tant, que en lloc de sentir aquell discurs de tallar les connexions entre Xavi, Iniesta i Messi, els les haguessin explicat amb Márquez, Verdú i Osvaldo. I començaven pressionant l’inici de les jugades des de Kameni, com no ho ha fet cap equip de la cua de la classificació.

I la cosa té mèrit, perquè, si això ho haguessin fet equips com els que la memòria em transporta (Buckinham, Michels, Weisseiler, HH, Serra F. Rexach....) aquest equip de “l’altra costat de la diagonal”, ens hauria donat molts més disgustos guanyant un grapat de lligues que liu van regalar al seu rival-filial.

Reglament a mida

I d’aquesta manera jugant, el futbol va donar un seguit d’ocasions de gol diferents a la que ens té acostumats Guardiola. Era com un partit de basquet en la sortida al contra-atac , i la pressió des del fons de la pista. Tot plegat va dificultar el joc espanyolista i va propiciar un seguit d’ocasions de gol que estadísticament es comptabilitza en 5 gols, que en podien haver estat molts més. Encara que estadísticament no és just que aparegui un 1 a 5, quant dos van ser clamorosament il·legals. Ja se sap que orsais posicionals i no, només se’ls hi assenyala als equips modestos, Madrid i Barça en queden absents. Lo de l’orsai posicional, és habitualment una fal·làcia.Però no deixa de ser vergonyós que en una jugada de gol, n’hi hagi dos de consecutius i un d’ells dins l’àrea petita. Com es pot dir que un davanter no intervé en una jugada quan és a l’àrea petita? Creieu que el porter no està pendent d’ell? Repeteixo si el porter és Casillas o Valdés, la cosa canvia totalment.

Altres coses

Sap greu que per a la història ens quedi només el resultat. Quan hi va haver més coses, com l’esportivitat dins i fora del cap, protagonitzada per l’homenatge al “gentelman” Iniesta, i sobretot i més problemàtica per a l’Espanyol, que a partir d’ara tots els equips li juguin igual per a trencar la possessió de pilota de Javi Marquez i Joan Verdú. Com a mínim, esperem que al Camp Nou, surtin a jugar la pilota i s’oblidin de pressionar.

El futbol no s’acaba aquí. Aquest any mateix encara hi ha un partit de copa, en què es pot donar un pas important. Ja en la lliga. el partit al camp del València, l’any vinent ha ser un moment per a seguir mostrant que l’equip té futbol per a seguir a les places de dalt de la classificació.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Guanyar mig partit i perdre’l tot

2010-12-18T11:37:00.002+01:00

Athletic Bilbao 2 – Espanyol 1

L’Espanyol ja ha experimentat aquesta temporada la comoditat de guanyar molts partit a casa, sense fotre brot, més enllà d’una quants minuts de virtuosisme que desembocava en el gol del triomf definitiu. L’experiment havia donat els seus resultat, però fora de casa no és apte. I menys encara quan se li dona al contrari la pilota per tal que disposi del joc durant 45 minuts.

La baixa de Javi Màrquez , plantejava els seus dubte. L’opció de reservar algun jugador per al derby, era una arma de dues fulles. L’una, proposava la necessitat de disposar de tots els efectius a San Mamès, perquè allà era més fàcil sumar tres punts. L’altra, prou creïble, que els jugadors amenaçat juguessin sense intensitat. I fer això davant un equip que juga el futbol directe amb les puntes-tanc Llorente i Toquero, era perillós. Més quan els amenaçats eren els dos centrals i el mig centre defensiu.

Gran Espanyol

Sense complexos, amb el creixement i confiança que mostra l’equip jornada, rere jornada, la pilota i el domini eren per a l’Espanyol. Verdú dirigia, ben acompanyat per Duscher, Dàtolo i Luis Garcia. Les bones combinacions progressaven fins arribar a la punta d’atac, on un Osvaldo amb bona ratxa de joc i que festeja amb el gol, suposaven un perill continu a la porteria de Gorka. I així en una jugada de tiralínies, Verdú assstia el killer Osvaldo. 0 a 1

Per contra, el perill del Bilbao es reduïa a la pilotada a l’àrea pensant en un Llorente força inactiu a la primera part. Només Toquero ocasionava cert enrenou. Era la història de sempre. Per malament que juguin, en un rebot o en un corner te l poden clavar. Tret d’això, poca cosa més.

Llacuna mental i pèssim Espanyol

Possiblement al descans, i ha vent guanya mig partit, el cap va trair a Pochettino i els seus homes. Es veien tercers a la classificació i més que disposats a passar per la mola el culers, dissabte vinent.

La decisió va ser donar la pilota al rival, desentendre’s del joc i donar opció a allò de la pilotada, que tant bé saben fer. Un atac i gol, sense massa sentit. Els mitjos i atcants de l’Espanyol, d’espectadors i els del darrere castigats a suportar les empentes de Llorente i Toquero. Córner i fora de banda que ren com córner, per a fer-nos patir i creure que no passaria res. Tres puntets i tercers. I is a algú se li acudia jugar una miqueta, el Bilbao rascava. I com rascava! Estil Balaguer. I en tot això van fer dos golets. L’un ben previsible de Llorente i l’altra en una falta ben llançada. I això que Yeste ja no juga a Bilbao...

Dissabte, més

D’aquí al final ho van tornar a intentar, però ja se sap que aquest Bilbao és molt Balaguer quan no juga contra els grans. Tant que al darrer minuts Gorka es va obrir pas dins l’àrea a base d’empentes, sense que l’àrbitre s’immutés. I és que no només els àrbitres de tercera divisió tenen l’Espanyoi en baixa consideració.

Sis dies per pensar, ara si, en el derby. Pensa com guanyar-lo, sense regalar res com van fer a Bilbao, tota la segona part.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Treball

2010-12-06T18:16:00.002+01:00

Espanyol 1 - Sporting 0

El tòpic de la victòria treballada, no pot trobar millor exemple que els de les victòries justes, ajustades, amb inferioritat i un arbitratge irregular. Un seguit de circumstàncies que caracteritzen un partit, precedit per la situació caòtica general provocada per un episodi d'indisciplina laboral d'un col.lectiu privilegiat i que va posar en evidència uns esportistes mal acostumats que van voler provocar també el caos en el món del futbol amb l'excusa de posar-se a l'altura del ciutadà humil. No van voler usar el bus. Un exemple vergonyós, una vegada més, de la prepotència d'alguns clubs galàctics que no volen, de cap de les maneres, ésser considerats terrenals. Afortunadament l'Sporting va ser un exemple de tot el contrari, i va tenir la pena d'haver d'experimentar les habilitats d'Osvaldo en el control i l'assistència aèria.

I si l'episodi dels controladors d'AENA, va ser prou sonat, no va servir com efecte dissuassori. L'afició no va oblidar que entre setmana l'equip s'havia proclamat campió de Catalunya, i no va abandonar l'equip en el pont pre-nadalenc. Quin bon regust havien deixat el Manzanares i la Creu Alta.

Més controladors. Observadors
Cornellà vivia un episodi particular de controladors. els observadors internacionals de lligues d'arreu, que no es van voler perdre un nou partit dels de Pochettino. Que si Kameni, que si Victor, que si Javi, que si Callejón, ques i Osvaldo, que si tots onze interessen als millors equips del món. Una manera més d'intentar desestabilitzar l'equip abans del derbi lliguer. No m'estranyaria que darrera de tot plegat hi haguèssin els de sempre. Els que després de no assolir el guardó més important del futbol català, segueixen mirant capa a un altre costat parlant de Mourinho i les pressions de la Federació per a que no poguèssin jugar a Pamplona. de riure. De txist, com deia aaquell perico descafeïnat.
L'Sporting de Preciado podia ser una trampa. Trampa de bon rotllo. Abraçada entre entrenadors damnificats per la llengua viperina de Mourinho. Petonets i tal ... Per a no reviure l'èxit del Manzanares, segurament els asturians no vestien de matalassers.
;'Espanyol, amb la incorporació de Chica i Sergio G., rebia un equip incòmode. Javi Márquez quedava orfe en el lluïment en no poder jugar Verdú per acomulació de grogue. El futbol, senzillament avorrit. En tota la primera part comptadíssimes arribades a l'àrea i poc perill. Dos xuts amb malícia de Luis G. i Javi Márquez i poc més. Ja no recordava una primera part sense gols a Cornellà. Tota una prova de foc de cara el segon temps. L'Sporting tampoc feia gran cosa. Un parell de pilotes robades al mig del camp que servien per a llançar Moran al contraatac, amb poca fortuna per als asturians. I una pila de còrners,a mb la tàctica d'acomular homes a la frontal fent pinya. Una tàctica que torna boges les defeneses i els entrenadors i que em sembla que hi ha d'haver una contra-tàctica per anul.lar-la. Però estem parlant de còrners en contra i això és una assignatura pendent dels de Pochettino.

I encara més difícil, ara amb 10
Els Homes de davant dels pericos haviene stat força inèdits. El joc no els arribava amb fluïdesa. Es notava massa la baixa de Verdú. I si no n'hi havia prou, Baena innocentó com sempre, veia la segona groga que li van perdonar al Manzanares. L'equip es quedava amb deu. L'Sporting que amb igualtat no havia volgut saber res de la pilota, se'n continuava desentenent. Començaven a passar els minuts, i Pochettino demanava un futbol de més combinació per a desestabilitzar la defensa asturiana. Les pilotes arribaven sempre a l'altura de Callejón, molt mòbil de dreta a esquerra, i la cosa acabava en falta. Callejón sempre rebia. I, com acostuma a passar als pericos, les targetes no queien. Ans al contrari, la veia Callejón per queixar-se contínuament. La possibilitat de recomençar amb un 10 contra 10, s'esvaïa. Va ser al minut 69, ai quin número, ai quins records ... quan en una jugada de combinació, en què la defensa quedava de cap per avall (al minut 69 no podia ser d'una altra manera) i en la fase final de la jugada de toc coral (millor que no pas oral), la pilota arribava a peus d'Osvaldo, que disfressat de controlador aeri, feia una assistència per alt que Luis G. llegia com el millor dels avions. Catacrac. Gol del 10 i jugant amb 10. I al 69, la nota un 10. Una bona premonició. Una bona manera d'alterar el son de Piqué i Puyol que començaran a patir insomni de cara el derbi.

I ara, contra 12?
Preciado introduïa canvis. Volia futbol d'atac per a remuntar contar 10. Feia entra Ayoze. "Hay doce" pensava jo davant la superioritat numèrica i la poca predisposició arbitral d'ensenyar targetes als persiguidors de Callejón. Sense aconseguir el seu objectiu de dominar la pilota, ja que l'Espanyol la va continuar tenint amb llargues combinacions, l'Sporting va començar a posar nervis en el col.lectiu perico. Encara sort que l'àrbitre no va voler veure penal en una pilota robada per Duscher que havia entrat per Sergio G. Va ser dins l'àrea i el davanter asturià va caure, però en la repetició televisiva es veia perfectament que primer que res, tocava la pilota. De penal res.
D'aqui al final més patiment. Substitucions i targetes tàctiques. Javi Márquez s'autoeliminava per al diumenge vinent i no perdre's el derbi. Coorecte.
L'Sporting s'envalentia, però no els sortia res. Ni tant sols van forçar els perillosos còrners de la primera part. 3 puntets i encara en zona champions. De SAnturze a Bilbao, a pescar més sardines. Si cal, en autocar, en tren o a peu, "por toda la orilla", sense arremangar-se.
Som un equip treballador.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Quedeu-vos amb aquest clàssic

2010-11-29T08:09:00.003+01:00

Atlético de Madrid 2 - Espanyol 3

S'estan envalentint i, em direu "això és molt perillós" ... us he de reconèixer que sí. Però és que quan un equip prèn aquest rol i, ho fa sense refirar-se, ni perdre mai la confiança en si mateix, té futur. Un futur immillorable, diria jo. 25 punts i no som al mes de març!

