Indignació també a la graderia

Espanyol 1 -  Sevilla 1

 Segurament es tractava del dia indicat. I afortunadament els seguidors blanc i blaus van poder mostrar la seva disconformitat amb el coll fora l'aigua. Ja feia dies que li tenien, i segurament això els donava raó i tranquil·litat per a expressar-se amb contundència. Tot i veure que flirtejar amb Europa no és sinònim de res, van bramar amb gust i ganes, mentre veien com Tamudo posava una cirereta final que més aviat els donava la raó.

Era el comiat d'una temporada calcada a moltes d'altres, des de l'òptica blanc i blava. Buscant semblances, val més el tarannà Cornellà, que el de Lluís Companys. I així, amb aquesta mitja alegria i mitja frustració, s'empeny un altra any, una altra temporada.

L'afició, viu al dia i ja no se'n recorda d'aquells patiments. La gent ja és de Cornellà. Ben diferent que els que organitzen la lliga, que encara ens deuen tenir a la casella dels "equips ascensor" i no se'ls va acudir altra cosa que fer-nos jugar a l'hora dels equips que s'hi jugaven tot, encara que la missa estava del tot dita.

Una veritable desgràcia, ja que m'hagués fet més gràcia seguir amb més atenció la lluita Saragossa-Rayo-Vila-real-Sporting-Granà, que no pas la religió blanc i blava. L'emoció ens va quedar en segon pla, al marcador simultani, i ens vam concentrar en observar els darrers minuts de molts dels nostres sobre la gespa de Cornellà.

Adéu a uns quants

Diuen que en seran tants, els que se'n van. Amb ganes i desganes. El mateix Weiss, que devia estar contentíssim per la premier guanyada pels seus "citizens", és dels que voldria seguir. Diuen que Coutinho també, i perquè a Romaric no li han donat dret a vot. "Aquí se vive mu bien" .D'altres com Marquez, no en volen ni un minut més, i alguns que han vist com les gasta la directiva i l'entrenador amb les seves fòbies, no els disgustaria gens emigrar.

I si la temporada present ens en ha recordat de passades, us puc assegurar que també s'assemblarà terriblement amb la vinent. Arribarem al 30 d'Agost amb el que ens queda, i a tres quarts de dotze de la nit ens arribarà la poca il·lusió a cabassos. I l·lusió evidentment en forma de cedits i "obres de caritat" d'equips potents del continent que no saben que fer-ne dels seus "Coutinhos", "Dídacs", "Romarics"......... Jo em demano   Pedrito, Gago, Aduriz, Senna, Essien, Granero, i el retorn de Coro.Total, si l'any que ve ens ho hem de jugar al darrer segon com el Vila-real, Coro està mostrant eficiència en la lluita de rescat del Girona.

Bromes a part, és evident que als Cristians Alvarez-Gomez-Alfonso (a veure si juga ja), Verdú, Raul Rodriguez, Mationi sà, ( i no sé si continua algú més) se'ls ha de completar.

Revàlida Víctor

Si, també Uche i Victor Sànchez. Vaig veure el partit amb els ulls de revàlida. Vaig voler examinar si Victor és apte per a jugar al mig centre, amb prestacions comparables o superiors a Marquez, Gomez o Tejera, que sona per l'any que ve. El cert és que el vaig veure poc participatiu. Força cohibit.

Va ser un partit amb poca història, més enllà del que he analitzat extensament, després d'una segona volta estil ós, és a dir de hibernació.

Pochetino tornava a posar Raül de lateral, Forlin al darrere amb Héctor i Javi López de correcamins al mig camp. Raül va ser el que van mostrar més versatilitat fins que es va lesionar, i amb Baena al camp tot va tornar a la normalitat.

El Sevilla va merèixer sobradament el gol, que va arribar al descompte de la primera part. Una defensa "amb xip vacacional" va deixar campar lliure a Negredo, que la única ocasió en que no es va posar en fora de joc, va aprofitar un de les clàssiques errades en passades compromeses. 0 a 1.

L'Espanyol havia fet molt poca cosa. entre d'altres una gran ocasió de Weiss, que contràriament al que el caracteritza va voler buscar el lluïment d'Alvaro, que va veure com li robaven la cartera, o un excepcional slalom de Coitinho, d'aquells que justifiquen una tarda d'avorriment.

Coutinho, però, encara va ser a temps per a acomiadar-se amb un gol, en resoldre molt bé una gran jugada de Verdú. Però això ja va ser a un quart d'hora del final. Mentre tant la gents es va distreure amb el simultani i els "carrussels" radiofònics. Gol en el Sardinero! Gol en la Rosaleda!. Expulsión en el Alfonso Perez Muñoz! I així tot un seguit de cantarelles que configuraven la fesomia d'una jornada i d'una temporada.

Agafeu-vos ben fort.

I és que el germà del Texeira Vitienes que va ser el protagonista de l'ensarronada del Camp Nou, no va voler tancar la temporada sent menys que el seu germà i la va "armar" a Getafe, poc abans que Falcao i Tamudo, li acabessin de donar forma a tot plegat.

Vila-real i Sporting a segona amb el Racing. Sobren comentaris. En baixen tres i maricón l'últim. El malt regust que deixa tota la història fantasmagòrica de la rajola "castellonense", arriba de bon grat a l'afició gironina. L'ambició per Europa s'ha traduït en baixar d'una tacada a segona el primer i a segona B el segon equip. Un avís per al Màlaga i tants d'altres com el Llevant.

Vet aquí un gat vet aquí un gos....

Finalment, gol en el Madrigal! Gol en Vallecas! Orsai, però Tamudo és tant "puta" com sempre. Més "puta que bonic" s'amaga en un suposat de no intervenir a la jugada, i acaba intervenint a tope. Si senyor. Ja convé que equips fluixets com el Rayo, Saragossa i Llevant segueixin a primera. De cara la temporada vinent, a banda dels que pugen, ja cal començar a veure si existirà algun equip més fluix que el nostre. D'això en diuen prevenció. Agafeu-vos ben fort!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Els jugadors de vacances i els àrbitres a la banqueta. Quanta infàmia!

Barcelona 4 – Espanyol 0

 Es pot organitzar una festa i que hi estiguin tots predisposats....fins i tot els rivals, però l'àrbitre no.

Mai havíem presenciat en la llarga història de la lliga una golejada, amb quatre gols d'un mateix jugador i en què el gran protagonista, el més destacat fos un tal Texeira Vitienes, que no sé ben bé quants diners ha costat, ni si prové de la Masia, o d'ultramar, mitjançant signatura en un tovalló. El protagonista fora la gespa era un altra, però en el rectangle, no sé de quin dels germans Texeira es tractava, però la condició de la mare ha quedat força identificada.

Segurament mai havia vist un partit d'aquestes característiques, i per molts anys els poguem veure tots plegats, amb tanta tranquil·litat. Ningú s'hi jugava res. Possiblement l'arbitre, sí. Fa molts anys que em faig la reflexió i repeteixo el mateix comentari.....Quin dia l'espai banqueta, també existirà en la repercussió de les actuacions arbitrals?

Quan veurem un àrbitre, per bo que sigui, descansar unes jornades a la banqueta després d'una deplorable actuació? Quan passaran per l'oftalmòleg, com els jugadors passen pels massatgistes, trainers, traumatòlegs i ATS?

Items per a un futbol més just

Segurament no em cansaré de repetir-ho i de utiltzar-lo quan enumero les grans pegues que té la competició esportiva a la LFP. També utilitzo altres items com la dels sostres salarials, els dels repartiments més lògics i igualitaris dels ingressos televisius.

Una pena.

Exposat tot això, no cal detallar amb minuciositat gaires detalls més. No tinc clar si a l'Espanyol li ha beneficiat excessivament aquesta tranquil·litat que jo he detectat en mi i en ells. Ni si hagués convingut més jugar un partit de lluita i acabar perdent 2a1, com hauria pogut acabar un partit d'aquestes característiques, en la que es va demostrar una vegada més de lo poc que serveixen els llargs percentatges de possessió, com ha demostrat aquest any l'equip de l'infame Mourinho.