Chica i Duscher encara no estaven a punt. I què? Tampoc estan a punt els Ivans, Víctor, David, Galan, Mattioti ... Quan s'ha vist un equip de la lliga "modesta" que amb una autèntica epidèmia de lesions, targetes i sancions, tregui el cap per dalt. Que amb el suplent, del suplent, del suplent, del suplent es faci una defensa seriosa de sub-20's. Que guanyany al camp d'un dels granms, es vagin fent canvis, posant cada vegada homes més atacants. Hi ha una valentia indiscutible. Un equip difícil de ser superat quan surt al camp amb aquesta confiança. En tres minuts de partit ja havia tingut dues ocasions, en un inici trepidant.

Pilota nostra i l'àrbit, també
La pilota era dels blanc i blaus i, en aquestes condicions fins i tot els àrbitres ens reconeixen i en poden xiular un penal a favor, ben dubtós. Callejón llançava una falta que era rebutjada de manera involuntària amb colze per Reyes, però el xut següent era desviat de manera més intencionada per Siamo. Sorprenentment l'àrbitre va xiular el primer. Ho era més el segon. Era un penal reiteratiu, d'aquells que ara ens tornen a xiular. I Luís garcía feia el o a 1. Era el minut 21, i voleu més concidència que el darrer gol del gran 21 amb l'espanyol havia estat en aquest camp fa un any i mig? Jarque present!

L'Espanyol no va regalar, ni rifar, la pilota i va seguir controlant-la, encara que esl matalassers can començar a ocasionar perill. Siamo va perdonar en una ocasió. Davant un Kameni que responia bé, finalment al darrer minut del primer temps, quan una vegada més en un còrner, es va donar l'opció a Tiago de rematar amb el cap. Kameni no la va aturar del tot, va tornar a rebutjar la successiva afusellada de Godin i, finalment Tiago, tornava a rematar per empatar.

Gran Osvaldo
A la part final hi havia hagut un ball de targetes. Baena, Javi López i Amat quedaven amenaçats, i en començar la segona també verdú. Però res els va aturar. I en una jugadassa d'Osvaldo, ara el rebot del porter anava a peus de Verdú que rematava en pla oportunista. Era el 1 a 2.
I no passaven deu minuts, que els matalassers tornaven a marcar, en un petit excès de confiança de la línea defensiva, en deixar franca la connexió Forlan-Agüero, per a que marqués el nan. 2 a 2. Poc abans, l'àrbitre havia perdonat la segona groga a Baena. A Reyes també li havia perdonat.
Dàtolo i Sergi G. entraven per Verdú i Callejon, en una declaració d'intencions més descarada del valent Pochettino. Osvaldo havia jugat un gran partit. A casa, que prèviament ens havíem cruspit uns llamàntols al for (vermells i blancs, tot un presagi), ens semblava que li faltava la cirereta del gol. I va arribar en forma de golàs. Quina manera d'engaltar una centrada ... 2 a 3.

Nervis
D'aqui al final, quedaven 13 minuts, no es va patir en excès, si bé a casa si no hi havien prou nervis entre el futbol, l'ordinador i els sms entre pericos, un dels missatges em demanava que mirés el web del Periódico d'Andorra per veure el darrer sondeig de les eleccions. El web era mig clausurat/censurat i no s'obria. Vaig abandonar la curiositat per a patir amb els nostres. Al final una tangana protagonitzada pel sonat del nebot de la Lola Flores. "Y como me la maravillaria, yo ...." a prendre pel cul!
25 punts i encara som a Novembre. Qui no s'ho cregui que miri la classificació. I qui no hagi vist el partidàs per TV3, tampoc ho pot creure. Els culers muts. Els pericos piulem, fort i bé. Mireu si no la correcta i magnífica feina d'Oriol Vidal a peu de gespa. Quina diferència de quan és "cocolisso" qui no calla sota l'aigua interrompent amb poc encert, infantilisme i holiganisme extrem.
Anem bé i dilluns, ja s'ho faran!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Futbol a compta gotes i cirereta final

2010-11-22T08:27:00.002+01:00

Espanyol 3 – Hèrcules 0

De futbol, una vegada més n’hi va haver més aviat poc. Durant molts minuts l’equip deambula perillosament per a la maroma. Protegits per una confiança que els ha impregnat Pochettino. Una cuirassa que tots plegats s’han guanyat a pols, a la fortalesa de Cornellà, on qualsevol peó o minyó, se sent cavall, torre o alfil en l’estratègia que dissenya l’entrenador. Un golet i a jeure. Si n’arriba un altre, benvingut sigui, amb la conformitat i la paciència de l’afeccionat.

Aquest any, els gols no triguen a arribar. Fa quinze dies el primer xut va ser al primer minut. En aquest cas va trigar gairebé un quart d’hora. El temps en què ni uns ni altres havien decidit encara quina mena de partit jugar. Un minut abans, Trezeguet ho havia intentat en un remat amb l’esperó, al qual Amat va arribar de manera providencial per a cedir un córner. Més que perill, el córner va propiciar una pilota al mig del camp, Callejon roba, al primer toc Javi López impulsava cap Oswaldo, situat a l’extrem dret. Amb un parell de tocs, i després d’aixecar el cap, la passa a l’altre costat de l’àrea on arriba tot sòl Verdú, que l’encerta de ple al primer toc creuant a la sortida del porter. Un bonic gol que signaria el millor dels delineants.

A partir d’aquí, avorriment i dels grans. L’Espanyol cedia la pilota a l’Hèrcules convençut de la poca eficàcia del rival. El perill només podia venir de córner, i n’hi va haver uns quants. Kameni va haver de fer una gran parada en un cop de cap de Trezequet, després de l’única jugada que van lligar al primer temps.

Més de lo mateix

A la segona part, més de lo mateix. El públic, només s’emocionava veient escalfar Rufete, i no semblava que passés els típics nervis d’altres ocasions. Només un xut de fora l’àrea de Fritzer va fer esforçar Kameni. Mentre se succeïen un seguit de canvis, que en el cas dels alacantins tenien vocació atacant i poc eficaç.
De nou en un contra atac i faltant només deu minuts, Osvaldo entrava a l’àrea i en intentar driblar el porter li busca descaradament la cama per a entrebancar-se. Penal tonto, però en aquest cas a favor nostre. I a més el porter expulsat.
Em vaig entretenir a comptar el temps que va transcórrer entre la falta i l’execució. Dos minuts i 20 segons després Osvaldo l’executava, magistralment.
Pochettino li premiava amb una substitució d’aquelles amb ovació per a ell i pel que entrava, Àlvaro.
Alvarito només entrar la tornava a muntar grossa dins l’àrea i li feien de nou penal. L’altra especialista, Luis G, sense tanta floritura marcava el tercer.

Villarato

Contempleu la classificació, fa goig. La setmana que ve al Manzanares, on hi tornem per a la Copa. I parlant de copa i classificació, fixeu-vos en un detall, si observeu el quadre de la Copa, sis dels set primers classificats a la lliga són a la costat de quadre de l’Espanyol, l’únic que és a l’altre, el Barça.
Com diria aquell, Villarato!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la síndrome de la lesió anunciada

2010-11-16T13:57:00.002+01:00

Ràcing 0 - Espanyol 0

Un equip que comença a conviure entre els núvols, sense deixar enrere l'estigma de la mala fortuna, com ho mostren les 8 lesions que arrossega, ha de viure amb especial cura la lluita que li espera els tres quarts de competició, que queden per afrontar.
Si això li afegim el mal estat d'un camp més semblant amb una pastura càntabra, que a una catifa vegetal, ha de posar en alerta als jugadors, per més professional que siguin.

En alerta i segurament enrabiats si el jugadors van veure les imatges del Molinon, on en condicions meteorològiques i ambientals similars per ubicació geogràfica, l'herba estava intacta, dues hores més tard. Al Sardinero la cosa estava "xunga". Evidentment "xunga" per als dos bàndols. La síndrome de l'acolloniment generals a causa de les possibles lesions ha de pesar.

Parella de luxe i futur
La responsabilitat al darrere va ser per Amat. Quin jugadoràs tenim! Quina parella poden acabar fent amb Víctor Ruiz? De Felipe-Glaria/Ortiz Aquino? Pochettino-Jarque? Millor. Segur que seran millors.
Quina elegància. Quina precisió en el tall. Quina projecció amb la pilota als peus. Quina classe.....
Deixem, però de somniar, queda molt camí per a recórrer. Moltes àrees per trepitjar. Moltes boles per tallar. Alguna segada arran.
Més mancances mostren els atacants. Ho va tenir tant clar Callejón al minut 10. Pochettino hauria de començar a practicar el "xarop de banqueta", a veure si alguns s'ho miren més a l'hora de xutar a gol, i no desaprofiten ocasions tant clares.

El rival no feia por, i l'Espanyol no s'acabava de imposar. L'estat de la gespa no permetia floritures. Màrquez no conduïa la pilota com sap.

Colsa-colze
Rectifico. De por, Colsa, sempre en fa. No sé si per l'ús indiscriminat de colzes i genolls, i també perquè no dir-ho, pel seu futbol pràctic que sovint el converteix en l'atacant més perillós.
El partit s'adormia i el fantasma "Roncaglia" envaïa l'imaginari de l'afeccionat perico, quan sense gaire sentit (no cal comparar-ho a les aturades cerebrals de Roncaglia) Javi López feina caure arran d'àrea un atacant sense opcions. Discutible, però penal segons l'àrbitre. Kameni feia ressorgir la seves aptituds d'"atura penals". Rebutjava amb els peus un penal mal executat per Ariel. Començava un nou pertit. Calia aprofitar l'enfrontament contra un rival amb la moral per terra, després de ser eliminat de la Copa pel Córdoba.
Els primers minuts de la segona part semblava decantar-se cap els interesso d'un "colla d'arreplegats" anomenats Ràcing de Santander. Pressionaven més, i repartien més llenya. Jo hauria fet tres substitucions seguides per a donar oxigen a un equip que es començava a ofegar entre les pastures càntabres.

0 a 0
Poc a poc i sense excessius patiments, el partit va anar morint, com havia començat.

Primer empat. En la lliga de tres punts no m'agraden els empats, però si haguéssim empatat els partits regalats a fora, estaríem 3 punts més amunt, a la xampions encara. S'ha de valorar.
Cal recuperar l'esperit infalible de l'equip a Cornellà, que el Valladolid va posar en dubte a la Copa. L'Hércules no serà fàcil. Serà massa Trezeguet per a la nostra defensa jove? El Drenthe impetuós esqueixarà la nostra línia de creació? Voldran repetir l'actuació del Camp Nou?

Poche! Prepara el partit, que no serà gens fàcil....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La increïble historia del futbol minvant

2010-11-08T20:08:00.001+01:00

Espanyol 1 – Malaga 0

Més que increïble, sorprenent, és la historia d’un equip que es comença a acostumar a fer 20 minuts de futbol i llavors es posa a jeure. 20 minuts que aixequen els ànims i després ve patiment, els nervis i les angunies. Una anàlisi més generosa allargaria fins a 30 els minuts, pel que es va veure contra el Malaga, però el patiment no ens el estalvia ningú, si bé algú em dirà que amb 18 punts a la novena jornada, no es pot patir perquè el promig és de 70 punts, i de la disputa per a la xampions no en pot sortir la mateixa impressió de quan es lluita a la cua

Les lesions i la sortida de la infermeria aportava diverses novetats a l’equip inicial presentat per Pochettino. Com ja ha vingut succeint des de la primera jornada, les baixes i els reingressos a l’equip titular no suposen cap canvi essencial. L’Espanyol, sense ser un dels equips cuers, ja és dels que més efectius ha utilitzat, i en cap del casos es pot dir que la variació continua en l’alineació li hagi suposat cap perjudici.

Equip biberó
I ja m’explicareu si hi ha gaires equips als quals no poder comptar d’un dia per altra, d’homes com Duscher o Datolo, els pugui afectar tant poc. Doncs es tracta de l’Espanyol, que ja ha experimentat 15 mesos sense De la Penya, tres partits sense Kameni i Osvaldo, i tantes altres situacions.
Dissabte a Cornellà a l’Espanyol li tocava tornar a posar la densa “tipus biberó” en una de les moltes possibilitats que se li poden presentar. No va ser cap obstacle determinant. Per contra recuperava Javi Marquez i Dani Osvaldo. L’absencia de l’emergent Datolo, i el tàctic Duscher tampoc ho van resultar.
I és que per a treure-li dificultats a un partit a casa contra un equip clarament inferior, no hi ha res de millor que marcar aviat. Si ho fa al minut 1, eureka!. I si el gol és bonic hi ha moltes possibilitats que hi intervingui Javi Marquez. Així va ser. En una jugada individual d’aquelles que ell cuina, aproximant la pilota a l’àrea, per a servir als companys, sempre que no es decideix per a una solució més onanista. Quan és així, la cosa acaba en gardela. En aquest cas, ben dirigida: Golarro! 1 a 0.