Possessió sense protagonisme, va ser el que ba proposar un innocent Espanyol. Faltes inexistents dins i fora de l'àrea van facilitar el marcador final d'un partit en què només es van fer mèrits per un dels gols aconseguits.

Després de tres derrotes consecutives poca informació aporta un o dues noves derrotes, com s'albira de cara la darrera jornada.

El millor o el pitjor

No sé si queda gaire cosa més per dir, sempre que la jornada vinent no estigui un altra comiat per un altra entrenador....ja no sé si és realment el pitjor o el millor que li podria passar a L'Espanyol.

Vist tot, ja no sé si el més convenient hauria estat que el jugadors ja estiguessin de vacances i, repeteixo, que les banquetes imposin en el estament arbitral.

Quin partit hauríem vist amb Mateu Lahoz, per posar un exemple?

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Massa flam per a un malalt desganat

Granada 2 – Espanyol 1

 Per allò de la necessitat de puntuar, era de suposar que no seria fàcil lluitar pels tres punts contra un equip amenaçat encara pel descens.

La realitat ben al contrari. El Granada, va semblar més aviat un flam de tremolors, de mal menjar per una colla de desganats.

I és que que els blancs i blaus comencen a semblar aquell malalt deprimit. Que quan no és un all, és una ceba. Que arreplega totes les malalties. Que ha trepitjat merda irremissiblement.

No estem prou tous, que ens acusen de implicacions mafioses. En una d'aquelles notícies sensacionalistes i rebuscades que només pot respondre a aquell clàssic, sempre manipulat per al veí de la vorera del davant. Sempre que els van malament les coses, els creix la inventiva. No hi poden fer més.

Feia molts mesos que en el tradicionals diaris culers, l'Espanyol no apareixia entre els destacats. A banda de ser el pròxim rival del Barça a la lliga, es parla de l'Espanyol per consolar la seva desgràcia.

L'altra possibilitat seria la llarga i vella campanya d'alguns periodistes de la COPE i la SER, contra Clemente i involucrant a un altra dels dèbils.

Possibles raons

Finalment seria també creïble, que per prevenir la clàssica anada i tornada de maletins de les dues darreres jornades, es volés donar un toc d'atenció per avisar a tots. De nou amb acusacions contra els més dèbils. Demanem doncs que la directiva blanc i blava no afluixi en la seva denúncia. A veure si amb una mica de sort l'església ens ajuda a quadrar els pressupostos.

En mig de tot aquest increïble “moving”, hi havia lliga en joc. De fet qui s'hi jugava més era el Granada. Un equip que en el partit d'anada, jugat curiosament també durant la segona volta del campionat, l'Espanyol solucionava amb un 3 a 0, a les vigílies de la desfeta a Miranda d'Ebro.

Aquell dia no vam poder veure jugar el vell amic Moises. Aquell jugador que, com tants d'altres ho va poder ser tot en el nostre club, i ja ho veieu.... quina mala pensada per ell i per a nosaltres els dies que ens vam separar. Sempre que la pensada fos seva i no de Pohettino, més eficaç que “fairy” en qüestió de neteges.

Enganyós Granada

El Granada es va mostrar desconfiat de si mateix, va jugar prou nerviós, i li costava travessar el mig camp. Mentre tant els blanc i blaus van aprofitar per portar el control de partit, fins i tot van arribar a comptar amb clares opcions de gol, i aquella circumstància que el meu oncle em feia notar tantes vegades, deia “tres corner seguits, gol segur”. El gol el van aconseguir ells, poc després en culminar Igalho un magnífica jugada feta per ell mateix amb el permís d'un Raül Rodríguez desconeguda-ment babau.

Sis minuts després, el mateix Igalho rematava tot sol al segon pal un centrada. Ja perdíem 2 a 0. I de nou la versió del pitjor Espanyol, es feia notar. El partit es jugava un primer de Maig prou reivindicatiu a Catalunya i arreu. Pocs argument si l'extrem dret dels locals es diu Franco.

I si hem de parlar d'altres jugadors locals a banda de Moises i Franco, em vaig queda amb les ganes de veure el lateral dret Nyom, que tant em va agradar a Cornellà a l'anada. Si va jugar per contra el brasiler Siqueira, que tant bé o va fer al Camp nou, on va marcar dos gols en dos penals molt ben executats. Allò si que va ser penals i no lo de Ramos, Kaka, Ronaldo i Messi. Dos laterals, que bé faria l'Espanyol de controlar, si ens hem de fixar jugadors baratets. Com Lora de l'Sporting.

El flam

Tot i els dos gols de diferència la versió flam de Granada es va evidenciar en començar el segon temps, i encara més quan Dídac Vilà va arreplegar una galeta enverinada des de més de 40 metres, i escurçava el resultat 2a1.

En els minuts següents els blanc i blaus haurien pogut donar la volta al marcador, gairebé sense proposar-s'ho. Però tampoc, avorriment fins al final i l'alegria pel Granada, que seguirà un any més a primera.

I ara esperar a dissabte, quan n'hi ha us que esperen salvar la seva desastrosa temporada i fer-li un homenatge a un covard, a costa nostra. Es tractaria de fer com quasi sempre, és a dir sortir amb el collons ben posats i no fer massa el ridícul. Que el traspàs Putin-Medevedev els ompli de més dubtes. 

http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2012/04/28/pep-tito-putin-medvedev-i-colmlaterals

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Per oblidar

Espanyol 0 - Sporting 3

 Ja no és cosa d'un partit. Fins i tot diria que d'un final de temporada. L'Espanyol ja porta unes quantes temporades en què la segona volta és una mena de caricatura del de la primera. I llavors es guanyen aquella fama de ser grans samaritans amb els més necessitats. I aquella altra de la por a qualsevol insinuació a participar en una competició europea l'any vinent...

 I així continuem un final de temporada d'escombraries. Partits fluixets. Per oblidar. I molta més mala llet que se'ns acumula a tots plegats quan s'aproxima el moment de visualitzar la temporada vinent.

Tot apunta que els mals auguris que remugàvem ara fa 15 dies des de la graderia de Cornellà amb l'Eric, s'aniran confirmant. Un cas més que exemplifica el tarannà perico. Amb un lluït 4a0 al marcador contra el València, és moment d'amargar-se desxifrant quins homes configurar la plantlla l'any vinent? Segurament no, però parlem de l'Espanyol, i aquesta mateixa setmana hem tingut un nou i decisiu capítol de culebrot Márquez.

Culebrot Márquez

Márquez és carn de super. D'aquest gran super on tot és a la venda. I és segurament un dels homes que pot aportar més ingressos. És moment doncs d'escenificar-ho. I em temo que si finalment se'l volen vendre, quan abans millor. Sospito que el que se'l emporti, ja s'ho trobarà. Si passa la revisió mèdica, podrem ingressar uns calerons. Millor doncs que no es lesioni encara més. Millor doncs que no jugui més.

Més sencers, estan Àlvaro i Moreno, i encara hi ha parador on mostrar-los. Si només venent aquests tres, i tornant els cedits solucionéssim l'operació EN VENDA, ens en sortiríem prou prou sans i estalvis. La resta és fer números de si amb aquest jovent serà possible sumar 42 punts. Un nou repte per a Pochettino.

Putin i Medvedev

I del partit contra l'Sporting poc en podem dir. L'equip va sortir molt adormit, tot i tractar-se d'un nou cicle de setmana de tres partits. Un d'aquells cicles del conta de la lletera, que tal com està l'equip pot acabar perfectament en blanc. Perquè a Granada, si no ens torna a primar l'Sporting, jugarem contra un equip que necessita punts com l'aire que respira. I el cap de setmana, al Camp Nou voldran salvar la penosa temporada, acomiadar “Putin” i donar la benvinguda a “Medvedev” amb gols a favor. Per contra si d'aquí al final ho sumem tot, encara podem pensar que “l'Espanyol B” podria ser a Europa la temporada vinent.