Dos Javi’s
I aquest bon símptoma, es va refermar amb un bon futbol. Van ser 30 minuts de bon futbol, contra una defensa contínuament desbordada. Una situació que s’hauria d’haver traduït en golejada. Amb una mica de punteria, així hauria estat. Es feia futbol, dirigit amb mestria per Javi Marquez, on tots hi participaven, i on deixava una magnífica impressió Javi Lopez. Un jove que fins dissabte, ala lliga, no havia estat titular. Però havia jugat moltes estonetes en diferents posicions. Sempre sortint als darrers minuts sense continuïtat en una mateixa posició, en una d’aquelles tasques gairebé sempre reservades a jugadors veterans i infalibles.
Quan l’equip va perdre el control, ja abans de la mitja part, les oportunitats de gols van ser moltes menys a majoritàriament a la porteria de Kameni. Era un nova versió de la sorprenent historia de l’equip minvant.
Era d’esperar que Pochettino hi posés solució a la mitja part. Que els esperonés per a ressuscitar a la desinflada general. Que donés instruccions a Dídac Vila, per a aturar les jugades d’Eliseu per a la dreta de l’atac andalús. I també alguna bronca a Callejon per la seva insòlita immobilitat. No havia estat ni una ombra del que ens te acostumats.
El tema Eliseu es va controlar prou bé, però la tònica del partit no canviava i les ocasions van sovintejar més a l’àrea de Kameni que a la d’Arnau.
Algun davanter visitant com Sebas van errar en excés i tot va acabar bé. Molt bé.

Promig de 70
Un travesser a xut de Quinzy va somriure també al costat dels catalans. I la cosa acabava igual de bé que havia començat. Divuit puntets, un promig de 70, que ens fa somniar en la xampions, sempre a que a la segona volta no arribin problemes encara més greus que les lesions i l’acumulació de targetes grogues que ens deixen sovint en “presumpte” estat d’emergència. Dimarts de nou partit. Pochettino ha de dosificar el físic i els esforços de l’equip i aprendre de l’experiència del Nuevo Zorrilla, amb la lesió de Javi Marquez. I diumenge al Sardinero on no s’hi pot anar a fer el pena com a Riazor.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Nova derrota, vells errors

2010-11-01T07:13:00.000+01:00

Depor 3 – Espanyol 0

La vocació de bombona d’oxigen que té l’Espanyol des de temps immemorial, l’acostuma a trair, en determinades situacions. Si et trobes un equip ofegant-se amb l’aigua per sobre del nas, sempre hi ha un bon samarità de blanc i blau disposat a cedir l’oxigen.
El Depor, de bon començament, tenia l’aspecte d’un mort vivent. Però, mort mort. No d’aquells vivents de la nit de Tots Sants, disposat a ballar amb Michael Jackson. Al final una vegada li havien administrat l’element gasós, ja semblava un equip de xampions. Una bona castanyada. Una bona castanya, vull dir.

L’absència de Javi Marquez, sempre la considero crucial. I el temps em ve donant la raó quan ara veig en l’equip la mateixa dependència en ell, que fa un parell d’anys tenia amb Ivan de la Penya. Per això, em sembla una temeritat no donar-li descans de tant en tant. Valladolid, era l’ocasió i finalment va resultar fatídic.
El partit de La Corunya, va mostrar un conjunt de mancances que a l’equip li queden per rectificar, si vol que no siguin només un parell de punts el que l’allunyen de la Xampions.

A pesar de tot, els minuts inicial ens mostraven un equip dominant, davant un altra de nerviosíssim. El Depor era un flam, que anava prenent consistència a mesura que passava el temps, i que l’Espanyol no s’acabava de creure superior.
Possiblement a l’Espanyol li faltava un pèl de continuïtat. I no només en el joc. Una continuïtat a la pissarra, a l’hora de fer l’alineació. Els precedents de bon joc d’Àlvaro i Sergio Garcia, mereixien continuïtat en lliga. Però Luis Garcia, continua sent la nineta dels ulls dels entrenadors.
L’altra nineta dels ulls, de Pochetino, Baena va estar disciplinat com sempre, però anys llum de Javi Marquez, per això va tornar a provar amb Verdú al mig centre, ala segona part.

El gol ximple de sempre
Una segona part que va començar de manera més prometedora, que el primer temps que acabava amb el mal regust del 1 a 0. Un gol d’aquells que tant lamenta l’afició i fan tant mal. Que tant ens van fer emprenyar la temporada passada. A pilota aturada. Pilota penjada, que després de topar amb un cap, es passeja per l’àrea petita fins que arriba de lluny i desmarcat, Adrian per afusellar el 1 a 0. El gol ximple de sempre.

Però tornem a la segon part, on a banda de destacar l’entrada d’Àlvaro per Baena, per donar una vocació mes ofensiva a l’equip, el més destacat era cert símptoma de diarrea, en el Depor. L’Espanyol ja ensenyava les dents. Hi era Àlvaro. Però trambé hi era Dátolo. Un gran jugador, però que pel seu perfil i propensió a les lesions, no sembla el més indicat per disputar un partit sota la intensa pluja.
I si en haver regalat un gol no n’hi havia prou, en va arribar un segon en circumstàncies similars. L’Espanyol havia començat a mossegar, i havia posat sobre la gespa a un altra gladiador com Ivan Alonso, però res de res. 2 a 0.
El resultat ja era prou escandalós, pel que s’havia fet sobre el camp. Però no n’hi havia prou. Quedava un tercer regalet. Com a mínim el tercer no el va fer Lopo que ja ens havia massacrat amb el segon. Ara havia estat de nou un defensa, Colloti.

Lopo?
Lopo? Que voleu que us digui. És segurament el més antipàtic dels nostres ex. És fastigós. A mi ja em semblava excessiu que jugava amb els nostres. Ara em sembla vomitiu.
Un 3 a 0, per a aprendre, Per a prendre’n nota. No es pot anar amb il·lusió de Xampions, sense joc de Xampions. I el joc el saben practicar, com s’ha demostrat en jornades precedents. Cal que Pochetino els llegeixi la “cartilla”, i diumenge que ve amb Javi Marquez i Osvaldo, tornar a ser letals

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Preciosisme i rancúnia arbitral

2010-10-26T21:25:00.003+02:00

Espanyol 2 - Llevant 1

Als prolegòmens del partit es feia estrany veure un d’aquells videus del passat recent, en què es veia Sergio Gonzàlez marcant i celebrant la final de copa de València. En aquest cas tornaria a jugar en contra de l’Espanyol després d’una etapa exitosa A Corunya, ara és al Llevant.
El públic, que proporcionava una bona entrada, estava però més pendent de si finalment seria Álvaro o Ivan, qui ocuparia la baixa d’Oswaldo. Pocs suposaven que ni un, ni l’altre, i que finalment la solució resultaria ben decisiva.

No era només Sergio. La veterania del conjunt és el principal valor d’aquest equip valencià, que tot i ser candidat al descens, ocupava una posició ben meritòria a la classificació. Acumulen molts anys, i sobretot al darrere a més d’anys hi acumulen autèntics repartidors de llenya.

Un dels altres al·licients del matx s’havia esvaït. Per una decisió que no podré mai entendre, el Llevant no va jugar de blau grana, granota, si no amb amples ratlles blanques i negres, que el feien més fàcil de confondre, amb les amples ratlles blanc i blaves de l’Espanyol 2010-11. No seria doncs, gens morbós.

Dàtolo
La curiositat estava en la presència de Dàtolo a la banda esquerra, que reubicava Callejón al centre de la davantera. Així doncs ni Alvaro, ni Ivan, Callejón. I van ser Dàtolo, Callejon i Sergio, el que va combinar magníficament entre ells i amb Verdú, per practicar d’entrada un futbol preciosista que donava continuïtat al que vam veure a Mallorca.

Un futbol que arribaria durant 20 minuts, a base d’unes triangulacions virtuoses. Nombroses ocasions de gol, que en gran part malbarataria un Callejón magníficament ubicat en punta. Mobilitat i desmarcada. Això si, amb la pólvora molt mullada.
D’aquesta superioritat del joc, en resultava una defensa que no arribava enlloc, i un gran gol d’un Dàtolo, que marcava en un gol que havia començat a fabricar ell mateix i va acabar rematant després de Callejón no encertés i Sergio recuperés abans de perdre’s per la línea de fons, la pengés al segon pal, i Dàtolo l’engaltés al vol.
El bon joc va seguir una estona més fins, arribar a la part final de la primera part a l’avorriment absolut.
Era només una llicència dels artistes, que es van prolongar al segon temps, fins que de cop i volta van dir prou, i hi van tornar al tram final del partit.

Ressentiment
Mentre tant, el protagonisme del partit havia passat a mans de l’àrbitre. Un home que sembla ressentit per les encertades declaracions d’Oswaldo entre setmana. I és que qualsevol cosa que veia, que pogués semblar punible, acabava en targeta groga. I en aquest sentit, va acabar per expulsar també el llevantí Xisco, per segar Dàtolo fora de temps. Un pèl rigorosa, si bé es pot interpretar que quan jugador fa falta a un altra que ja se li ha escapat, la falta passa a categoria d’agressió.

Coincidint amb el bon final de partit, i ja sense la nova estrella argentina al camp, va arribar el segon gol. Els virtuosisme estava a les botes d’altres jugadors. Àlvaro havia entrat al seu lloc. En una llarga jugada d’atac, toc i certa màgia, la pilota acabava a la cama esquerra de Callejón que la posava, ara si, lluny de l’abast del porter valencià.
La por d’un possible gol dels llevantins, havia planejat, i precisament arribava després del 2 a 0, quan un altra vell conegut, Valdo feia una centrada sobre el cap de Stuani, i Christian feia una mitja pífia, que el deixava sense recursos per aturar la bola.

Futur immediat
D’aquí al final més ocasions blanc i blaves i poca punteria. Mirar el goig que fa la classificació i fer càlculs aritmètics en mig de l’optimisme que serveix el calendari per als propers quatre partits. Que hi hagi sort, encert i que als jugadors no els pugin els fums. Hi ha equip. Hi ha planter. Cal creure-s’ho, sense oblidar aquella humilitat “camachiana”, que tant de bé va fer al club.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Quin partidàs

2010-10-18T08:54:00.003+02:00

Mallorca 0 – Espanyol 1

Ja m’havia fet el càrrec que el reglament pel qual es regeix l’arbitratge i el comitè de competició de la lliga de futbol, incloïa un epígraf titulat “penals a favor de l’Espanyol, mai”. I mira per on, a l’Iberostar estadi, algú s’hi va saltar.
Des que els partits es jugaven al Luis Sitjar, quan no fèiem res de bo. Ni els noms de Son Moix o Ono havien aportat res als nostres interessos. Iberostar, mola més.

La gespa mullada semblava més pròpia d’un Estadi anomenat Son Xop. El rival no feia una por especial. La història recent, però, ens indicava que calia ser, com sempre, pessimistes.
Sobre la gespa mullada i ja en els primers minuts, quan l’equip encara no bordava el bon futbol, l’Espanyol donava bones sensacions.
L’anulació d’un gol en orsai només començar, que ens hauria posat el partit ben difícil ja semblava un bon senyal. A la vigília l’equip del tanatori de Les Corts havia començat la remuntada en un flagrant orsai posicional, d’aquells que mai li assenyalen ni a ells, Ni al Madrid.

Darrere i davant, un 10
De mig enrere, l’equip es mostrava fort i seriós, tret d’un mal entès entre Chica i Cristian, que ens va fer recordar Kameni. De mig endavant, creatiu i alegre. Les tres mitges puntes combinen cada dia millor. Es mouen, intercanvien posicions, i sempre estan a punt de rebre els serveis de Javi Marquez i amb idees per a servir a Osvaldo. Ja se sap, que quan juguen estàtics, ni Luis Garcia, ni Verdú, aporten grans genialitats.
I d’aquesta manera van anar arribant pilotes a l’àrea contrària, que en alguna ocasió portava vertader perill. Aouate i la seva defensa havien de treballar a consciència. Així arribava el primer gol i únic. Luís Garcia li feia una sotana a Kevin sobre la línia de fons, i abans d’encarar l’àrea petita per executar una assistència, era abatut pel mateix Kevin. Penal claríssim. Feia 44 jornades que no ens en xiulaven un a favor. I a fora de casa, des d’aquell que Luís Garcia va estampar al travesser del Madrigal quan començava la remuntada de la 2008-09, no hi havia hagut cap altra ocasió. En aquest cas Luís Garcia executava perfectament, arran de pal. Imparable, tot i que Aouate li havia endevinat la intenció.
Però no passaven ni cinc minuts, i l’àrbitre ens amargava la tarda amb l’expulsió de Dani Osvaldo. L’argentí va saltar per a tocar amb el cap una pilota al mig de camp. Si, ho va fer amb els braços aixecats per a donar-se impuls. El defensa Crespi hi va veure la seva gran oportunitat i en lloc de disputar la pilota, va estavellar el seu cap contra el colze de Dani. No era ni falta, ni groga. Però l’actoràs va caure a terra fingint estaborniment.
Dani era expulsat i sortia protestant indissimuladament.
Semblava sentenciat. Es presentava un partit de veure-les venir, tancar-se, i acumular defensors.

Futbol preciosista
Lluny d’aquest mal escenari, l’equip es va vestir de futbol preciosista. Feia pressió des de tresquarts de camp contrari, feia excel·lent “rondos”, nou contra deu, en que sempre sortia victoriós. I la pilota era de la seva possessió.
Així s’arribava a la mitja part.
Es temia que a la segona part l’equip mallorquí es mostraria molt més a l’atac. Que Pochetino faria un canvi més defensiu. Més veterania sobre el camp, per afrontar la revàlida. Doncs no, de veterania en tenia poca i si algú va acabant sortint van ser tres joves més del planter. Joveníssims. I ja des del primer minut, i abans de la sortida de jugadors frescos, va jugar amb intel·ligència i van començar a sovintejar les ocasions de gols a la porteria d’Aouate, fins a vuit ocasions, algunes de claríssimes.
El Mallorca, en prou feina va arribar a l’àrea blanc i blava. L’arbitre no va tornar a fer-ne una de lletja. Un cop de colze a la cara de Baena, no va ser ni sancionada amb falta. Va allargar quatre minuts, que només van servir per a que Alvarito fos a punt de tornar a marcar.

Surti qui surti
I tres punts al sarró. Convé sumar i seguir jugant amb tranquil·litat. Triomfs com aquest donen caràcter i veterania a un equip tant jove que ha de guanyar en confiança,per sortir al camp amb la sensació que tot és possible. Diumenge que ve, toca de nou guanyar a Cornellà, i com sempre s’aixamplarà la llista de baixes amb l’expulsió de Dani Osvaldo, l’acumulació de targetes de Luís Garcia, i la convocatòria internacional de Víctor, deixaran de nou tot en mans de Pochettino, que haurà de refer el trencacalosques de sempre. Total confiança en ell i els seus homes. Surti qui surti, ho donaran tot, com a Mallorca, on van excel·lir Marquez, Callejón i Verdú, per dir tres noms en un equip pletòric.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La feina inacabada

2010-10-04T20:01:00.001+02:00

Reial Societat 1 – Espanyol 0

Costa saber quin és el moment. El moment indicat per a començar a prendre el vol fora de casa. El desplaçament al camp d’un equip acabat de pujar a primera, era una bona ocasió. L’entitat del rival també. Només rascava “el runrun” del retrobament de Tamudo.
Finalment ja sembla que només queda solucionar en quina porteria cal fer entrar la pilota.

Pochettino comptava amb força opció de triar entre els seus efectius. Per un equip “pupes” com l’Espanyol, tenir només les baixes eternes de Ivan, Mattioti, Dàtolo i la més recent de Sergio semblaven una notícia prou positiva. Ni cal recordar que d’altres equips ben propers, d’una sola baixa en fan un drama rotund.

Era d’aquells partits en que en enfrontar-nos a un equip blanc i blau, sens feia difícil reconèixer-nos vestits de negre. D’aquell negre que tant bona premsa va tenir al Bernabéu.

Forludo Tamudín
Molt bé, no va començar la cosa quan veiem que al minut 7, Victor rebia una groga per entrar amb noblesa a Tamudo. Sort que no era la seva “parella de ball”, i que en general el de Santa Coloma tindria que veure-se-les amb Forlin. I van ser “parella de ball” amb tots els ets i el uts, si atenem a les arrambades que es feien dins a l’àrea en córner i faltes. I ben a punt que hi va estar el murri Raül ja al minut 12 de cap, donant feina a Kameni.

Però la sensació de perill més autèntica la va donar fins ben passada la mitja hora l’Espanyol amb algunes demostracions de Dani Oswaldo, certificant que es dels homes punta més perillosos de l’Univers futbolístic. El perill més real, però va ser físic i en una jugada tonta quan Ernesto Galan es deixava enrere el tacs de la bota fins que el peroné li va fer “crac”. Mala sort per un jugador que lluita per la titularitat i sempre està de pega. A la primera jornada el gol en pròpia porta. Al Bernabéu l’expilsió. I a Anoeta el peroné. Més problemes per Pochetino, i com sempre, Chica a punt.
L’equip començava a recular de manera preocupant i Kameni hi posava el “supsense” en una sortida d’aquelles en pilota bombada, que en té reservat en partits nocturns. Repeteixo, no penseu que té algun problema d’enlluernament amb la llum artificial?

Mala peça al teler
Arribàvem igualats a mig temps. Mala peça al teler, quan no es marca en camps com Anoeta, que saps que encara que sigui de rebot acabes llepant.
Amb un futbol seriós l’Espanyol es tornava a imposar futbolísticament al segon temps. I si algú mereixia per ocasions clares emportar-se els punts, era l’Espanyol. Luis, callejon i Duscher van poder fer-ho. Però això no és cap teorema, i més aviat la lògica és l’altra. La de la feina inacabada, quan esperes resoldre-la al final en aquests camps. Si a això hi afegim la proverbial mala sort del nostre equip, en trobarem amb un punt final ben cardat.
Així era. Tamudo no marcava, era el seu marcador en un excés de control, qui la posava dins en no saber reaccionar eficaçment en un rebot. En cara quedaven alguns minuts i Alvarito que havia entrat per Dani O. I Luis podien marcar, però el porter xilè Bravo s’erigia en figura del partit.
Quina llàstima. Segurament una nova sortida fora de casa permetrà comprovar que l’Espanyol és capaç de guanyar fora de casa. Mallorca no és un mal lloc.

Contracrònica de l'Eugeni Rius

Gràcies als JASP

2010-10-04T19:43:00.002+02:00

Espanyol 1 – Osasuna 0

A Madrid havia quedat més que evident, que tot i les baixes, jugués qui jugués aquest diumenge, ho faria bé. O com a mínim hi posaria el que calgués per a guanyar.
I en aquest equip, a qui li acostuma a toca lo de treure les brases del foc? Si, als joves. Els joves d’un pedrera inesgotable que cada temporada donen les poques satisfaccions de veritat. Aquelles que tots els afeccionats els hi reconeixem.

Defensa made in Sant Adrià, i molt més Sant Adrià presentava Pochettino en un equip que ja, en què ja no es pot fer servir l’expressió “equip de circumstàncies”. Perquè de circumstància n’hi ha tantes, i totes per mala llet o desgràcia, encaminades a perjudicar-nos que ja són habituals. I a més, no podem mai classificar dins de la desventura, el de diumenge rere diumenge, presentar un equip diferent, sempre competitiu, i ben farcit de joves amb talent i del planter. Joves i sobradament ensinistrats per a donar la talla entre els millors. És l’espanyol.

El factor Alvaro
Després d’un inici un pèl dubitatiu, el mig camp espanyolista agafava les regnes del partit, i començava a fer córrer les puntes atacants on aviat Callejón ja feia de les seves, i el debutant Alvaro Vázquez, s’hi movia com el més veterà. I ell va ser el detonant, i el factor de la victòria. En dues jugades successives, de murri amb ganes de fer mala a la defensa contrària, el darrer defensor li va fer falta quan s’encarava a porta. En ambdós casos, i reglament en mà, l’arbitre perdonava la vermella directa. Però en tractar-se del mateix jugador, l’acumulació de grogues de Lolo, deixava els de Camacho amb 10. El camí semblava aplanat, i no van passar ni quatre minuts i el mateix Alvaro recollia un rebot a la frontal i amb àgil i ràpid dribling es posa la pilota a la cama esquerra i gol.
Moment d’esclat i reconeixament del que havia fet aquest jove en pocs minuts. Les comparacions amb Tamudo eren inevitables. Es preveia una tarda de bon futbol.

Còmodes
L’equip però es va acomodar en el resultat i la situació de majoria en el camp. No va donar temps, ni d’autoagaradar-se. Poc futbol, i poques ocasions per a un equip i un Callejón, encara massa obsessionat pel gol.
Poc més que explicar fins la mitja part, tret d’un trau al cap que es va fer Duscher en una de les seves “valentes” interverncions.
Sense complexos l’Osasuna va sortir al segon temps amb l’ambició d’empatar, i d’alguna manera o altra es va patir fins a la fi. Tot i que les ocasions més clares i quantioses van ser de l’Espanyol. Callejón, Verdú en més d’un ocasió, Márquez, i fins i tot Osvaldo recuperat, va poder marcar. Veure Osvaldo tant aviat a punt és destacable. Fot un mes em vaig girar el peu, i encara me’n sento. El killer, en quinze dies, ja tenia ganes de tornar a matar.

I l’arbitre.... paciència
De tota manera els ensurts forts van ser a la nostra àrea amb un gol anul·lat correctament, i una jugada confosa en que l’àrbitre es va tornar a posar un medalla de l’estil de que s’estan penjant els darrers dies els àrbitres, encara que en aquest cas ens va afavorir. Victor va fer una ma involuntària dins l’àrea que va acabar fora l’àrea en una jugada de joc perillós. L’àrbitre planta la pilota fora l’àrea i ens fa creure que pita la falta. Però resulta que no, que a l’acta arbitral recull que li va ensenyar a Victor una targeta groga per les mans. Qui els entengui, que els compri.....

I ara escolteu-me. De cara a la setmana que comencem preneu paciència, perquè els mitjans culers, una vegada tinguin curat Messi ja no tindran de què parlar més que de Tamudo. Tindrem Tamudo a totes hores. I esperem que no ens faci cap gol a Anoeta, i que tinguem un bon resultat a Donosti.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Les prestacions d’un killer

2010-10-04T19:38:00.002+02:00

Espanyol 2 Getafe 0

No devia ser l’únic que tenia la mosca al nas. La venda per quatre xavos de Moises i Pareja, encara em sembla temerària, i encarar una nova temporada amb l’única fe en la consolidació de les joves promeses és molt arriscat.

L’estrena davant el “coco” Getafe, no era una feina fàcil. Sort que venien cansats de la UEFA, i que sense complexes els de Pochetino van sortir des del primer minut a buscar els tres punts que ens havien de situar a -37 de la salvació.

La mosca s’enfilava més al nas quan es podia veure al “nostre” Pareja a la grada de visita, i els de Michel amb ParejO a la davantera. Tot una prova de foc per la defensa novella Galan-Víctor. En realitat els madrilenys no els van posar gens a prova, i tret d’alguna badada i imprecissió en la passada que es pot pol·lir amb el pas dels dies, només se’ls pot criticar la mala sort de Galan en el gol que es va fer a la pròpia porta. Parejo també en va ser còmplice quan va errar tot sol davant de porteria amb el cap.

Però d’angúnies, poques. Ben aviat la combinació dels mig campistes, amb els mitja puntes i Oswaldo, era fluït i perillós. Oswaldo anava un pèl precipitat buscant el primer gol de la temporada, que més tard arribaria per partida doble. En una ocasió la precipitació va ser de Verdú, que va malbaratar una pilota que anava pintada per al killer.

Córners tàctics

Ustari, el porter que s’assembla a Rafa Nadal, anava resolent la feina. Però de preocupat en devia estar. L’Espanyol, escarmentat dels gols de córner rebuts la temporada passada, ha tingut la magnífica idea d’assajar els córners. I és que quan pugen al remat Galan, Forlín i Víctor, per acompanyar el killer, la situació crea incertesa en el rival, i llavors es pot provar de fer altres coses com enviar “folhas seques”, a l’esquerra prodigiosa de Javi Màrquez, o a d’altres canoners com Verdú. Al darrer partit contra l’Osasuna ja ho va provar Forlín, i contre el Geta Marquez i Verdú van ser-hi a punt.

Abans de marcar, Gavilan va posar a prova a un inspirat Cristian Àlvarez. Però de seguida, Verdú feia la seva primera intervenció genial del partit, en robar una piloa al mig de camp, que va habilitar un ràpid contraatac per a Callejón, que generós com pocs regalava el 1 a 0 a Dani Oswaldo.

L’equip entrava en una borratxera de joc de vertigen. El primer d’emborratxar-se de pilota va ser Callejón en una jugada del segell 2010-11. L’equip s’agradava a si mateix i agradava a l’afició. I en aquest esplendor, poc abans de la mitja part, Calljeon va intentar de fer aquell gol impossible que va intentar Pelé, a Mèxic 70, quan Mazurkiewic li va sortir a la desesperada i va intentar el dribling pel costat invers a la lògica intel·lectual futbolística. Callejón tampoc ho va aconseguir.

Atac i preciosisme

A la mitja part, vaig seguir aquell costum de molts futbolistes, sobretot a l’estiu. Vaig prendre una dutxa, i va ser un bon presagi, ja que els color blan i blaus dominen al bany de casa. Material sanitari, antilliscant, cortina, tovalloles, sabatilles…..La mala notícia la donava com sempre Catalunya Ràdio, passant olímpicament de Cornellà, per anar al Sardinero per comentar el futur. Vergonyós!

La segona part, d’entrada, començava seguint els presagis. Atac i preciosisme. Insistència sobre l’àrea. Arribava el 0 a 2, després que Verdú rematés un córner amb el peu, i el rebuig d’un defensor, el killer feia el 2 a 0.

Sense arribar a tenir por de l’empat, s’arriba al 2 a 0.

Però la sensació durava poquíssim, quan víctimes de la mala sort sempre lligada a l’equip, Galan feia una pífia inesperada i posava una centrada sense perill dins la porta pròpia. Era regalar números per a la remuntada als madrilenys.

I ho van intentar.

A patir

Pochettino no en semblava massa conscient, i feia sortir Dàtolo, per a una mena de lluïment de difícil execució.

Primer en una jugada embarbollada i després en un pal de Colunga (quin fitxatge!), van estar a punt d’empatar. Hauria estat injust,però molt propi de l’Espanyol.

Callejon rebia entrades mereixedores d’expulsió, i no passava res. El Geta a l’atac i l’Espanyol a la contra, era més perillós. Oswaldo era apunt de fer el tercer, poc abans d’aconseguir-lo Dàtolo, abans del xiulet final. 1 a 3.

Adéu Kameni?

Tot i el patiment, bona sensació. D’un equip que sembla prou consolidat, tot i els debutants. Que amb Marquez i Verdú acarona la pilota. I que a més comptarà amb Duscher, Sergio G i Dàtolo per a fer un onze potent. I qui sap si un central. Però que sigui bo de veritat, perquè de promeses en tenim per donar i vendre. Tota una sort.

I qui sap si després dels tres punts, aprofitaran per a vendre (qui sap si malvendre) Kameni.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la mel als llavis

2010-10-04T19:26:00.002+02:00

R. Madrid 3 Espanyol 0

Semblaria increïble, que una vegada més una golejada en contra es pogués justificar per una actuació arbitral desastrosa. També que algú imaginés que un equip que per 3 a 0, pugui tenir alguna opció. Però indiscutiblement en els moments en que començava a semblar que la cosa es posava a punt de caramel, per a poder aprofitar-ho i aconseguir un bon resultat, va aparèixer el clàssic àrbitre. El clàssic arbitratge de quan un modest s'enfronta a un "milionari". Penals, expulsions i/o qualsevol altra circumstància que desequilibri la igualtat, en favor del gran. Fóta't!

Voldria abans que res disculpar la meva poca traça en fer de Nostradamus, quan va acabar el partit de dissabte passat, i dir que per primera vegada l'equip acudia a un cita contra els grans sense baixes significatives al sistema defensiu.
De baixes n'hi havia moltes, tantes que Pochettino es va témer un arbitratge clàssic que encara ens deixés més "en pilotes" per al partit següent. I va fer bé, molt bé en reservar Víctor Ruiz.

Valent i valents
Va estar valent posant de començament Manu Molina, però és que Pochettino no tenia ningú més.
I aquesta valentia es va encomanar en es seus homes, que van sortir al camp a plantar cara. I és ben cert que fins que el marcador no es va posar a favor del Madrid, va poder fins i tot posar-se pel davant en un xut errat per Callejón. També fins que no va posar-se pel davant el Madrid, l'arbitratge va ser prudent i bo. Fins si tot cal destacar la jugada del minut 22 en què Marcelo es va deixar caure a l'àrea blanc i blava. Per un moment vaig tenir allò que ara en diuen un "dejà vu". Vaig reviure un partit que vaig viure des de la mateixa grada del Bernabéu a principis dels 80, en que Stilike va fer encara més "cuento" que Marcelo i l'àrbitre va pitar com quasi sempre penal contra l'Espanyol. L'equip blanc i blau guanyava i va acabar empatant.
En aquest cas Clos Gómez va veure-ho i va sancionar amb targeta al brasiler.
Però a partir d'aquí, tot va canviar perquè en la següent oportunitat que va tenir Clos per enfastiguejar als blanc i blaus va pitar una falta dubtosa a la posició preferida per CR7 per als llançaments. Allà mateix on la jornada anterior ja va marcar amb l'ajut de Pepe. La va llançar igual esperant en aquest cas l'ajuda de Luis G, però aquest es va protegir la cara amb les mans. Penal i targeta. CR7 fa "paradinha" i li fan repetir un primer llançament que entra. El segon també 1 a 0.
Per moments semblava que el Madrid se sentia còmode amb el 1 a 0, però aviat es va veure que l'Espanyol continuava viu, i abans de la mitja part, Sergio G era apunt de marcar en una passada del seu "germà" Luis.

Sortida esperançadora
La segona part va començar encara millor. Mourinho vol fer veure que estima el futbol i fa sortir els seus defenses del darrere amb la pilota controlada. Però, no en saben prou.... i l'Espanyol això ho va comprovar en repetides recuperacions de pilota en zona perillosa que van propiciar jugades d'atac i fins i tot una claríssima ocasió que Verdú va malbaratar. En dues de les jugades, Pepe perdi els papers en intentar aturar Callejón i rebia dues targetes en poc minuts que el van posar camí del vestidor.
Era el moment. la cosa estava a punt de caramel per a girar el partit. Un minut després, es va produir aquella jugada que ja havien retransmès en roda de premsa els entrenadors ploraners de la lliga, els dies abans. Un defensa fa un falteta a un crack, i la cosa es magnifica. Galan que havia estat excepcional fins aquell moment va fer caure CR7 amb la cama en què es recolzava el defensor (imagineu la "violència de l'agressió") i era injustament expulsat.
L'Espanyol va perdre els papers davant la injusta percepció arbitral. Tot i jugar 10 contra 10, els catalans semblaven "handicapats" i es van succeir un seguit de oportunitats de gol que el Madrid no va desaprofitar fins arribar al 3 a 0 final.

Sense Forlin
La premonició de Pochettino es va complir, i un Forlín embogit era expulsat en protestar cadascun dels dos gols de la segona part. Protesta cínica, contestada amb la màxima expressió de cinisme per part de l'àrbitre.
Ara cal tornar a confiar en Cornellà per sumar diumenge tres nous punts. No sé qui jugarà, però si baten el coure com a Madrid, contra Osasuna han de tornar a sumar tres punts.

contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Passem plana

2010-10-04T19:19:00.001+02:00

Espanyol 1- Almeria 0

Encara que els que vam presenciar el partit del Madrigal, seguim tossuts defenent que el 4 a 0 no va tenir res a veure amb el que va passar sobre la gespa, en l’aspecte del joc, el domini, la superioritat i l’aplicació del reglament, us puc ben assegurar que la visita de l’Almeria em sonava a partit trampa. Les baixes d’Oswaldo i Chica no em feien el pes. Els extrems rateta de l’Almeria (rata de claveguera en el cas de Crusat) i la solvència del seu porter feien manifestar el meu vessant de perico patidor.

Pochettino presentava una alineació, que a les baixes sabudes hi afegia la suplència de Verdú, que possiblement havia estat l’home més determinant el dia del debut.
Com al Madrigal, Kameni sortia al camp en calça curta i la mosca em començava a pujar al nas.
Després de molts anys, recordo alguna temporada de la primera dècada del segle XXI amb quatre i cinc Garcias a la plantilla, l’Espanyol tornava a jugar amb tres Garcias. I el de l’Almeria, també havia estat espanyolista. Bò o dolent, era un record del nostre passat recent. Com ho era l’extrem hàbil Crusat, un jugador molt vàlid que hauria d’haver fet carrera a Montjuïc. Un home desagraït, que des de llavors vomita antiespanyolisme. Una rata, de claveguera. I l’afició li ho va recordar.

No passa res

No exagero gens, si us dic que fins al minut 36 del partit no havia passat res. Algunes entrades lletjotes amb targetes per les nostres “perles” Duscher i Forlín.
Va ser a partir de llavors quan l’Espanyol es va treure una mica la son de les orelles i Alonso per dues vegades, i sobretot Callejón en un d’aquells xuts en que el públic crida gol per error. I encara, per acabar, al darrer minut Sergio Garcia va tenir dues ocasions més. L’Almeria només va intimidar en una “gardela” llunyana i amb rosca, que Kameni va refusar amb encert.
De la primera part podíem treure algunes conclusions. Que en aquest equip hi faltava Verdú. Que el partit es podia guanyar només prement una mica més l’accelerador. Que Galan, a banda de ser un bon rematador, centra molt bé. I que la defensa suïcida de Lillo donava certes facilitats. Sobretot en la sortida de la pilota. Ja sabem que Lillo és deixeble del filòsof, i que Pochettino els té presa la mida a tots dos. El deixeble del filòsof imita, i li agrada sortir del darrere amb la pilota controlada. Els seus defensors no reuneixen aptituds per a fer-ho. Sense pressionar en excés, els davanters blanc i blaus ja va escurar alguna pilota, que com el dia del Getafe haurien haver pogut significar algun gol. Només calia provar-ho.

Quina empanada...

I no va caldre fer-ho. No van caldre les urgència ja que només començar la segona part va arribar la gran solució: el gol.
Em va sorprendre amb “els pixats al ventre”. A la mitja part vaig començar a preparar unes empanades argentines a la cuina i quan en cara no les havia plegat, Callejón feia una de les rematades a sobre bot des de fora l’àrea, d’aquelles que els comencen a caracteritzar. Cada dia amb més punteria i confiança. Un rebuig defensiu li arribava al peu i executava l’ocasió amb un d’aquells dispars que van botant mentre var arran de terra i que tant despisten als porters. Alves no va ser una excepció. Gol! 1 a 0.
La lesió d’Alonso obligava la primera substitució, que suposava l’entrada de Verdú. Sergio era ben a punt de fer el segon, i el partit anava entrant en un període poc definit, amb joc avorrit i tots el números per a començar a patir. Però no, tret d’una hàbil intervenció de Kameni en una sortida, l’Almeria no va fer por.
Dàtolo sortia per Sergio, i l’argentí tornava a donar mostres de bon futbolista. Ja ens va agradar molt a Nàpols fa un any el darrer partit del malagunyat Jarque. El dia del debut va mostrar la seva classe. I contra l’Almeria hi tornava de nou. Va destacar un repetida triangulació amb Verdú i David a la banda esquerra que va fer aixecar el públic del seient.
Als darrers minuts Pochettino va fer un d’aquells canvis caganers que el caracteritzen. Surt un defensa per un davanter, per perdre temps.
Queden només 34 punts per a la salvació i d’aquesta manera ens ho haurem de mirar, mentre no tinguem la constància que es pot aspirar a alguna cosa més. Un bon coixí, per ara, per anar dimarts al Bernabéu a “robar careteres”.

Sense baixes al darrere

Un bon símptoma de la visita al Bernabéu, és que per primera vegada en molt anys, no recordo que abans d’un partit contra el Madrid o al Barça, no tinguem alguna baixa al sistema defensiu. Trobarem a faltar però l’ofici de Pareja i Moisés, segur.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Realitat deformada

2010-10-04T19:16:00.001+02:00

Vila-real 4 – Espanyol 1

Si tenim l’esperança i gairebé la certesa que el primer partit de lliga a Cornellà serà un exemple del que ha de ser el joc de l’equip a casa, davant la gran majoria del rivals durant la temporada, estem convençuts que el primer partit de visitants, no s’assemblarà en res al que han de ser els desplaçaments de l’equip.
Difícilment l’Espanyol o qualsevol altre rival fallarà cinc clares ocasions de gol durant els primers 10 minuts del partit. Esperem també que en un mínim d’ocasions l’arbitratge vagi a càrrec d’un culer indissimulable. I el fet que tot plegat acabi en una golejada inversemblant, em fa pensar que això no pot tornar a passar. O si? Patirem unes quantes vegades Iturralde? Oswaldo es lesionarà després d’un episodi de tanta mala sort? Aquest porter tornarà a aparèixer com en el decisiu partit de fa dues temporades al Madrigal? Això i molt més ho comprovarem a partir d’ara. La lliga comença a prendre forma, a Vila-real, encara deformada.

A banda d’una jugada que va esdevenir al minut 2, en que el Vila-real va tenir molta mala sort, ja que Borja Valero, gràcies a que l’equip no tenia un Moisés disposat a aturar el homes que arriben embalats des de la segona línia, es va trobar tot sol davant Kameni per marcar i la va ajustar tant arran de pal que la va fotre fora. Totes les jugades del partit van comptar amb una forta dosi de bona sort a favor dels locals i la infalible complicitat de Iturralde González.

No calia esforç
Ben segur que si els homes de Pochetino haguessin sospitat aquest mal repartiment de la sort, no haurien fet esforços en crear joc, distribuir pilotes, sorprendre la defensa local desprevinguda, respondre a les entrades dures dels de la Plana, ni fer-se cap mena d’il·lusió d’aconseguir res de positiu.

Sembla inútil explicar a amb detall totes cadascuna de les jugades desafortunades. Consultant les estadístiques de possessió de pilota, xuts a porta, targetes etc del partit ja te’n pots fer una idea.

No a Iturralde
A l’Espanyol només se li pot criticar la mala punteria i possiblement la innocència eterna de tot el conjunt. Es podria discutir si hi ha hagut certa precipitació en la inclusió de Duscher, Sergio G o De la Peña. Si prendre la decisió de donar per feta la titularitat de Kameni pot ser massa dràstica, per ser presa massa aviat. Si tots plegats ens hem de fer respectar més, i fer entendre als que manen que les queixes arbitrals dels equip modestos cal ser escoltada, i somniar en que Iturralde mai més podrà aparèixer en els mals somnis, perquè a cap persona imparcial se li acudirà assignar el seu nom a un partit dels blanc i blaus.

I així van anar caient els gols. Els dos primers per obra i efectivitat dels groguets. Els altres dos, i tots els que hagués volgut, per especial desig de Iturralde. La particular interpretació del reglament d’aquest àrbitre, és de tot denunciable.

El futbol torna a Conellà la jornada vinent. Esperem retrobar aquell equip ambiciós i virtuós de la jornada inaugural.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Espanyol 2009- 2010

2010-06-03T19:59:00.002+02:00

Un per un

Kameni:
Ha estat el porter de sempre, amb moments estel·lars i shows ridículs, d'aquells que protagonitza quan els excessos de confiança el fan oblidar la professionalitat. Costa entendre que amb les seves aptituds físiques no tingui millors prestacions en les pilotes centrades a l'àrea. Es parla de vendre'l. Llàstima que tingui la clàusula tant baixa. Si fa un bon mundial en els "prendran"

Cristian Alavarez:
Ha quedat demostrat que quan té l'oportunitat de jugar demostra la seva vàlua. A tots els porters suplents els falten minuts per a guanyar confiança i donar una mostra més clara de les seva capacitat.

Chica:
Ha jugat als dos laterals quan se l'ha necessitat i s'ha convertit per mèrits en el titular del dret. Ofensivament no és Zabaleta, però per futur i prestacions ha de continuar de titular.

Pillud:
No ha jugat prou minuts per donar prova de la vàlua que se li suposava. El poc que ha jugat ho ha fet força malament. Desconnectat, despistat i poc compromès. Per empitjorar-ho tot, ha saltat a la fama pels seus atributs, mostrats per l'internet marranu. Cal facturar-lo de tornada.

Roncaglia:
Ha jugat més del que mereixia per les necessitats de l'equip. No val per central, ni per lateral. Impulsiu en excés, recorre a la violència sense sentit i se'l pot considerar culpable d'algun dels mals moments de l'equip al llarg de la temporada. Urgeix facturar-lo de tornada.

Pareja:
És el central experimentat, murri i difícil de superar. Mostra algunes llacunes en moments inesperats. Pot seguir progressant i exercir de mestre de la nova fornada de centrals de Sant Adrià. Si Maradona l'hagués posat a l'aparador de Sudàfrica podrien haver arribat ofertes que es podrien considerar si paguen sencera la clàusula de rescissió.

Jarque:
El més enyorat i aplaudit de tots. Et seguirem aplaudint i enyorant, encara que has deixat una esplèndida llavor en un gran planter de centrals.

Victor Ruiz:
La gran descoberta, ja va mostrar bones maneres en el darrer partit de Jarque. Ja en partit oficial, el 30, va estar bé des del primer dia, i li va caldre acabar de convèncer a l'entrenador. En ell i els que són com ell hem de basar el nostre futur.

Jordi Amat:
El 40, és una aposta de futur. Ha de seguir a l'escola per acabar formant amb Víctor Ruiz, el darrera de l'Espanyol de tota un dècada. Un mur que serà infranquejable.

Forlín:
Ha donat una impressió totalment diferent a la de Pillud i Roncaglia, els seus dos companys argentins que van arribar a principi de temporada. És un Pareja, en potència i cal agraïr-li haver estat capaç d'ocupar la plaça tàctica de Moisès, quan ha convingut.

Moisés:
Continua sent l'home més tàctic de l'equip. El de les grans prestacions i assistències defensives, que relliguen un bloc. Insubstituïble i intransferible.

David Garcia:
Per motius físic, la seva temporada ha estat curteta i com sempre satisfactòria. No se li pot demanar més.

Dídac Vilar:
Ha complert amb escreix la funció que cada any se li assigna al nou fitxatge que ha de suplir David al lateral esquerre. Per joventut li falta ofici i picardia. Quan en tingui, serà el nou Capdevila, i aquest no ens el poden fotre. Atenció directius!

Baena:
Sense arribar a cobrir les expectatives que havia despertat des de les categories inferiors, ha acabat sent un home valorat en l'equip. Ha estat afavorit per una inusual confiança de l'entrenador en un home que no despunta. A la fi i després de tants minuts ha demostrat que val.

De la Peña:
La desgràcia física va amb ell. Ja no sabem si té mala sort. Si a can Barça el van farcir d'additius perjudicials. Si és un gandul dels estiraments. Si se l'ha de perdonar. Si ha de cobrar tant. És en mans del metges. Que decideixin. No deixa de ser un crack.

Javi Màrquez:
En les seves prestacions al camp, cal fonamentar el futur de l'equip. Des del primer dia és el millor home sobre el camp. Pochettino va trigar massa a adonar-se'n. la seves possibilitats d'èxit van estretament lligades a la valentia dels seus companys de demanar-li la pilota. Al joc col·lectiu sense pors. És la nostra joia. Progressarà.

Verdú:
També depèn molt de la participació de la resta de companys en el gol col·lectiu, i sobretot dels homes punta que ha de treure'n més profit de la pilotes que dona. És també per a tota una dècada.

Nakamura:
Quin error i quina desgràcia. És el cas del nouvingut que no es vol integrar. I és una llàstima, sobretot en el seu cas, perquè de jugar a futbol en sabia un munt.

Marqués:
Tot el contrari que la japonès, venia precedit de mala fama i abocat al fracàs. la feina fet amb ell em recorda la de Víctor Fernàndez, rercuperant Esnàider per al futbol. Cal parlar amb ell, i preguntar si vol seguir sent persona. Si es compromet és un jugador desequilibrant i molt aprofitable.

Coro:
Li continua costant donar el pas de ser un titular indiscutible, cosa que celebraríem els que des del primer dia hem cregut en ell. No sé si li calen més oportunitats o ja ho ha mostrat tot. És cosa seva. Madura!

Callejon:
El seu problema ha estat el gol. Quan el superi, ha de demostrar a tots plegats que no exagero tant quan l'anomeno "pelé blanc". No ha de posar-se a la venda.

Luis Garcia:
En ell la veterania és un grau. La lluita un gran valor. Tant al davant, com al darrere sempre suma. A l'extrem dret, és desaprofitat. Millora, com tants d'altres, darrere al davanter centre. Si hi hagués una bona oferta el vendria o el canviaria. Suggeria fa unes dies, fer un troc de truc amb el Bolònia. És una idea.

Dani Osvaldo:
Una troballa. Només veure com va fer anar de cul la defensa dels "tricampions" és per a no deixar-se'l perdre. Té gol i futbol a les cames. Amb una mica més d'entesa amb els companys, serà una màquina. Urgeix pactar alguna cosa amb el Bolònia.

Alonso:
Un jugador que fa equip. Un esforçat que no escatima res. No em sembla un titular indiscutible, però si un home dels que fa vestidor i no desentona gens. Suplent.

Tamudo:
Desgraciat final de l'home més decisiu de la història del club. Ni ell, ni la directiva, ni sobretot el seu manager han estat correctes. Ateu i gràcies. Moltes gràcies campió!

Ben Sahar:
És molt més futbolista del que ha pogut demostrar. Li calen més minuts i confiança. És un diamant a polir.

Azrak i Pedraza:
Són una mostra més de futurs homes vàlids. Els caldrà oportunitats. A ells i ala resta d'homes del planter que ara no seran a 2aB. Una llàstima!

Escrit per l'Eugeni Rius

Punt i final

2010-05-17T15:32:00.001+02:00

Mallorca 2 - Espanyol 0

No se'n podia esperar gran cosa. No ens hi jugàvem res i els rival, els mallorquins, els feia molta il·lusió la champions. I a qui no.....

Pochettino va fer una alineació relativa. Relativa als fets, al moment i a les necessitats. I així va fer jugar a Cristian Alvarez, a qui sempre li van bé els minuts i a qui cal premiar per la seva eficiència quan se l'ha necessitat. Va jugar Ben Sahar, a qui tenim moltes ganes de veure jugar. Pot-ser l'any vinent? A Roncaglia, a qui no tenim gens de ganes de tornar a veure... i en canvi no va jugar Pillud, al qual no ens fa massa gràcia veure, però que també l'hem vist poc.

El Mallorca, jugava amb tots els seus efectius, i la nostra defensa va tornar a la futura 30-40. El gran centre de la defensa d'aquesta dècada que encetem. Amat, Ruiz forever! Amb el permís de Pareja, que els ha d'acabar d'alliçonar.

Amat descarat
El partit ens va mostrar un Amat descarat, que ja comença a fer notar la seva autoritat, com si fos un partit del juvenil, incorporant-se a l'atac si convé.

Tot i ser dissabte, Aouate i Ben Sahar van treballar (pecat). Ben Sahar va tornar a demostrar que futbol als seus peus i cames, i que no aprofitar-ho seria un pecat.

Roncaglia, com sempre. Va fer un penal comprometedor que l'àrbitre no va voler veure, i alguna entrada passada de to. Va donar la impressió que com era el darrer partit a la nostra lliga, no li importava ser sancionat a perpetuïtat, com en la seva època va fer Panadero Díaz a l'Argentina. El primer gol, arribava en una jugada per la seva banda i ell despistat. La típica jugada on sempre es nota l'ajuda de Moisès, però dissabte no hi era.

Fluix fluixet
Un partit fluixet per acabar una temporada fluixeta i d'alt grau emocional, en la qual acabar així ja era suficient, mentre es perfila un projecte prometedor.

L'equip ha funcionat a ràfegues i els seus elements han evolucionat de manera irregular. Punt i final,

NOTA: Al llarg d'aquesta setmana publicarem el seguiment UN a UN dels nostres homes al llarg de la temporada i previsions de futur.

Contra escrita per l'Eugeni Rius

Victòria cantada. Objectius complerts.

2010-05-10T08:39:00.001+02:00

Espanyol 2 – Osasuna 1

Abans de continuar caldria fer un aclariment. Tot el que us explico aquí depèn més que mai del color del cristall que m’ho filtra. I és que en aquest partit de vespre primaveral, en que la baixada al camp coincideix amb la posta de sòl, és possible que et posis les ulleres de sòl, en lloc de les “miops transparents”, i arribis la camp despistat sense haver fet el canvi d’ulleres.....

Tampoc s’hauria de dir que el partit es presentés tant fosc. Tot el contrari el “bon rollet” amb Camacho, i l’homenatge a Tamudo feien presagiar un tràmit salvable.
Fora i dins de l’estadi s’assaboria un optimisme enganyós. La gent tenia ganes d’aplaudir el vell capità, el vell jugador, el darrer repudiat.
Ja en recitar l’alineació per megafonia, Xavi Giménez, va fer la tradicional pausa en presentar Tamudo, per tal que l’ovació fos més sorollosa. Als prolegòmens, només la xiulada que rebia el triplet arbitral, era més sorollosa. De fet podria haver estat més glamourosa, si el que corria pel meu imaginari s’hagués complert. L’entrada dels àrbitres coincidia amb la de dues rosses esplèndides d’aquelles que li traurien el sanglot a Carpanta. Eren dues models que feien publicitat de Interapuestas, i que ja eren fora de l’estadi una hora abans fent-se fotos amb qui volgués. Quines arrambades, petonets i pessigades al cul que devien rebre aquelles mosses que deixaven acostar-se fins a les galtes i galtones, als aficionats que si volien retratar. Un regal a la vista, i qui sap, si fessin d’àrbitres no serien l’objecte del ressentiment de l’afició i ben segur que bufarien millor el xiulet. Si més no, amb més gràcia.

Badocs

I possiblement la seva presència va ser un pèl perjudicial per als nostres. Van sortir al camp fets uns nervis. Com si es tractés de la primera vegada. No l’endevinaven ni per casualitat. Tampoc va ser casualitat que l’autor del gol de l’Osasuna ja al minut 5, 0 a 1, es digués Wadozc. El badoc, qui sap si encara amb les rosses en el flash-visual, va ser Kameni i el conjunt de la defensa.

I van seguir badant durant un quart d’hora més, en què els navarresos s’haurien pogut posar fàcilment quatre gols per davant. L’impacte de les “blondies” havia arribat a lo fisiològic. L’àrbitre semblava que encara mantingués a la boca la salivera del primer moment, i mantenia el xiulet encallat, no podent xiular diverses jugades en que Josetxu el vasco i la resta de companys, clavaven destrals a tort i a dret.

L’Espanyol ho intentava sense encert, i quan no van ser els defenses sota els pals, va ser el porter Roberto qui en una estirada magnífica evitava un remat d’Ivan Alonso per l’esquadra. Però qui continuava més a prop del gol era Osasuna, quan va posar un pilota mig morta al travesser, que Kameni ja havia indultat.

Abans de la mitja part, els mals de ventre s’estenien entre l’afició. No estàvem salvats i vèiem Roncaglia fer excercicis d’escalfament. Moisés que havia sortit per ocupar l’eix defensiu amb Víctor, tenia alguna molèstia física, i l’entrada del “Facu”, era inevitable.

Cantada

Avorrida i enfastifguejada, l’afició va començar amb els seus cants. Cants que gairebé són tradició, amb Tamudo de protagonista. Que si Tamudo oé,oé, que si la versió perica d’aquell altra clàssic de Matt Monro “Can’t take Eyes off you”, on el “te quiero muncho” rima amb “raul tamuncho”.....

L’entrada de Roncaglia, va portar Jordi Amat (quin jugadoràs) al centre de la defensa. Tot una precaució allunyar el “Facu” de l’àrea.
I quedava constituïda la futura defensa espanyolista del nou deceni. El 30 i el 40. Que és el mateix que dir Victor Ruiz i Jordi Amat....i no vaig poder evitar posar-me a cantar aquella cançoneta que canten els meus fills “30, 40, ametlla amarganta, pinyol madur, neru-neru-neru” . I madura, amb un pinyol pansit, queia la primera ametlla dolça de la nit. Forlin, en postura semiacrobàtica, rematava una jugada enredada dins l’àrea. De nou podia evitar posar-me a cantar, ara per Rumba “Forlin-Forlàn, que cada dia yo te quiero más Fortlin-Forlin, Forlin-Forlan...”

1 a 1, que en breus instants, el killer Dani Oswald, transformava en 2 a 1, en una jugada personal, marca de la casa. Ja estava tot fet. Saragossa i Tenerife, empataven en els seus partits, i tot semblava a favor de complir els objectius. Sortia Tamudo, i de nou “Raul Tamuncho, te quiero muncho”. Tothom content.

Canta que cantaràs: 1, 2, 3 salvaaaaats!

D’aquí al final, que era molt de temps, més de mitja hora, l’equip va jugar per a Tamudo. La defensa rival, gairebé també. Tret del porter Roberto, amb ganes d’agradar a Camacho, tot semblava preparat per al darrer gol de Tamudo, que no va arribar pels pèls.

Barjuan, Lliga, Gamper....

I final apoteòsic d’homenatge al vell capità, vell jugador, darrer repudiat. Tot plegat, ell s’ho ha guanyat. Mantejada, aplaudiments i més cants, colofó perfecte per a un final de lliga, que ha de servir per anar prenent experiència per a prometedores temporades vinents. Temps per a fer un bon equip amb promeses i alguna vella glòria. Temps per assajar noves cançons i rimes impossibles. Temps també, per als guionistes del Polònia, de rumiar com collons aconsegueixen fer una rima que agrupi els títols del seu triplet de la temporada. Joan Gamper, trofeu Sergi Barjuani i Lliga, no lliguen ni amb cola, ni amb Queen.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

Horror Iturralde

2010-05-06T13:08:00.002+02:00

R. Saragossa 1 Espanyol 0

Té fama de ser un bon àrbitre. No li deuen comptar els partits de l'Espanyol. La seva actuació al Camp Nou va ser escandalosa. La de La Romareda, no ho va ser menys. L'única diferència és que a la primer l'explica el "Villarato", i a la segona possiblement també.

Amb enorme valentia i prevenció, Pochettino va fer una alineació, sense Roncaglia. L'envergadura d'Arizemendi, feia recomanable la presència d'un home més quadrat. I és va decidir per Amat. Quin descobriment! El va posar de lateral i l'home va semblar que ho havia fet tota la vida. A l'esquerra va tornar David G a la titularitat. un plus de veterania en una defensa tant jove.

Verdú, Kameni i Callejón

Una concentració i valentia que es va traduir en el joc de l'equip. Control, possessió, ocasions de gol. Enorme honestedat en Verdú, en no entrebacar-se amb el braços del porter "manyu", quan hi era convidat. Fantasia als peus de Callejon, i per no ser menys també als de Kameni que li va fer un barret, no apte per cardíacs, a Colunga dins l'àrea.

Colunga va quedar de pedra, i li va durar, ja que al darrer minut del primer temps, va fallar estrepitosament sol davant Kameni.

Al segon temps, l'equip va sortir més cagadet, sense que es notés que el Saragossa premés l'accelerador en excés. Només Kamení va haver d'esforçar-se en una aparició d'Eliseu sol davant de porta.

Més màgia

Amb Eliseu, tenia jo la mosca al nas. Com si de Zígic es tractés. L'any passat amb el Màlaga ens havia fet mal. El Saragossa va introduir jugadors amb més màgia com Herrera i Lafita, sense arribar assolir cap fita. Va haver de ser amb l'ajuda de Iturralde. Serà porc el tio...

Penal i expulsió, per no res. Per fotre a l'Espanyol en un problema. Sort que la resta de resultats de la nit, no van ser horrorosos del tot. Dissabte a la nit, cal decidir-ho ja tot. Per l'amistat de Camacho, home!

Escrit per l'Eugeni Rius

Espanyol 0 – València 2

2010-05-02T23:58:00.000+02:00

En mans d’un gegant

El València no podia ser un rival fàcil. Ja veieu on és a la classificació. Enfrontar-s’hi amb mig equip sortint del quiròfan i sancionats, no era garantia de res. Era una tarda per sumar un puntet i afiançar-nos a la categoria. Però va a tornar a aparèixer el martell que sempre ens esclafa. Que gran i que alt que és Zígic!

I sense complexos l’Espanyol va sortir al camp i va jugar uns bons primers 20 minuts, amb un parell d’ocasions de gol i tornant a donar aquella bons impressió. S’està formant un gran equip. Arran d’alguns records que se’m mantenen a les neurones, dies enrere recordava algunes temporades de la real Societat i una del Sevilla, en què després d’una mala experiència a la part baixa de la classificació perquè posaven sobre el camp un equip jove, la temporada següent lluitaven a dalt de tot. Em va passar pel cap consultar al web http://www.bdfutbol.com/ les alineacions que feia La Real Societat les temporades prèvies a la lliga guanyada. Portaven tres anys mantenint tot el bloc. Per veure-ho.

Però van passar aquests 20 minuts, i el domini, el control i la possessió ja va passar definitivament am mans d’un València, que presentava una alineació amb aquells extrems clàssics, quasi oblidats, Vicente i Joaquín.

Tornem-hi amb Zigic
Només a l’inici del segon temps, un moments de nova inspiració perica van fer creure en la victòria. I el gol va ser a punt d’arribar, quan Callejón va fallar el seu típic quasi-gol. Era tot sol davant de porta...
Moises també va poder fer el seu, si hagués tingut l’instint assassí de qui li va fer una assistència de cap a l’àrea petita, Oswaldo.
Van ser les dues jugades claus del segon temps,en companyia d’una que hi va haver al minut 17, quan Maduro aturava Oswaldo posant-li un dit a l’ull, i al contra-atac Zigic que havia substituït, Villa, marcava en el seu primer contacte amb la pilota. Ja ens ho va fer al partit d’anda i al darrer minut. 0 a 1
I ho va tornar a fer dotze minuts més tard. La defensa anava de corcoll per controlar el gegant serbi . 0 a 2.

I això, que la defensa no va ser la línia més fluixa, tot i el seu caire jovenil. Segurament al mig del camp, les baixes li van causar més problemes a un equip que no va saber guanyar.

“toc de truc”
Entre la jove alineació, van destacar els jovenils Amat i Azrak. Peermeteu-me, que en homenatge a l’afició bètica que va rebatejar cognoms impronunciables (Rafaé, Finito, Pepe...) i en honor al gran cuiner basc Arzak, rebatigi a Azrak, com Juan Mari. Queda anunciat.
Encara no sabem si necessitarem més punts, per si de cas, dimecres a Saragossa cal anar a buscar alguna coseta. I començar a pensar en l’equip de l’any que ve. Cal fermar la base de l’equip actual, amb algun retoc de garantia. No si valen experiències japoneses, ni laterals esquerra francesos. Donar el passaport als argentins que no han funconat, Pillud i Rocaglia, i assegurar la continuació de la resta. Dels forasters, cal mantenir com sigui a Oswaldo. Diuen que és molt car. Que ho intentin. Que hi posin imaginació. I si aprofitant el renom internacional de Luis G, els proposem un “troc de truc”?

((Contracrònica: Eugeni Rius))

La força d’un primera

2010-04-25T21:06:00.003+02:00

Almeria 0 – Espanyol 1

Al llarg de la setmana havia visualitzat un empat. Un tongo com una catedral. Als dos equips els feia falta tres puntets, però un ajudaria a respirar. Sobre la gespa, ja es va veure de bon començament que no hi havia hagut entesa. La gran sort per a l’Espanyol en aquesta mena de partits, és que si a la banqueta hi ha testosterona i al camp també, un equip de primera és un equip de primera i l’Almeria és mera anècdota, per més equip revelació que sigui i per més empats amb segons quins equipets hagi sumat al seu estadi.

No sortia de l’ensurt, quan d’entrada en buscar el canal de partit al PPV, a l’anterior que he consultat hi feien una cosa que es deia “Perdidos”. Quin mal presagi...... Ja al canal 104 i seleccionant la locució catalana de Catradio, més horror. El partit coincidia amb un d’handbol del Barça, i ja se sap, les continues connexions entorpien el seguiment del partit. El més trist de tot, és que el BM Granollers jugava a la mateixa hora la semi final de la Recopa, i a banda del resultat a la mitja part, no hi havia cap enviat especial ni connexions. Ja sabem com les gasten els canals blaugranes amb els equips catalans....

164 cm de mala llet
L’altra ensurt, ens el donava “la rateta que escombrava l’escaleta”, 164 cm de molta mala llet o també n’hi podríem dir Albert Crusat. El veloç extrem sortit de la pedrera blanc i blava havia volgut posar nerviosos als seus ex-companys a la vigília. Havia manifestat en els mitjans de comunicació local, que en la seva època a Montjuïc, la majoria dels jugadors pericos, eren en realitat culers de cor. No s’ho creu ni ell. A mi que em digueu que ex-jugadors culers mantinguin certa simpatia pels seus orígens, m’ho puc creure. A Tamudo, Lopo, Jarque, David i companyia on els hi veig. No poden caure tant baix. Després de tants anys de repassar-los pel davant, pel darrere i de perfil, quan jugaven en catagories inferiors, l'únic que poden sentir pels blaugranes és llàstima.
L’innombrable extrem rebia una falta fora l’àrea, i començava un seguit de fins a quatre penals imaginaris, que els andalusos van reclamar al primer temps. Un primer temps on es va veure dos Espanyols diferents. D’entrada, un que controlava el joc, amb un futbol que començava des del darrere amb “l’esquerra de seda” de Víctor Ruiz, i que seguia amb Forlín. Forlín quin comodín! D’entrada i per la seva condició de defensa, l’Almeria no li dedicava atenció, i va donar mostres de la seva qualitat, apropant pilotes a l’àrea, fins estar a punt de marcar un gol a la represa. Dels fitxatges defensius de primers de temporada, és l’únic que se salva. Els altres dos millor oblidar-los.

L’altre Espanyol, era un equip que no aportava als laterals defensius prous ajudes, i Crusat i Piatti feien de les seves. Pareja i sobretot Victor Ruiz, havien de tallar el bacallà més del compte.

Torna Roncaglia
El més destacable de la primera part de cara a porta va ser un cop de cap de Soriano fora i una excel·lent aturada d’esperó d’Alves, a rematada de Luis Garcia, en una jugadassa del Pelé blanc. I sobretot les targetes grogues de Forlín, Pareja i la lesió de Chica, que deixa l’equip orfe de defenses per dissabte que ve. Chica té una lesió de menisc intern. Cal vigilar-ho. Tinc el mateix des de fa anys. De caminar i anar en bici, tot el que vulgueu, però qualsevol activitat física que implica desplaçaments laterals canviants, és impossible. Ja sabem que Chica és molt mascle, però cal que es posi en mans d’un bon traumatòleg.

I la lesió, va aportar l’anècdota final del primer temps. Kameni tira la pilota a fora perquè Chica fos atès. L’Almeria posa la pilota en joc i passa de tornar-la. És el jugador amb nom de 6en1, Acasiete. El capità andalús la juga i Forlin se li tira a sobre amb certa mala baba. Era d’esperar.

Ens en anàvem al descans amb certa angúnia. Roncaglia, el Facu , havia entrat per Chica.

La segona part, va començar amb la comentada oportunitat de gol de Forlin, i ja es plantejava el que seria el segon temps.
I al minut cinc, es donava una jugada que aquest anys s’ha vist tant poques vegades com els penals a favor. Les faltes al llindar de l’àrea. Se sap que l’Espanyol té excel·lents llançadors, Luis Garcia, Pareja, De la Penya, Verdú, Callejón, Sahar, Alonso..... Era una gran ocasió, i el gairebé inèdit Luís Garcia la clavava prou bé, davant un Alves arronsit, que no hi arribava. 0 a 1.

L’Almeria no reaccionava, tot i que Kameni en una gran intervenció esporàdica aturava un fort xut de Soriano. Però aviat canviava el panorama. Començava el “show Roncaglia”. Un seguit d’entrades grotesques de l’ex-Boca, posaven en perill una defensa que no s’havia de immutar davant uns atacants prou estèrils. Per contra, l’equip metropolità jugava a això, a la contra, I ho va fer de manera excel·lent, fins a poder-se comptabilitzar 7 ocasions de gol que haurien pogut suposar una golejada d’escàndol.

Tangana final
L’Almeria insistia i Roncaglia també, quan feia un possible penal a Piatti, amb qui se les tenia feia estona. Quatre minuts de descompte, milers de córners en contra, per constatar la superació de la síndrome dels llançaments de cantonada. I final. De la T dels suposat tongo a la T de la tangana final amb Soriano i Pareja de protagonistes.
De nou guanyar a fora. Un any més a primera i patint, que és el que sempre ens toca.

De tota manera hem de seguir tocant de peus a terra. Si fa unes setmanes, em semblava que amb 38, ens sobrarien punts per salvar-nos, la reacció dels cuers al tram final de la lliga, no em fa sentir-me segur ni amb 41. Si us plau, necessito que el farsant del Pitoniso Pito digui que baixem segur, per confirmar la salvació. Dissabte que ve, qui sap si el mateix Pochettino haurà de vestir de curt, per conjuntar una defensa on només pensar que Pillud i Roncaglia hi poden ser, ja m’escagarrino.

El president ha promès un dinar pels periodistes que seguim l’equip, si en el conjunt d’aquest partit i el del València, se sumen un mínim de quatre punts. Encara és possible la convidada. Esperem que no s’oblidi dels que fem aquest web.

Escrit per l'Eugeni Rius

2010-04-20T09:11:00.001+02:00

La ressaca del derbi

Si no és prou dura la rivalitat esportiva i afrontar partits complicats, el derbis acostument a portar implícita una ressaca, dura d'empassar.

Paradoxalment, sembla més dura d'empassar quan els fem passar per l'adreçador. Escoltar el seguit d'improperis que aficionats i periodistes culers (en especial del certs canals blaugranes), és horroros i be de gust fer puntualitzacions.

En especial de gust quant sents parlar el president rival, i notes que la porta grinyola. Que si és un importantíssim punt. Que si jugavem amb 10....collons! acostomants a jugar sempre amb 12, no m'estranya!

Si, resulta que el rival jugava amb molta intensitat. Lo de l'espanyol va ser intensitat. Lo d'en Pique, marrulleria. Per aturar Dani Osvaldo, calia una segadora. I així ho va fer.
Ningú va ensenyar que l'intercanvi de cops LGarcia-Puyol, el va començar ja d'inici "lo puto" en una jugada sense pilota.

Es parla d'un Espanyol argentinitzat, o molt argentí. En l'equip inical de l'Espanyol jugaven tres argentins, en el Berça 2, més 2 brasilers...aneu fent comptes. I més comptes, sis catalans en l'Espanyol i cin en el Barça. Perquè vagin cantant, o millor dit ballant. El "mira quien baila" que els va organitzar Pochettino no estva ni a l'abast de Salinas i Nadal. Encara menys de Migueli, que no hauria desentonat gens en un once inical ple de defenses centrals. No sé si jugar al camp dels equips del darrere de la classificació amb tants centrals, és realment la declaració d'intencions més adequada per a un equip que aspira a guanyar el campionat.

Atribueixin els mèrits a Undiano. En realitat és Undiano el repossable que un equip tingui cuatre clares oacsions de gol i l'altra no xuti a porteria? Que un equip jugui amb verticalitat i l'altre es perdi en un futbol horitzontal? Si Undiano possibilita tot això, amb els calers que arrosseguen només els queda una sortida, fitxar-lo

Com sempre, les bones actuacions dels blanc i blaus, queden emmascarades o difuminades per una "notícia més important". En aquest cas, un núbol de cendra que obliga a fer carretera i manta, eclipsa totes les referència a un partit penós dels culers. No van jugar, no van connectar. Jugava Messi? Jugava Xavi?

Ai pobrets, després del desengany de Cornellà set hores d'autocar.

Esperem que Xose, hagi pasat el cap de setmana visionant la col·lecció de DVD's, Pochettino's master class, i allargui la festa.

Espanyol 0 – La Hispanosuiza 0

2010-04-19T08:49:00.000+02:00

Quan ho veus tant a la vora.

Quan fa uns dies insinuava que sense gols no hi ha futbol, de cap de les maneres podia ser radical. Si hi ha futbol, i la pilota no entra, ja és una altra cosa. Posa de mala llet, però el bon gust de boca pot amb tot. Més encara quan al llarg de 90 minuts li has fet rosegar la pols al rival. Els veus córrer amb la boca empastada, no es troben enlloc. Diria que no es troben bé. Gens bé. Els va agafar un mal de ventre que no els passarà fins passat Ventimiglia, camí de Milà en el seu luxós autocar. Bon viatge culers, en Xose ja sap com us ha de jugar.

La sensació d’acollonimenr amb la que el Barça va saltar a l’estadi de Cornellà, ja era per a nosaltres mitja vida. No van posar més centrals sobre el camp, perquè Migueli ja deu ser d’excursió amb l’IMSERSO.

Per anar a jugar contra un equip de la part baixa, la seva alineació no es corresponia amb el que ens té acostumats.

La següent sensació va ser la de respondre amb força agressivitat el joc viril dels blanc i blaus. A més e Migueli, els faltaven Benítez, Gallego i Eladio.

Forlin i Baena

Pochettino, també sorprenia deixant fora de l’equip inicial Moisés. Forlin i Baena, van fer un bon paper al camp nou, i ho va voler tornar a provar.

Sobre la gespa, ja només començar, l’Espanyol va ser molt vertical, davant un rival inesperadament horitzontal. I això es va traduir amb diverses ocasions de gol. Molt futbol dins el cap dels visitants. Els de Cornellà podien clarament amb els del tanatori de les Corts.

Les ordres de dificultar la sortida de pilota dels dos tronquets (Puyol i Milito) i l’activitat cerebral de Xavi, amb un Forlin impecable i a estones un Baena cada vegada més professional, van fer dels culers una caricatura que feia llàstima.

Pedrito va tirar un pilota a l’esquadra sense voler, i la resta dels seus companya no van connectar ni volent. I així es pot destacar en poques paraules que Calalejon, Baena dues vegades i Osvaldo, van poder posar el 1 a 0, si no fos per un excés de innocència i un Valdès afortunat.

Un Undiano rebel

La segona part va començar totalment igual. Els culers van voler mostrar que volien guanyar el partit, retirant un dels centrals. Però l’Espanyol va continuar més sencer, sense possiblement trobar amb la mateixa facilitat l’àrea contrària, ni quan Undiano, sense fer cas a Àngel Mari Villar va fer fora Álves, que s’estava passant un poble.

Que difícil deu ser jugar, quan s’està acostumat a que l’àrbitre piti sempre a favor teu....

L’equip hispano-suís no lligava ni amb cola. Es va poder veure Messi I Xavi, en una acció de Braille, tocar-se una vegada fora de l’àrea perquè a nivell de joc no es trobaven ni per telegrama. Messi ni amb la mà. Henry tampoc. Es van quedar a zero, com mai.

Pochettino va fer dues substitucions, que declaraven de per si la recerca dels tres punts, però la intenció no es va materialitzar en el joc. Alonso i Ben Sahar (en sàbat) entraven. El “Uru”, va tenir tres encertades intervencions prop i dins de l’àrea que no van acabar a la xarxa, com les de la primera part.

Es va arribar a la fi, tal com s’havia començat. Una llàstima, si bé com sempre diem, un puntet és un puntet, i ja en queden només dos per arribar als 40.

((Contracrònica: Eugeni Rius))