Contra l'Sporting

La primera part va ser soporífera, i la segona també, si no fos pel bon plantejament defensiu i les sortides al contra-atac de l'equip de Clemente, que s'ho juga tot aquesta setmana. Com nosaltres, però molt diferent. Lo seu es vida o mort. Segurament massa tard, per uns i altres.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Fora d'òrbita europea

At Madrid 3 – Espanyol 1

 Dona la impressió que l'anunci del que ja sabíem, fet dissabte per Cristóbal Montoro, no se'ls va posar gens bé als dos equips del Baix Llobregat, en el seus enfrontaments aquest cap de setmana amb els equips de la “capital y corte”.

Guanyadors en els enfrontaments, esperem que es conformin en guanyar aquesta partida.

 Hem de suposar que Pochettino, com la majoria del aficionats, se les prometia felices. Com el València el diumenge passat, la implicació dels madrilenys a la Europa Leage en la versió semi-finals, feia pensar en un rival tou.

Doncs no, no ho va ser del tot. Encara que després d'un primer gol fàcil, es van acomodar fins els punt de merèixer anar al vestidor en desavantatge, els homes de Simeone van demostrar estar molt concentrats en la feina, i van prémer l'accelerador fins on van voler per emportar-se'n el partit.

Al minut 9 marcava Godin en rematar un córner. Aquell clàssic gol que l'Espanyol ha rebut històricament amb massa freqüència. 1a0

Com a resultat d'una il·lusionant reacció, abans de 10 minuts, l'equip ja havia igualat amb un golàs, en què Dídac culminava una nova jugada d'extrem pur, amb sotana inclosa, de Sergio G. 1a1.

Jugada decisiva

A mitjan del primer temps es va produir la que possiblement va resultat ser la jugada decisiva del partit. Verdú rebia un falta prop de l'àrea. La feia Gabi, que ja portava una targeta groga i que si l'arbitre hagués mostrat testosterona l'hauria d'haver expulsat, després d'una segona targeta.

I encara més decisiva, si hagués entrat la magnífica execució de Romaric, que s'estavellava al pal.

D'aquí a la mitja part, poc a destacar, tret de la lesió que va patir el porter Cristian al minut 40. No sé ben bé si es queixava de la cuixa dreta o del canell dret. Al final res de res.....

Començava el segon temps i Cristian seguia sobre al camp. L'únic canvi el protagonitzaven els altres Cristian's. Gómez, entrava per Romaric, sense cap raó aparentment explicativa. Romaric havia estat prou bé.

Arda

No se´si les consignes de Simeone, van ser molt convincents, però ja en els primers moviments de la segona part, els matalassers evidenciaven molt perill. Calia tancar amb clau. En una jugada en què l'arbitre no va veure un orsai, Arda molestava el remat de Falcao, i no passava res, però era tot un anunci.

Arda es reconciliava poc després i per partida doble. Entre els minuts 13 i 15. Bonics gols, amb certes facilitats ofertes per la defensa, amb relliscada inclosa d'Hèctor Moreno.

Ahir va ser ell i no Falcao

En obrir i tancar els ulls, la cosa es posava coll amunt, amb un 3 a 1.

Pochettino reaccionava posant Alvaro, en lloc de Baena. Devia creure que la cosa es podia remuntar. Honestament, jo vaig pensar que encara salvàvem el gol-average, no hi veia solució.

Calia provar-ho, i fins i tot es va jugar la carta Pandiani... sense massa sentit.

Tamudazos i boca molls

Una llàstima. S'allunyen les possibilitats de lluitar per Europa, i si hem de fer cas del que va passar la vigília, no queda ni l'opció de mantenir la il·lusió de fer un nou “Tamudazo”. Al contrari, ens voldran fer pagar el plats trencats pel Madrid i el Chelsea.

Només ens queda esperar veure que passa. Si encara hi ha fe, contra l'Sporting caldra tornar a sumar i esperar si al “rush final”, sona la flauta. Personalment em quedo també amb les ganes de trobar on són els “boca molls” que no fa gaire asseguraven que si en el seu equip hi hagués un jugador que trepitja els rivals perquè si, els farien fora del club. Ho veurem?

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius